Des dels inicis de la seva història (vv Des dels inicis de la seva història (vv. 1-2), Israel va haver de suportar nombrosos opressors. Però el Senyor no va permetre que aniquilessin el seu poble. Recolzats en aquesta experiència de la protecció divina, els pelegrins demanen al Senyor la ràpida destrucció dels seus enemics i miren confiadament cap al futur.
1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Des de la seva joventut, és a dir, des de la seva esclavitud en terres d’Egipte, Israel té consciència de ser un “poble petit”, sempre a la vora de la destrucció i que, en canvi, “no és sotmès”... Conscient que Déu el protegeix. Aquest és un salm d’esperança que brolla del fons dels patiments i dels fracassos momentanis. 2. AMB JESÚS En la seva Passió dolorosa, Jesús va patir pels pecats dels homes. En ser flagel·lat, va patir l’esquinçament dels assots, que van obrir solcs de sang a la seva esquena. No obstant això, Jesús, com el creient del salm, va mantenir una paciència i una esperança invencibles: sabia que el pecat i la mort, enemics del seu Pare, serien vençuts. 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Deslliureu-nos del mal, no ens deixeu caure en la temptació. La pregària de Jesús, com la d’aquest salm, ens remet a les lluites diàries contra el mal. Cal pregar, però també cal lluitar en tots els camps. De què serveix dir: “Senyor, quantes injustícies, quants actes de violència, quants pecats, en aquest món”... si ens quedem amb els braços creuats, la mà sobre la mà, sense moure un sol peu?
Quantes vegades, des de jove, m’han combatut! Que respongui el poble d’Israel: Quantes vegades, des de jove, m’han combatut, i mai no em poden vèncer.¡
M’han llaurat tot el cos, per obrir-hi solcs ben llargs; però la justícia del Senyor ha trencat les sogues dels injustos.
Que se’n tornin defraudats i avergonyits els qui volien fer mal a Sió, i siguin com l’herba dels terrats que abans d’espigar-se s’asseca;
no se’n faran cap manat els segadors ni cap braçat els qui lliguen les garbes, i no diu ningú dels qui passen a la vora: «El Senyor us ha beneït.»
Us beneïm en el nom del Senyor
ELS MEUS ENEMICS Em resulta dur d’admetre-ho, fins i tot davant de mi mateix, però és un fet que no puc continuar passant per alt, i faré bé de confessar-m’ho: tinc enemics. Hi ha persones a qui no agrado, persones que se m’oposen, persones que tracten de posar obstacles a la meva feina i fer malbé els meus èxits. Hi ha persones que em critiquen a la meva esquena, que s’alegren quan fracasso i s’entristeixen quan les coses em surten bé. No és que jo tingui mania persecutòria, sinó que simplement veig i admeto aquesta desagradable realitat. No agrado a tothom, i em convé saber-ho. «Quantes vegades, des de jove, m’han combatut! M’han llaurat tot el cos, per obrir-hi solcs ben llargs.» La imatge és brutal, però la realitat no és pas menys inhumana. Han llaurat el meu cos com el pagès llaura els seus camps amb l’arada d’acer. Porto les cicatrius de l’odi en els teixits de l’ànima. I vull arribar a acceptar la realitat dels sofriments que m’han causat d’altres, sense que jo senti enemistat personal o amargor interna per la conducta enemiga d’éssers a qui dic germans. Avui no penso en ells, sinó en mi mateix. El fet de tenir enemics m’humilia. Jo creia ser una persona de primera, creia ser atractiu i agradable a tots. I resulta que no ho sóc. No ho dic per culpar ningú, i menys a mi mateix, sinó simplement per fer constar el fet i derivar-ne la humilitat que em correspon. No agrado a tothom. Llàstima, però és així. Accepto la càrrega i aprenc la lliçó. Gràcies, Senyor, pels qui se m’oposen. M’estan ajudant a conèixer-me millor.
Déu d’Israel, l’Església és la continuació del poble escollit, va madurant en el sofriment l’obra de salvació a través de la història: us demanem que ens beneïu i que trenqueu les servituds que volen imposar els malvats.