Verge i l’infant Sallent de Sanaüja, MNAC

Cronologia: segona meitat del segle XIV Estil: gòtic Fitxa tècnica Autor: desconegut Cronologia: segona meitat del segle XIV Estil: gòtic Tècnica: talla (amb cisell) Material: alabastre Formes: escultura exempta Tipologia: dempeus Cromatisme: policroma Localització original: es pensa que procedeix de Sallent de Sanaüja (Segarra) encara que no s’ha pogut documentar aquesta procedència. Localització actual: MNAC Tema: representació de la Marededéu i el nen Jesús en una actitud que, en oposició a la tradicional del romànic, no es marcada per la severitat sinó per la dolçor i l’expressivitat de la cara i dels gestos.

Anàlisi formal . Composició La Marededéu de Sanaüja es caracteritza per l’equilibri i per l’harmonia en les proporcions; efecte aconseguit, en bona part, gràcies a la curvatura de la imatge: la inclinació de la Verge cap a la seva dreta equilibra la composició i compensa la sensació de pes que provoca la disposició de l’Infant a l’esquerra. Els plecs de la túnica i la gestualitat mateixa dels dos cossos estan estudiats per afavorir aquest equilibri i harmonia visuals. Per exemple, la distribució horitzontal que mostren els plecs de la túnica de la Verge a l’alçada del pit, així com una de les cames de l’Infant, que s’estira paral·lela als primers, trenquen la verticalitat que predomina a la resta de plecs, que cauen amb elegància i amplitud fins al terra. En la mateixa línia, tant la curvatura del cos de la Verge com la posició elevada de l’infant es contraresten amb la porció de mantell que cau en cascada a un costat; efecte que es combina amb el gest del fill que avança una mà cap al pit de Maria. La llibertat en el traçat dels plecs, que baixen suaument i amb distinció, atorga a la figura un moviment que combina, per la delicadesa, amb l’expressió plàcida i plena de bondat de Maria. Predominen en tota l’escultura les formes suaus i corbades, sense angles rectes ni talls sobtats, la qual cosa contribueix a dotar l’obra d’un ritme melodiós i d’una flexibilitat que es veu refermada per la posició distesa que adopta la Verge. El rostre de la Marededéu mostra una expressió dolça i amable, una bellesa serena que té continuïtat en el gest amb què acarona un peu de l’Infant.

La mal·leabilitat del material utilitzat , l’alabastre, permet a l’autor aconseguir uns acabats més precisos. Això es pot apreciar en els detalls dels vestits i en la delicadesa i la precisió dels trets facials dels seus rostres, que juntament amb els gestos doten els personatges d’una expressivitat més humana. Originàriament, tot el conjunt estava policromat i s’acompanyava d’una lleugera pàtina daurada. El fet que amb tota possibilitat s’apliqués directament sobre el material, sense preparació prèvia, ha fet que es perdés. ESTIL Tot revela el canvi fonamental que s’havia produït en l’art escultòric amb relació a l’estil d’èpoques precedents: si el romànic preferia una imatge de la Marededéu en posició sedent, amb el nen a la falda i una actitud severa i estàtica, el gòtic impregnà la Marededéu d’una gran dolçor i expressivitat. El rostre es tornà amable, així com la manera de sostenir l’Infant, molt més humanitzada, en el sentit de reproduir el gest que faria qualsevol mare en portar el seu fill en braços. La sinuositat de la imatge gòtica, d’altra banda, s’apropava al naturalisme i a una concepció de l’estètica basada en les sensacions més que no pas en la raó. La Marededéu de Sanaüja reflecteix de manera molt clara la síntesi que a Catalunya es produí entre les influències de França i Itàlia, països on l’art gòtic era ja més avançat i ja havia donat a llum obres de gran rellevància i perfecció.

INTERPETACIÓ. CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ El canvi tan evident en la manera de representar la Marededéu que s’esdevingué entre el romànic i el gòtic no fou gratuït: responia a una evolució en el sentiment religiós que derivà d’una fe temorosa del càstig diví a la convicció que Déu és amor i s’estima la humanitat. En aquesta línia es donà també un viratge a la simbologia que envoltava la imatge escultòrica: el ceptre que caracteritzava la representació de la Marededéu en el romànic va ser substituït per una carícia, la severitat es convertí en sentiment; el símbol del poder es transformava, doncs, en un gest d’afecte. Això mateix es pot dir del missatge que es volia transmetre: la solemnitat de la imatge romànica evocava l’eternitat i, per tant, marcava distàncies amb la dimensió humana; volia impressionar i deixar clar quin era el lloc que ocupava cadascú. Aquesta concepció va canviar de manera radical en la imatge gòtica; la Marededéu de Sanaüja és un bon exemple d’aquesta metamorfosi: la representació es va humanitzar ostensiblement fins a convertir-se en una bellesa serena i transmetre una dolçor infinita. La Verge, sense perdre la seva dignitat, s’apropà a l’ésser humà i compartí els seus gestos, com a mare que era.

FUNCIÓ L’escultura gòtica, i particularment la Marededéu de Sanaüja tenia una doble funció. D’una banda, feia de contrapunt ornamental a l’austeritat que caracteritzava l’arquitectura d’aquest període i de la qual encara depenia l’escultura, tot i que el gòtic havia començat una progressiva emancipació de l’art escultòric respecte del marc arquitectònic. De l’altra, tenia l’objectiu d’apropar la religió al poble, fent-li arribar un missatge de bondat divina i d’esperança en la fe. En una època en què la major part de la població era analfabeta, el paper de la iconografia en la transmissió dels valors religiosos fou fonamental, i l’amabilitat i la dolçor suggerides per una estàtua com aquesta constituïen, de ben segur, bons arguments per estimular la fe popular. Extret de : LLACAY, Toni, Visualart, Ed. Vicens Vives, 2009; TRIADO, JR. Història de l’art. Ed. Vicens Vices, 2009