Aquest cant triomfal conté una admirable professió de confiança en el Senyor, que està present enmig del seu Poble (vv. 4,8,12), com una fortalesa inexpugnable (v. 2) El lloc privilegiat d’aquesta presència divina és la “Ciutat de Déu” (v 5) -Jerusalem, amb el seu Temple de Sió- que el mateix Senyor s’escollí com a residència (Sl 131,13) Des d’allà, Déu manifesta el seu poder, per assegurar la prosperitat i la pau del seu poble (vv. 5,10), i per alliberar-lo de tots els perills (vv. 3-4,6).

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Aquest salm és un “càntic de Sió”. Sió és el tossal de Jerusalem situat al sud del temple. Al peu del tossal, brolla una font, la “font de Siloè. Aquest tossal de Sió, aquesta font d’aigua viva, en la ment dels jueus era una mena d’anunci del “cel”. Però la solidesa, la seguretat d’aquesta ciutat excepcional, no derivava especialment de circumstàncies topogràfiques, humanes, estratègiques... “Déu hi habita”. 2. AMB JESÚS Sí. Només hi ha un lloc, sobre la terra, on la creu fou plantada: el clot cavat a terra per a assegurar la post que portaria el Cos... només fou allí. Sí, només hi ha un lloc, en tota la terra, on es trobà una tomba oberta: la pedra rodada on la mort fou vençuda. Es trobà allà, només allà! Jerusalem, en els seus somnis més bojos, no s’imaginà mai fins a quin punt serien vertaders en Jesús. 3. AMB EL NOSTRE TEMPS L’Església, Ciutat de Déu... La mansió més santa de l’Altíssim... La nova Jerusalem, la nova Sió, és l’Església de Jesucrist. Jesús li va prometre que restaria “amb ella” fins a la fi dels temps. “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”.

Déu ens és un castell de refugi, una defensa ferma en hores de perill. No temem res, quan se somou la terra, quan les muntanyes s’enfonsen dins el mar.

Ja poden bramular i escumejar les onades, i, al seu embat, estremir-se les muntanyes: El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostra muralla és el Déu de Jacob.

Els braços d’un riu alegren la ciutat de Déu, la mansió més sagrada de l’Altíssim. Déu hi és al mig, es manté ferma, Déu la defensa abans que apunti el dia;

si s’amotinen les nacions i es revolten els reis, fa esclatar el seu tro, i la terra es desfà. El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostra muralla és el Déu de Jacob.

Veniu, mireu les gestes del Senyor, les meravelles que fa sobre la terra. A tot arreu ha fet cessar els combats, ha trencat els arcs i trossejat les llances, ha tirat al foc els escuts.

Desistiu, reconeixeu que jo sóc Déu; jo domino els pobles, domino el món. El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostra muralla és el Déu de Jacob."

“Desistiu, reconeixeu que jo sóc Déu” “Desistiu, reconeixeu que jo sóc Déu”. Que bé que em va aquest avís, Senyor! En escoltar-lo dels vostres llavis, sento que el meu benestar espiritual, el meu avanç i la meva felicitat depenen d’això. Si aprenc a estar callat, a quedar-me tranquil, a relaxar-me, a deixar amb fe i confiança que les coses segueixin el seu curs, estaré en disposició d’aprendre que vós sou Déu i Senyor, que el món està a les vostres mans, i jo amb ell, i que en aquesta revelació és on es troba la pau i l’alegria de l’ànima. “Estigues quiet, i veuràs que jo sóc Déu”. Em dieu que em calmi, que freni, que entri en el silenci i la quietud. Voleu que afluixi els meus controls, que em prengui les coses amb calma, que convidi a la tranquil·litat. Em demaneu que m’assegui i us miri. Que vegi que la meva vida està a les vostres mans, que dirigiu el curs de la creació, que sou Déu i Senyor. Només en la pau de la meva ànima podré reconèixer la glòria de la vostra majestat. Només en el silenci puc adorar. El vostre braç estès, Senyor, calmà les tempestes de la mar. Esteneu-lo ara sobre el meu cor perquè calmi les tempestes que hi nien en ell com en la negror d’un cel d’hivern. Calmeu les meves emocions, guariu la meva ansietat, apagueu les meves pors. Feu que la benedicció de pau davalli, pel vostre voler, sobre el meu cor atribolat. Pronuncieu una altra vegada la paraula de consell i poder que em posseeixi. “Estigues quiet”. I en el silenci de l’admiració i la quietud de la fe sabré que sou el meu Déu, el Déu de la meva vida.

No temem, Senyor, encara que la terra se somogui, perquè sabem que vós sou el nostre castell, que vós esteu amb nosaltres i ens socorreu com a poderós defensor en el perill; feu que creixi sempre aquesta nostra esperança fins que un dia puguem contemplar, cara a cara, les vostres meravelles, en la vostra gojosa ciutat, pels segles dels segles.