Aquest breu himne proposa un doble motiu per a lloar Déu: la seva infinita grandesa, que transcendeix tots els límits de l'univers (v. 4), i la seva admirable condescendència, que el mou a "inclinar-se bondadosament" cap a la terra (vv. 5-6) per elevar els més pobres i desemparats (vv. 7-9). + Amb aquest salm s'inicia una col·lecció de sis poemes (Sl 112-117) que la tradició rabínica denomina "Hal·lel", paraula hebrea vinculada amb l'exclamació litúrgica "Al·leluia! ". + Aquests salms eren cantats a les festes religioses més importants, sobretot durant la celebració del sopar pasqual (Mt 26,30).

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS La primera estrofa llançada pels levites és una invitació a cantar (es repeteix per tres vegades el verb "lloar"). Les altres dues estrofes són la resposta de l'assemblea que aclama Déu per dos motius: + Déu és "gran", Altíssim... + Ell mira i estima els "humils"... Aquest "feble", aquest "pobre" aixecat de la pols (dels "fems", en el text hebreu), és col·lectivament el poble d'Israel, alliberat per Déu de l'esclavatge d'Egipte. La dona estèril és Sara, a qui Déu va alegrar amb el seu fill Isaac... És Anna, la dona estèril, feliç mare de Samuel... És Sió, la mare estèril de l'exili, que té després una gran descendència (Is 49,21). 2. AMB JESÚS Jesús va cantar aquest salm 112 el vespre del Dijous Sant... El "nom" del Senyor (tres vegades), Jesús el va fer conèixer i estimar... "He manifestat el vostre nom als homes" (Jn 17,6). Amb la seva Resurrecció, el pobre va ser tret de la pols de la mort per a asseure'l a la dreta de Déu. Salta a la vista el parentiu d'aquest salm amb el Magníficat de María: ella també "lloa el nom santíssim"... Ella canta al Déu que "omple de béns els pobres"... Ella és per excel·lència la dona feliç a qui Déu dóna una posteritat inesperada, ja que és verge, i per això les "generacions li diran benaurada". 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Déu és garantia de la dignitat de l'home. Déu no és el competidor de la grandesa de l'home, sinó el seu fiador. En hebreu hi ha un mateix verb per a dir que Déu "domina", o "presideix" en les altures, i s'ocupa igualment que el pobre i la dona desgraciada "presideixin".

Servents del Senyor, lloeu-lo, lloeu el nom del Senyor. Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segles. Des de la sortida fins a la posta del sol

El Senyor és excels als ulls de tots els pobles, la seva glòria s’eleva més enllà del cel. ¿Qui és com el Senyor, el nostre Déu? Té molt amunt el seu tron, i des d’allí s’inclina per veure el cel i la terra.

Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos, els poderosos del seu poble. La qui vivia estèril a casa, la fa mare feliç amb els fills.

FORÇA EN LA DEBILITAT Vaig entenent, Senyor, alguna cosa de les vostres maneres d'actuar amb els fills dels homes, i una de les normes que seguiu en secret i proclameu en públic és que el vostre poder es manifesta en la debilitat. Quan l'home s'alça en orgull d'autosuficiència, és humiliat; però si reconeix la seva pròpia debilitat, l'accepta i la manifesta, vós ompliu el buit de la seva humilitat amb la plenitud del vostre poder. La debilitat de l'home és el poder de Déu. Sempre ha estat així... Vull tenir accés al vostre poder, Senyor; vull sentir la força del vostre Esperit quan parlo en nom vostre i quan actuo per la vostra causa. I us agraeixo que m’hàgiu mostrat ara la manera de portar el vostre poder a les meves accions. Jo he de desaparèixer perquè vós aparegueu, he de ser pols perquè vós sigueu llum, he d’eclipsar-me perquè vós mostreu el vostre esclat. Mentre jo estigui ple de la meva pròpia importància, no faré més que posar obstacles al vostre poder. El dia en què jo no sigui res, vós ho fareu tot. He de disminuir perquè vós cresqueu, com va dir algú que preparava els vostres camins. Aquesta és la llei dels profetes i els apòstols, dels predicadors de la vostra paraula i dels treballadors del vostre Regne. Que jo em gloriï de la meva debilitat, perquè la plenitud del vostre poder s'exerceixi en mi.

Senyor Jesucrist, Fill de Déu etern, que no vau fer ostentació de la vostra categoria de Déu, sinó que vau prendre la condició d'esclau, passant per un de tants, per aixecar de la pols el pobre; feu que la humanitat, entrant a formar part de la vostra Església, tingui un lloc a casa vostra com a mare feliç de fills que lloïn el vostre nom, ara i pels segles dels segles. Amén.