Fins quan, Senyor...? ► L’autor es refereix a una experiència de la seva vida, sense un horitzó universal o escatològic. La intensitat, però, de la súplica i la profunditat personal de l’experiència eixamplen la capacitat significativa del salm, que pot ser transportat al context cristià amb aquest nivell de profunditat. ► És una súplica que pot sentir-se dels llavis de Crist, revelant-nos el misteri del seu sofriment i de la seva confiança. La paradoxa és que el Pare amagà el seu rostre, deixant que el seu Fill tastés el son de la mort, i donant la sensació els seus enemics guanyaven. ► El cristià pot unir-se a Crist en aquesta pregària íntima i urgent, donant així més contingut a l’oració del salmista. ► I en els llavis de l’Església, les quatre preguntes impacients del salm poden adquirir un sentit d’expectació escatològica, que és també esperança definitiva.

► Quins són avui els clams del poble ► Quins són avui els clams del poble? Per què hi ha pobres oprimits i tanta gent necessitada que gemega? Què transmet la propaganda? Podem resar-lo quan notem que ens envolten la mentida, la falsedat, l’opressió, la impunitat, la corrupció... quan desapareix la fidelitat i les persones es devoren entre elles; quan sentim que la paraula de Déu ha de fermentar novament la societat; quan sembla que els poderosos estan ocupant el lloc de Déu; quan nosaltres mateixos volem que algú ens salvi...

Fins quan l’enemic s’alçarà triomfant! Fins quan, Senyor, seguireu oblidant-me! Fins quan m’amagareu la mirada! Fins quan portaré dintre meu tants neguits, tantes penes nit i dia, dins el cor! Fins quan l’enemic s’alçarà triomfant!

Senyor, Déu meu, mireu i defenseu-me. Ompliu-me els ulls de claror, que el son de la mort no me’ls acluqui; que no digui l’enemic: «L’he vençut», ni s’alegri de veure la meva caiguda.

Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s’alegra: ja em veig salvat, i canto al Senyor pels seus favors.

“Fins quan. , fins quan. , fins quan “Fins quan..., fins quan.., fins quan?” El crit repetit de l’ànima en espera. ¿Quant de temps em queda, quant he d’esperar, quant tardarà? Quant em costarà aprendre a pregar, a dominar el meu geni, a arribar a la maduresa, aconseguir la pau? He dedicat ja tants anys, tants esforços; he fet tants propòsits i malgastat tantes gràcies; he deixat passar tantes ocasions i reculat tantes vegades... que entendreu per què m’impaciento i pregunto i torno a preguntar: “Fins quan, Senyor, fins quan?” Sí. Vós m’enteneu bé, Senyor, i enteneu aquest doble moviment dins la meva ànima, l’anhel i el descans, la set i la satisfacció, la impaciència i la felicitat. Vós sou, Senyor, qui noteu aquests dos moviments; voleu que demani i que doni gràcies, que em senti feliç amb el que tinc i que aprengui a demanar més, que visqui satisfet i amb esperança. A tots dos corrents em lliuro, Senyor, sota la vostra inspiració i amb la vostra gràcia. Aquesta és la lliçó viva que aprenc en aquest salm que comença amb una queixa: “Fins quan?” i acaba proclamant: “Tinc plena confiança. El meu cor s’alegra: ja em veig salvat, i canto al Senyor pels seus favors”. Així ho faré també jo, Senyor, de tot cor.

Oh Déu, no ens oblideu, no ens amagueu el vostre rostre: no volem estar preocupats pel vostre silenci ni per la vostra immobilitat, sinó gaudir silenciosament de la vostra llum, esperant que us manifesteu gloriosament. Per Jesucrist, Senyor nostre.