Un profund anhel de Déu –bellament expressat amb la imatge de la terra assedegada (v. 2)– és el sentiment que domina tot aquest salm. El seu autor podria ser un levita desterrat, que recorda el temps en què vivia al costat del santuari, gaudint de la intimitat amb el Senyor. En el silenci de la nit rememora aquelles hores felices, i aquest record li serveix de consol (vv. 7-9). El versicle final indica que el salmista identifica la seva pròpia sort amb la de tot el seu poble, representat en la persona del rei.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Les quatre primeres estrofes canten l'alegria d'un hoste del Senyor. Feliç de visitar Déu a casa seva, al seu temple, i d'habitar-hi com un levita. Es canta aquí l'alegria de la intimitat amb Déu i de la meditació. Notem particularment aquest llenguatge: “Vós sou el meu Déu, jo us cerco, tinc set de vós, us veia gloriós i poderós, l’amor que em teniu, el vostre nom, etc.” (17 pronoms personals o possessius en segona persona). Una manera de meditar aquest salm és precisament adoptar aquest joc de llenguatge, insistint interiorment en aquests pronoms: “Vós sou allà, Senyor, us parlo, Escolteu-me!” 2. AMB JESÚS No costa gens de posar en boca de Jesús aquest salm. “Passo les nits pensant en vós... Per vós es desviu el meu cor...” Això feia Jesús segons afirmació de sant Marc: "De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, i se n’anà en un lloc desert, i allí pregava” (Mc 1,35). 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Sembla que la nostra època ha descobert l'oració íntima. Aquest salm 62 expressa l'oració d'un home molt avançat en el camí de la pregària. Les seves actituds religioses són de tal sublimitat i intensitat mística... que, en fer-les nostres, ens sentim poc sincers. Qui de nosaltres pot dir lleialment: "Passo hores senceres parlant amb vós, Déu meu!” O això altre: "Us busco a trenc d’alba... La meva ànima té set de vós!”... quan oblidem per qualsevol cosa la nostra "oració del matí", i ens deixem arrossegar per la indiferència.

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua.

Jo us contemplava al vostre santuari quan us veia gloriós i poderós. L’amor que em teniu val més que la vida; per això els meus llavis us lloaran.

Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. Saciat del bo i millor, us lloaré amb el goig als llavis.

Quan des del llit us recordo, passo les nits pensant en vós, perquè vós m’heu ajudat, i sóc feliç sota les vostres ales. La meva ànima s’ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà.

«Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós!». Aquesta és la paraula, clara i única, que defineix l'estat de la meva ànima, Senyor: set. Set física, gairebé animal, que crema les meves entranyes i apergamina el meu coll. La set del desert, de les sorres seques i el sol ardent, de dunes i miratges, d'erms sense fi i cels sense misericòrdia. La set que s'imposa a tots els altres desigs i s'avança a tota altra necessitat. La set que necessita el glop d'aigua per a viure, per a subsistir, per a tornar els sentits al cos i la pau a l'ànima. Aquest és, Senyor, el meu desfici per vós. Set al cos i a l'ànima. Set de la vostra presència, de la vostra visió, del vostre amor. Set de vós. Set de les aigües de la vida, que són les úniques que poden portar el descans a la meva ànima resseca. Aigües saltironants enmig del desert, miracle de llum i frescor, rierols d'alegria. Resplendor en la nit i melodia en el silenci. Us desitjo i us estimo. En vós espero i en vós descanso. Augmenteu la meva set, Senyor, perquè jo intensifiqui la meva recerca de les fonts de la vida.

Déu nostre, al llit ens recordem de vós, perquè la vostra dreta és la nostra força, perquè en l'eucaristia ens alimenteu; però també sentim nostàlgia per aquella unió plena i definitiva que vós concediu als qui viuen amb vós al santuari celestial.