2. Els inicis del pensament cristià 2.1. Pensament grecoromà i cristianisme Pàgina 147 Des del segle II dC, pensament grecoromà (filosofia) i cristianisme (religió) ja estaven en contacte, conflicte o diàleg Que era originalment el cristianisme? Una nova religió (una secta jueva minoritària) que va acabar esdevenint un moviment de masses que va monopolitzar la cultura, la política i la filosofia al llarg de tota l’edat mitjana. Quina havia estat la relació entre la filosofia antiga i les religions? La filosofia ja havia estat en contacte amb altres religions (com l’orfisme als pitagòrics i Plató). Havia rebut influències però mai abans havia estat en una relació de total subordinació com en aquest període. Per què es produeix aquest canvi? Es va passar d’una filosofia (la romana) centrada en temes religiosos i místics a una religió que era capaç de fer reflexions filosòfiques (el cristianisme). En un context dominat per les explicacions racionals i davant el prestigi de la cultura grecoromana el cristianisme reinterpreta idees platòniques i estoiques per justificar-se a si mateixa. José Vidal González Barredo

2. Els inicis del pensament cristià 2.1. Pensament grecoromà i cristianisme Pàgina 147-148 El cristianisme aportà noves idees respecte els diferents problemes filosòfics: La filosofia i el cristianisme són dos modes d’explicar la realitat diferents: La filosofia és discurs només sotmès a la raó (discurs racional i crític). El cristianisme es basa en la fe en un missatge revelat (discurs religiós i dogmàtic). Quines seran les conseqüències del domini del cristianisme?: Per explicar-se el món la clau explicativa serà la fe i la lectura dogmàtica d’un llibre (la Bíblia) i s’abandonarà l’observació natural i l’ús de la raó. Canviarà la concepció de la veritat: Els grecs eren ben conscients dels límits del coneixement humà (relativisme i escepticisme). Acostumats a defensar i justificar racionalment les seves opinions, practicaven el diàleg (eclecticisme) entre la pluralitat d’escoles, que situaven en un pla d'igualtat. El cristianisme es presenta com una veritat única, revelada per Déu i, per tant, inqüestionable (dogmatisme) i situada en un pla de superioritat respecte a la resta. El problema del coneixement

2. Els inicis del pensament cristià 2.1. Pensament grecoromà i cristianisme Pàgina 148 El problema de la realitat i de l’ésser humà El tema central de reflexió és la relació de Déu amb l’ésser humà: La concepció de Déu Crea el món del no-res (creacionisme) (idea nova i aliena al món grec). Amb aquest acte demostra la seva omnipotència i dóna lloc al temps històric (des de la creació fins al judici final) i sentit a la vida humana (oportunitat de salvació eterna que Déu ens ofereix). Davant el món etern i a la concepció cíclica del temps històric dominat per la necessitat dels grecs, el cristianisme proposa una concepció lineal del temps i la història, a la qual dóna un sentit moral transcendent. Déu és únic (monoteisme), provident, omniscient, omnipresent i personal. El contraposen als “immorals” déus grecs i llatins (politeisme). La concepció de l’ésser humà És lliure (trets essencial per donar sentit a l’acció moral) i fet a semblança de Déu. El cos es valora negativament (però no és presó per a l’ànima) sinó que està destinat a reunir-se amb l’ànima immortal quan ressusciti després del judici final.

