Santa maria del mar Arquitectes: Berenguer de Montagut i Ramon Despuig Cronologia: 1329-1383 Estil: gòtic català Materials utilitzats: pedra Sistema constructiu: arquitravat i voltat.

L’església de Santa Maria del Mar és el símbol de l’imperi català al Mediterrani al llarg dels segles XIV i XV; en erigir-la, mercaders i armadors deixaren constància de la seva empenta i del seu poder. Considerada com una de les joies del gòtic a l’estat espanyol, i fins i tot a Europa, la seva puresa de línies i l’extrema precisió de la seva construcció fan que pugui competir, amb dimensions més modestes, amb les grans catedrals franceses, com Chartres i Reims.

ELEMENTS DE SUPORT I SUPORTATS ANÀLISI FORMAL ELEMENTS DE SUPORT I SUPORTATS Vuit pilars de planta octogonal, de 18 m d’alçària i una separació entre ells de 13 metres, serveixen d’elements de suport de les voltes de creueria de la nau central i de les laterals, d’alçada gairebé idèntica. Aquest fet, inèdit a Europa, juntament amb la poca quantitat de pilars, atorguen a l’interior del recinte la sensació que es tracta d’una sola nau de gran amplitud. En aquest sentit, i gràcies a la falta d’obstacles, la visió és completa tant des de la nau central com des de les laterals. Hi contribueix també el fet que els pilars tenen la secció octogonal, sense cap columneta adossada; la qual cosa, a més, confereix a la nau una gran esveltesa i l’aspecte d’un bosc de palmeres de pedra que s’enlairen fins els nervis de les voltes.

Les funcions de suport són també compartides pels murs perimetrals que, en no disposar d’arcbotants que contrarestin l’empenta de les voltes, depenen d’uns contraforts massissos (exteriors) per tal d’acomplir-ne les funcions. La menor responsabilitat en les funcions sustentadores va permetre la inclusió de grans finestrals que segmenten els murs i que afavoreixen la creació d’una atmosfera diàfana a l’interior del temple. En destaquen, sobretot, els finestrals de la façana, que aconsegueixen un espectacular efecte de llum les tardes assolellades. Quant a elements suportats, les voltes són de creueria, tant a la nau central com a les laterals. Els nervis que les creuen descansen damunt dels pilars octogonals i permeten un repartiment eficaç de les càrregues.

ESPAI EXTERIOR I INTERIOR Exteriorment, Santa Maria del Mar es caracteritza per l’absència d’arcbotants als murs i per la proliferació de contraforts massissos, per les torres octogonals rematades en terrassa, pel predomini de l’efecte horitzontal, i per l’existència de grans superfícies netes sense elements que amaguin el parament. Els murs perimetrals presenten, adossats a la part exterior, un total de 16 contraforts; l’espai entre ells és aprofitat, a l’interior, per situar-hi les capelles laterals, 9 de les quals es troben a la capçalera. A la façana oest s’enlairen les dues torres octogonals que fan la funció de campanars; tenen diversos pisos i grans obertures de forma ogival. Entre elles, i limitada per ambdues torres, hi ha la portalada, que conté una efígie de Déu acompanyada per un fris de nínxols. A la part superior, una gran rosassa mostra, en un vitrall flamíger del segle XV, l’escena de la coronació de la Verge. Als dos costats, dos contraforts massissos queden absorbits pel mur de la façana.

Els murs laterals es troben segmentats pels finestrals, i pels nombrosos contraforts. Interiorment el temple és de planta de saló, sense transsepte, amb tres naus d’alçada gairebé idèntica, amb deambulatori a la capçalera, multiplicitat de capelles laterals i un nombre reduït de pilars (suports verticals). La poca diferència d’alçada entre les tres naus atorga a l’interior la sensació de nau única tot seguint el tipus d’església-saló originari del Llenguadoc (sud de França). I una verticalitat que contrasta amb l’horitzontalitat de l’exterior.

ESTIL El temple de Santa Maria del Mar respon plenament als trets definitoris del gòtic català: recerca d’un espai unitari, diàfan, amb una mínima quantitat d’obstacles que pertorbin el camp visual a l’interior. Aquestes exigències determinaren la creació de l’anomenada planta de saló, que podia ser de nau única o bé de tres naus d’alçada gairebé idèntica, com és el cas de Santa Maria del Mar. També són característiques del gòtic català l’absència d’arcbotants, la multiplicació de contraforts, les torres octogonals, les teulades planes, l’austeritat dels paraments exteriors i el contrast entre l’horitzontalitat de l’exterior i la verticalitat de l’interior.

INTERPRETACIÓ CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ L’església de Santa Maria del Mar va ser construïda al lloc on suposadament havia predicat l’apòstol sant Jaume l’any 38, i on va ser enterrada la patrona de la ciutat, Santa Eulàlia. Situada al barri de la Ribera, la construcció fou finançada pels menestrals, els gremis relacionats amb el port, els mercaders i els nobles del carrer Montcada. Es podria afirmar, doncs, que és fruit de l’empenta comercial catalana del segle XIV. L’any 1378 va resultar afectada per un incendi, motiu pel qual se’n va fer una reconstrucció parcial a càrrec de Guillem Metge. El 1427 un terratrèmol destruí la rosassa original, que seria substituïda dos anys més tard per l’actual. El temple fou edificat amb una precisió geomètrica: l’amplada de la nau central, de 13 m, és el doble que les laterals; els 13 m que hi ha entre els pilars es repeteixen, sigui quina sigui la direcció que es prengui, entre els pilars d’una mateixa nau o amb el corresponent de la consecutiva; el nombre de pilars, que és de 4 a cada nau, es repeteix al deambulatori o girola, que en té 8 en total.

FUNCIÓ Santa Maria del Mar és una església parroquial dedicada a la Verge del Mar. És el símbol de l’expansió catalana pel Mediterrani entre els segles XIV i XV. La configuració de l’interior com un espai unitari i diàfan es relaciona, probablement, amb la influència dels ordes mendicants dels franciscans i els dominicans, que necessitaven, per a les predicacions, espais amb una bona acústica i sense obstacles visuals. En tot cas, és, sens dubte, l’edifici religiós més notori del gòtic català, caracteritzat per la sobrietat i per un sistema constructiu definit per la racionalitat.   Extret de : LLACAY, Toni, Visualart, Ed. Vicens Vives, 2009; TRIADO, JR. Història de l’art. Ed. Vicens Vices, 2009