1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.2. La reconstrucció del saber des de bases segures Pàgina 227-228 Punt de partida: La constatació de la seva existència: “Jo sóc” (primera veritat). La utilització del criteri de veritat. Objectiu: comprovar quins coneixements dels que tenia abans es poden recuperar? Descartes: “Ja sé amb certesa que sóc, però encara no sé amb claredat què sóc”. Examina què creia ser (un ésser compost de cos i ànima) i repassa els seus atributs: Del cos: pot dubtar de tots. De l’ànima: pot dubtar d’alguns però no del “fet de pensar”, per tant: Segona veritat: “No sóc més que una cosa que pensa, un Enteniment o una Raó”. Una ànima (substància pensant o res cogitans) que és independent del cos i més fàcil de conèixer que aquest. Quines són les operacions o accions pròpies de l’ànima?: Dubtar, concebre (o entendre), afirmar, negar, voler o no voler, imaginar i sentir. Què sóc jo? Text pàgina 228

1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.2. La reconstrucció del saber des de bases segures Pàgina 228-229 Com podria tenir noves certeses? Cal repassar allò de què s’ha dubtat: [pàg. 228 o esquema pàg. 225]. Quin és el camí a seguir?: per destruir la hipòtesi del geni maligne cal demostrar que Déu existeix i és veraç. Punt de partida: analitzar els continguts del pensament. Punt de partida: “Pensem idees” (evidència) però no totes semblen iguals: Pressupòsit bàsic del racionalisme: l’existència de les idees innates que són les úniques fiables i el punt de partida de tot coneixement segur. Tipus d’idees Adventícies (sentits) Factícies (imaginació) Innates (raó) Text pàgina 229

1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.2. La reconstrucció del saber des de bases segures Pàgina 230 Demostracions de l’existència de Déu Punt de partida: poseïm la idea d’un ésser summament perfecte i infinit (Déu). Aquesta idea no pot ser adventícia, ni factícia, per tant, ha de ser innata. Argument gnoseològic A partir de la presència en nosaltres de la idea del que és perfecte i infinit. Dos supòsits bàsics en les dues primeres proves: Hi ha d’haver almenys tanta realitat en la causa com en l’efecte. El que és més perfecte no pot provenir del que és menys perfecte. Prova (argumentació): Tinc en la meva ment la idea d’un ésser perfecte i infinit. Jo no sóc perfecte ni infinit (no puc ser-ne la causa). La causa haurà de ser alguna cosa perfecta i infinita: Déu. Per tant, Déu existeix i és la causa que posseeixi en mi la idea d’un ésser perfecte i infinit. Imatge pàgina 230

1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.2. La reconstrucció del saber des de bases segures Pàgina 230-231 Argument de la causalitat A partir de la imperfecció i la dependència del meu ésser. Prova (argumentació): existeixo, penso i poseeixo la idea d’un ésser perfecte i infinit: de qui rebo la meva existència? Considera dues possibilitats: Si fos jo l’autor del meu ésser: no, ja que m’hauria donat totes les perfeccions (en ser perfecte) i això no passa. Si fossin els meus pares o una causa menys perfecta que Déu. En aquest cas, haurà de ser una cosa que pensi i que posseeixi la idea d’un ésser perfecte i infinit: de qui rep el seu ésser?: Si és ella mateixa: haurà de ser Déu. Si és una causa anterior hi haurà d’haver una causa última que: Sigui causa si mateixa. Que pensi i que posseeixi aquella idea. Aquesta causa, ja que ha de ser perfecta i infinita, no pot ser una altra causa que Déu, per tant, Déu existeix. Pren-ne nota! Pàgina 231 Text pàgina 231

1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.2. La reconstrucció del saber des de bases segures Pàgina 231-232 Argument ontològic A partir de la definició de la idea de Déu. Resulta de la combinació de: La idea innata de Déu com un ésser perfecte i infinit. L’aplicació del criteri de veritat. Prova (argumentació): Si trobo una idea innata al meu enteniment, tot allò que concebi clara i distintament en aquesta, li pertanyerà efectivament. És inconcebible que a la idea de l’ésser summament perfecte li falti una de les seves perfeccions (existir). Per tant, Déu existeix (en ell l’existència és inseparable de la seva essència). Com a conclusió de les tres proves: Déu (substància infinita o res infinita) existeix. Text pàgina 232

1. El problema de l’origen del coneixement i la veritat 1.2. La reconstrucció del saber des de bases segures Pàgina 232-233 Eliminació de la hipòtesi del geni maligne Prova (argumentació): Déu és un ésser summament perfecte. Enganyar és una imperfecció. Per tant, Déu és veraç (no vol que m'enganyi quan alguna cosa es presenta al meu esperit com a clara i distinta) i, per tant, el geni maligne no existeix. Conseqüències: Déu apareix com a garantia de l'evidència racional. Restabliment de la veritat en l’àmbit de les matemàtiques. La veritat s’obté quan la meva raó actua rectament (CV + mètode). L’error sorgeix de la llibertat humana de poder acceptar o no allò que l’enteniment concep. Per tant, hi ha dues facultats amb activitats pròpies: L’enteniment a qui correspon concebre o conèixer. La voluntat a qui correspon jutjar: dubtar, afirmar o negar. Text pàgina 232 Pren-ne nota! Pàgina 233 Sobre la naturalesa de la veritat i l’error José Vidal González Barredo