2. Els inicis del pensament cristià 2.1. Pensament grecoromà i cristianisme Pàgina 148 El problema de la moral i la política La concepció de la moral El cristianisme contraposa a l’intel·lectualisme moral grec (en què el mal era resultat de la ignorància) la maldat humana (inclinació natural al pecat) i el lliure albir (capacitat per cedir o resistir-se a aquesta maldat). La moral cristiana s’articula a partir del procés: La concepció de la política Defensa la subordinació del poder dels monarques (poder temporal) al poder de l'Església (poder espiritual). pecat culpa penediment redempció

2. Els inicis del pensament cristià 2.2. L’Apologètica (segles II-III) Pàgina 149 Les apologies són al·legats jurídics en defensa del cristianisme en un entorn de persecució i confrontació ideològica. Objectiu: justificar el nou punt de vista cristià, defensar i difondre la nova fe. Representants: Tertul.lià, Atenàgores i Lactanci. Els apologetes reivindiquen el cristianisme com a filosofia i a la vegada critiquen l’herència pagana. Tracten de reinterpretar i assumir la filosofia precedent (per tal d’intentar donar prestigi al cristianisme) cosa que dóna lloc a múltiples heretgies. Molts dels primers cristians abans havien estat filòsofs en les apologies: Primer, justifiquen el valor de la fe com a font de coneixement davant de la raó. Però, quan han d’exposar i aclarir les qüestions doctrinals o defensar-se dels atacs racionalitzen les seves creences fent ús dels mateixos termes i gèneres que les diverses escoles filosòfiques (sobretot si es dirigien a les capes cultes). El problema del coneixement: conflicte entre fe i raó

2. Els inicis del pensament cristià 2.3. La Patrística (segles III al VIII) Pàgina 149-150 Objectiu: constitució de les bases del «corpus doctrinal» cristià. Els primers conversos van fer una tasca eclèctica i sincrètica que resultà problemàtica, ja que, en conservar les seves idees anteriors, van generar lectures molt diverses dels Evangelis. Un conjunt de clergues amb una certa formació filosòfica (Pares de l’Església) van elaborar una extensa base d’escrits teològics amb la finalitat de: Exposar la doctrina cristiana i Establir la interpretació «correcta» de la Bíblia per lluitar contra les heretgies. Representants: Climent, Orígenes, Isidor de Sevilla, Gregori, Joan Crisòstom. Agustí d’Hipona (354-430): elabora la primera gran síntesi entre pensament cristià i filosofia (platonisme) que dominarà a l’Occident fins al segle XIII. “Edat de les tenebres”: decadència cultural i científica absoluta: L’Església inicia una forta repressió sobre tot allò que es considerava pagà: la ciència i la cultura clàssica. Fragmentació del saber “retallat” i reinterpretat des del patró cristià. Es van elaborar les “Enciclopèdies” i “Comentaris” que van esdevenir la base per als debats a les futures universitats als segles XII-XIII. L’any 529 l’emperador Justinià clausura les escoles filosòfiques a Atenes: desplaçament de l’activitat cultural i científica a l’orient. Situació i transmissió de la cultura antiga

3. El cristianisme platònic d’Agustí d’Hipona 3.1. El problema del coneixement: teoria de la il·luminació Pàgina 151-153 La finalitat i l’objecte del coneixement humà Biografia Pàgina 151 Té un sentit teològic (l’objecte últim és Déu): no comprendre el món sinó aconseguir la beatitud. Per arribar a Déu: → introspecció → innatisme → raó (ànima: imatge de Déu). El coneixement de les veritats eternes (idees) és resultat de la il·luminació divina (gràcia) (reminiscència reinterpretada). Respecte les veritats revelades per Déu, proposa: “Comprèn per creure, creu per comprendre”: S’ha de fer una indagació racional per demostrar que és legítim creure-les. S’han d'acceptar per fe si volem adquirir un cert grau de comprensió. Per tant: subordinació total de la raó a la fe (de la filosofia a la teologia). Relació entre raó i fe Text pàgina 153

3. El cristianisme platònic d’Agustí d’Hipona 3.2. El problema de la realitat: realisme dels universals Pàgina 153-154 El realisme dels universals: l’exemplarisme Els models de les coses creades tenen les seves idees en Déu: Són els models (exemplars) que Déu segueix en el moment de la creació. Per tant, realisme (reinterpreta Plató): Les idees o essències (els universals) tenen una existència separada i independent del pensament i de les coses. Preexisteixen en la ment divina. Text pàgina 154