TEATRE DEL SEGLE XIX ÀNGEL GUIMERÀ

Teatre al S.XIX CONTEXT SOCIOCULTURAL: El segle XIX s'inicia sota l'influx de les revolucions burgeses: - Revolució Industrial: el capitalisme s'implanta com a sistema econòmic de la vella Europa) -Revolució Francesa: la burgesia pren els regnes del poder i suplanta l'aristocràcia. El corrent artístic que va amb els canvis és el ROMANTICISME, que exalta els sentiments i la imaginació sobre la raó, l'ordre i el seny. Llibertat i individualitat seran valors definidors del Romanticisme, així com la nacionalitat de tots els pobles. Fins aquest moment, el teatre romàntic s'escrivia en castellà, i no va ser fins la segona meitat del segle XIX que hi va haver una gran proliferació de teatre romàntic en català.

Teatre al S.XIX CONTEXT CATALÀ El Romanticisme britànic i alemany propiciarà el naixement de la Renaixença en terres catalanes. La Renaixença és el moviment cultural que restableix la cultura catalana després de tres segles d'abandonament dels usos cultes de la llengua. Es reivindicarà també la consciència nacionalista. L'objectiu prioritari és la recuperació de signes identitaris catalans. .

Àngel Guimerà Àngel Guimerà i Jorge va nèixer a Santa Cruz de Tenerife, el 6 de maig de 1845, i va morir a Barcelona el 18 de juliol de 1924. Les circumstàncies del seu naixement (els seus pares no estaven casats) són segurament un dels factors biogràfics que van marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge (nasqué a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys) i un amor frustrat (sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge). Dramaturg i poeta en llengua catalana, va ser un dels màxims exponents de la Renaixença, perque va unir l'aparença romàntica amb els elements principals del realisme.

Àngel Guimerà com a poeta La seva faceta com a poeta fou la primera en què es donà a conèixer i es consagrà abans en aquest gènere que en el teatre: obtingué el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877, en endur-se’n els tres premis . La característica més marcada és la varietat de registres, del to intimista i gairebé col·loquial de la seva poesia amorosa a l'estil més plàstic i declamatori dels seus poemes històrics o patriòtics Alguns poemes: El rei i el conseller, (1870) Indíbil i Mandoni, (1875) Cleopatra, (1876) L'any mil, (1877) Romiatge, (1877) El darrer plany d'en Claris, (1877) Cants a la Pàtria, (1906)

SOM I SEREM GENT CATALANA tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol. Déu va passar-hi en Primavera i tot cantava al seu pas. Canta la terra encara entera i canta que cantaràs. Canta l'aucell, el riu, la planta, canten la lluna i el sol. Tot treballant la mare canta i canta al peu del bressol. I canta a dintre de la terra lo passat jamai passat, i joren i nits de serra en serra com tot canta al Montserrat.

Àngel Guimerà com a dramaturg Mar i cel, 1888. En Pòlvora, 1893. Maria Rosa,1894. La festa del blat,1896. Terra baixa, 1987. La festa del blat, 1900.

El teatre de Guimerà. Primera etapa Comença el 1879 influït per Shakespeare i el romanticisme de Victor Hugo. El punt culminant d'aquesta etapa és Mar i cel (1885) l'obra més ben construida i més perdurable on Guimerà mostra una ambició artistica desconeguda en els escenaris catalans. Continua sent un teatre en vers, però Mar i cel és ple de poeticitat i d'imatges poderoses, amb versos que no tenen res a veure amb la cantarella utilitzada en les representacions dramàtiques que s'havien fet. Guimerà passa dels versos heptasíl.labs de la seva poesia lírica als decasíl.labs, cosa que li permet construir frases més ben acabades.

Mar i cel Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. De petit, van matar el seu pare i la mare decideix marxar amb l'expulsió dels moriscos de 1609. Saïd, que està ferit després de l’abordatge, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, de la qual més tard s'enamorarà. Quan Saïd explica a Blanca la història dels seus pares, s'adona que ella també està enamorada, encara que no ho poden dir perquè no seria ben vist per ningú Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates. Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en saber que estima un musulmà i intenta matar Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i salten al mar, morint. La mort dels dos protagonistes és l'única manera d'estar junts . Viuen en dos móns oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.

El teatre de Guimerà. Segona etapa Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar són drames de base realista, en prosa i d‘àmbit contemporani. En aquestes obres, Guimerà aconsegueix un estil propi, una forma nova feta d'elements romàntics, realistes i poètics. L'autor vol aproximar-se als àmbits populars i per tant no pot defugir la visió real, sense idealismes, d'aquests móns i del seu llenguatge. Guimerà no pot deixar enrere els aspectes del seu món personal i per això el conflicte social que es planteja en aquestes obres queda atenuat per questions que interessen més a l'autor i perden protagonisme absolut: el tema de la possessió amorosa, amb connotacions sexuals, i el rebuig que la societat expressa davant d'aquell que és diferent s'imposen davant problemes de justicia social que té gent del poble

Terra baixa Falta argument en una sola diapositiva…