4. El problema de la moral: eudemonisme 4.1. El contingut de la felicitat Pàgina 110 Què és el bé? Model teleològic: tot ésser natural té un fi que li és propi (telos) i assolir-lo és la seva perfecció (bé). Quin és el bé suprem per l’ésser humà? El propi i específic de l’ésser humà (per a tots): universal. El més perfecte de tots: que es busca per si mateix i no com un mitjà per aconseguir un fi posterior (últim). És la felicitat (eudemonia), però és aquest un concepte ambigu. Quin és l’objecte de l’ètica? Determinar el contingut de la felicitat i quins són els mitjans per assolir-la. José Vidal González Barredo

4. El problema de la moral: eudemonisme 4.1. El contingut de la felicitat Pàgina 110 Com podem determinar aquest contingut? Enfocament teleològic: tot ésser té una funció (ergon) que li és pròpia. El bé de cada ésser consisteix a complir-la de la millor manera possible (en això rau la seva excel·lència o virtut). Per exemple: Quina és l'activitat específica de l’ésser humà? (Aquella que el diferencia de la resta dels animals). És ser racional, per tant: Ser virtuós consistirà en fer un ús excel·lent de la raó (intel·lectualisme moral). Però aconseguir una vida guiada per la raó no és una cosa innata ni espontània: En la resta dels animals realitzar la seva funció es quelcom immanent (que es produeix per physis, per instint). En l’ésser humà depèn de la llibertat i la voluntat, i es produeix mitjançant l’adquisició de les virtuts, que són certs modes constants en d’obrar (hàbits) que s’assoleixen amb la pràctica (praxi).

4. El problema de la moral: eudemonisme 4.2. Teoria de la virtut Pàgina 111 Text pàgina 111 excés defecte vici Terme mitjà virtut En relació amb totes les accions i passions humanes la virtut és un terme mitjà entre dos extrems igualment perjudicials (el defecte i l’excés que són els vicis)

4. El problema de la moral: eudemonisme 4.2. Teoria de la virtut Pàgina 111 Quines són les característiques d’aquest terme mitjà? No és una mitjana aritmètica: és un punt d’equilibri, la bona proporció que produeix harmonia. És moderació, però no mediocritat sinó excel·lència en l’ús de la raó. És relatiu a les circumstàncies de cada individu. Fruït de l’exercici continuat (hàbit): no és innat però es pot aprendre. No és suficient amb conèixer el bé (crítica a Sòcrates). L’exercici de la virtut requereix el desig (voluntat) i la força (virtus) de portar-lo a terme. Necessita algunes condicions: llibertat, maduresa, uns bens externs mínims (habitatge, roba, etc.), salut i viure en comunitat (encara que aquestes no proporcionen la felicitat a l’ésser humà per si mateixes). No totes les accions admeten un terme mitjà. defecte Terme mitjà excés vici virtut