La teoria hilemòrfica d’Aristòtil Unitat 5 La teoria hilemòrfica d’Aristòtil José Vidal González Barredo

El segon gran sistema filosòfic de l’antiguitat: empirisme i realisme Pàgina 92-93 Mapa pàgina 93 Biografia Pàgina 94 Obres Pàgina 95 L’imperi d’Alexandre el Gran Segle IV aC: la democràcia atenenca restaurada però sota el domini espartà (al llarg de 20 anys). Desunió i debilitament de les principals poleis que lluiten entre si en diferents aliances. Filip II, rei de Macedònia, aprofita la situació les envaeix i conquista. En morir aquest. El seu fill, Alexandre el Gran, crea un gran imperi amb dos conseqüències fonamentals: La decadència de la polis com a ideal de vida social (es passa de la polis a l’imperi com a unitat d’organització política). Gran expansió i difusió de la cultura grega.

El segon gran sistema filosòfic de l’antiguitat: empirisme i realisme Pàgina 92 Crítica a la teoria de les Idees de Plató Punt de partida comú amb Plató: voler explicar les coses sensibles i concretes. Plató davant el canvi continu d’aquestes postula l’existència del món de les Idees. Aristòtil considera que on hi havia un problema Plató ha creat tres: Explicar el món sensible. Explicar el món intel·ligible. Explicar la relació entre ambdós. Quina és la solució proposada per Aristòtil?: No hi ha cap altra realitat que la que mostren els sentits, conformada pels individus concrets que és susceptible de canvis i transformacions. Però hi podem descobrir quelcom d’universal i necessari, la seva essència (allò que és permanent i fa possible la ciència). Ara, l’essència no existeix de manera separada i independent (Plató), sinó que està plasmada en la matèria de cada un dels éssers singulars.

1. El problema de la realitat: teoria hilemòrfica 1.1. El concepte de physis en Aristòtil Pàgina 94 Molt proper al sentit milesi del terme, allò que diferencia els objectes naturals d’aquells que han estat produïts per l’ésser humà (artificials) és que: “Tenen en si mateix el principi de la seva pròpia activitat, dels seus canvis i moviments, del seu arribar a ser”. Text pàgina 94 Per tant: La naturalesa de cada cosa (la seva physis) determina la seva manera de ser i canviar (forma específica de comportar-se). És, a la vegada, l’essència (la constitució o estructura interna d’un ésser) i el principi del canvi. El coneixement científic per Aristòtil consisteix en: Definir quines són les característiques constants i invariables de cada classe dels éssers individuals (les que constitueixen la seva essència) . Demostrar veritats sobre aquestes característiques. Quin és, doncs, l’objectiu?: Explicar la naturalesa de cada ésser individual i concret (la seva estructura interna) i com aquest por experimentar els diversos tipus de canvis.

1. El problema de la realitat: teoria hilemòrfica 1.2. L’estructura interna de cada ésser: teoria hilemòrfica Pàgina 95-96 Objectiu: explicar la pluralitat, la naturalesa de cada cosa i les diferències entre els diversos tipus d’éssers. Ho desenvolupa en la seva obra Metafísica (o filosofia primera). Ontologia aristotèlica: teoria hilemòrfica Comencen per intentar comprendre la naturalesa de cada cosa: Què és la realitat per Aristòtil?: La realitat és substància primera (ousía) (l’ésser individual i concret). Idea principal: Matèria (hylé) Text pàgina 95 Forma (morphé) Substància primera (Individual)

Forma substancial (essència) 1. El problema de la realitat: teoria hilemòrfica 1.2. L’estructura interna de cada ésser: teoria hilemòrfica Pàgina 96 Volem ara explicar la pluralitat i les diferències entre els diversos tipus d’éssers: En quant a la forma distingim entre: Matèria La distinció entre substància i accidents: les categories Les categories són les diferents maneres en què es pot dir l’ésser. Distingim entre: La substància (indica què és)(té entitat en si mateixa). Els accidents (són modificacions no essencials de la substància)(no tenen entitat en si mateixes). Són: quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, situació, estat, acció i passió. Forma substancial (essència) Forma accidental (accidents) Substància primera (Individual) Imatge pàgina 96

Forma substancial (essència) 1. El problema de la realitat: teoria hilemòrfica 1.2. L’estructura interna de cada ésser: teoria hilemòrfica Pàgina 97-98 Els dos sentits de la substància: com a substrat i com a essència Substància primera (Individual) Matèria Forma substancial (essència) Forma accidental (accidents) Es pot parlar de la substància en dos sentits : Com a substrat. Designa allò que roman en els canvis en l’ésser individual i concret (substància primera) (exemple: Sòcrates) Com a essència. Designa l’essència comú a una mateixa classe d’éssers. A través del procés d’abstracció es pot separar dels éssers concrets i convertir-la en una idea universal i abstracta. Llavors, rep el nom de substància segona. (exemple: cavall). (No té existència separada i independent de la ment o els éssers concrets) Abstracció Substància segona (Universal) L’explicació de les diferències entre els diversos tipus d’éssers