+ Aquesta anguniosa lamentació té molts trets comuns amb el salm 21, en especial, la dramàtica descripció de la malaltia i els sofriments que donen motiu a la súplica (vv. 2-5). + Entre aquests últims, el salmista esmenta particularment el menyspreu que rep per la seva fidelitat a la causa de Déu i el seu amor al temple (vv. 8-13). + Així fa present al Senyor que la seva malaltia posa en joc l'honor diví, perquè, si ell mor, tots els fidels quedaran exposats a la burla dels seus enemics (v. 7).

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Salm de súplica, en tres parts: + El suplicant crida angoixat: ... sofriment horrible ... sofriment injust ... sofriment per la causa de Déu ... enemics nombrosos l'envolten. + Lluny de resignar-se, el suplicant s’adreça a Déu i prega: ... implora el seu alliberament, la seva salvació... demana revenja conforme a la llei del talió. + Aquesta súplica tràgica acaba amb una acció de gràcies. Els crits i les imprecacions de les dues primeres parts s'han d'interpretar a la llum d'aquesta part final: «lloaré Déu...» 2. AMB JESÚS Jesús cita explícitament aquest salm, la vigília de la seva Passió, parlant dels seus enemics: "m'han odiat sense motiu” (Jn 15,25) 3. AMB EL NOSTRE TEMPS El crit de lamentació que puja d'aquest salm, per a algú de nosaltres pot ser de candent actualitat: "Salveu-me, Déu meu... No tinc on posar els peus... Estic rendit... Els ulls se’m consumeixen... els meus detractors són nombrosos... Ploro... Els insults plouen sobre mi"...

Salveu-me, Déu meu! L’aigua em cobreix, m’estic ofegant; he caigut en un fangar sense fons i no tinc on posar els peus, em trobo mar endins i les onades se m’enduen.

Estic rendit de tant cridar, tinc el meu coll adolorit; els ulls se’m consumeixen d’esperar el meu Déu.

Són més que els cabells del meu cap els qui m’odien perquè sí; són més forts que jo mateix els qui em volen mal sense motiu. ¿M’obligaran a tornar allò que no he pres?

Déu meu, vós sabeu qui sóc jo, i no desconeixeu les meves culpes. Que jo no fracassi, Senyor de l’univers: els qui esperen en vós quedarien defraudats; que jo no fracassi, Déu d’Israel: seria un desengany pels qui us cerquen. Per vós he d’aguantar els escarnis, i abaixo els ulls, avergonyit; els meus germans em consideren foraster, em desconeixen els meus familiars. El zel del vostre temple em consumia, i he hagut de rebre els insults dels qui us ultratgen.

Si veuen que no menjo i estic trist, encara m’escarneixen. Si vaig de dol, vestit amb un sac negre, tot són enraonies sobre mi; em dediquen sàtires a les places, i a les tavernes, músiques i cants. A vós us prego, Senyor, en aquesta hora propícia; escolteu-me, Déu meu, vós que estimeu tant, vós que sou fidel a salvar els amics. Traieu-me del fang, que no m’enfonsi, salveu-me del fons de la mar.

Que no se m’emportin endins les onades, que el remolí no m’engoleixi i no tanqui, com un pou, la seva boca. El vostre amor, Senyor, vessa bondat; mireu-me, responeu, vós que estimeu tant. No em priveu de la vostra mirada, cuiteu a respondre, que estic en perill.

Veniu al meu costat, defenseu-me, allibereu-me dels enemics. Vós sabeu com m’escarneixen, vós veieu la vergonya que passo. No hi ha bàlsam capaç d’amorosir les ferides incurables del meu cor. He esperat en va qui em compadís, no trobo ningú que em consoli. Em tiren fel al menjar, i vinagre a la beguda.

Jo, Déu meu, sóc un pobre sofrent. Que el vostre ajut em defensi. Els meus càntics lloaran el nom de Déu, reconeixeran la grandesa del Senyor, i seran del seu grat més que les víctimes, més que un toro i un vedell ja fet.

Se n’alegraran els humils quan ho vegin, els qui busquen Déu sincerament diran: «Tingueu llarga vida.» El Senyor escolta sempre els desvalguts, no té abandonats els seus captius. Que el lloïn el cel i la terra, els mars i tot el que s’hi mou.

Déu salvarà Sió, reconstruirà les viles de Judà; hi habitaran els servents del Senyor, ells i els seus fills les posseiran, hi viuran els qui estimen el nom de Déu.

«He caigut en un fangar sense fons i no tinc on posar els peus» Sento el pes del meu fracàs, però, si em permeteu de dir-ho, el que de debò m'oprimeix i em desconcerta és el pes del vostre propi fracàs, Senyor. Sí, el vostre fracàs. Perquè, si la vida humana és un fracàs, vós sou qui la vau donar, i vostra és la responsabilitat si no funciona. Mentre només es tractava de la meva pròpia pena, jo em refugiava en el pensament que no importava el meu sofriment mentre la vostra glòria estigués fora de perill. Però ara veig que la vostra glòria està íntimament lligada a la meva felicitat, i és el vostre prestigi el que queda entelat quan la meva vida s'ennegreix. Com pot romandre sense màcula el vostre nom quan jo, que sóc el vostre servent, m'enfonso en el fang? Per vós i per mi, Senyor, per la vostra honra i per la meva, no permeteu que la meva ànima mori en la desesperació. Aixequeu-me, doneu-me llum, doneu-me forces per a suportar la vida, encara que no l’entengui. Salveu-me per la glòria del vostre nom. «Traieu-me del fang, que no m'enfonsi.»

Oh Déu que coneixeu la ignorància dels homes! Ens devora el zel per la salvació, però som rebutjats com a estranys: escolteu els vostres pobres i feu que, morts al pecat, visquem per a la justícia i siguem, entre els pobles que no us reconeixen, ferment de salvació. Per Crist, Senyor nostre.