En aquesta súplica, el reconeixement del propi pecat s’uneix a la confiada seguretat d’obtenir el perdó diví. ● El salmista, lluny de sentir-se abandonat de Déu, es recolza en la consciència de la seva pròpia indignitat, per acostar-s’hi. ● Amb aquesta actitud implora el perdó i la protecció, no solament per a si mateix, sinó també per a tot el seu poble. Aquest és un dels salms anomenats “penitencials” (Sl 6; 31; 37; 50; 101; 142), i la tradició cristiana l’utilitza preferentment en la litúrgia dels difunts pel seu marcat to d’esperança.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Aquest salm de “súplica” era utilitzat per Israel en les cerimònies penitencials comunitàries, particularment en la festa de l’Expiació: abans de renovar l’Aliança, s’oferien “sacrificis d’expiació” en reparació pels pecats. El que crida l’atenció és que el “clam” del pecador no té per objecte confessar el seu pecat de manera circumstanciada i detallada: no se sap de “quin” pecat es tracta. 2. AMB JESÚS L’Evangeli és ple d’aquest “perdó” de Déu, l’espera del qual s’expressava ja en aquest salm 129. Hi ha una profunda harmonia entre el pensament del salmista i el pensament de Jesús: Déu no és aquest justicier inexorable que els homes han imaginat de vegades, amb aparent bona intenció de salvaguardar la “justícia” o la “santedat” de Déu. La grandesa de Déu és perdonar. 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Per al creient el “crit” de l’home té una resposta... El mal no és fatal... La mort no és l’últim acte... El pecat no és una situació “sense sortida”. Quan l’home està en el fons de l’abisme, se sent sol, abandonat, condemnat a quedar-se en el seu “clot”. Ara bé, justament al fons d’aquest abisme ens ve a buscar l’amor de Jesús.

Des de l’abisme us crido, Senyor. Escolteu el meu clam. Estigueu atent, escolteu aquest clam que us suplica.

Si tinguéssiu en compte les culpes, ¿qui es podria sostenir? Però és molt vostre perdonar, i això ens infon respecte.

Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia. Espera el Senyor la meva ànima, més que els sentinelles el matí.

Que esperin el matí els sentinelles! Israel espera el Senyor, perquè són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa. És ell qui redimeix Israel de totes les seves culpes.

«Des de l’abisme us crido, Senyor.» Sigui quina sigui la pregària que jo faci, Senyor, vull que vagi sempre precedida per aquest vers: «Des de l’abisme». Sempre que prego, ho faig seriosament, Senyor, i la meva pregària brolla del més profund del meu ésser, de la realitat de la meva experiència i de la urgència de la meva salvació. Sempre que prego, ho faig amb tota la meva ànima, poso tota la meva força en cada paraula, tota la meva vida en cada petició. Cada oració que faig és l’alè de la meva ànima, el bategar del meu cor, el testament de la meva existència. Hi va el meu dret a viure i la meva esperança d’eternitat. Quan prego, Senyor, ho faig de debò, no es tracta de seguir un costum, una rutina, la necessitat de guardar les aparences o de donar bon exemple, no és això el que em fa buscar la vostra presència i caure de genolls davant vostre. És la necessitat de ser jo mateix, en tota la pobresa del meu ésser i la grandesa de la meva esperança, la que em porta a vós, perquè només davant vostre en oració és com puc trobar-me a mi mateix. Per això prego, Senyor. Conec la meva indignitat, Senyor, conec la meva misèria, conec el meu pecat. Però també conec la promptitud del vostre perdó i la generositat de la vostra gràcia, i això em fa esperar la vostra visita amb un desig que brolla també del més profund del meu ésser.

El vostre poble, Senyor, espera en vós, l’Església espera en la vostra paraula; les nostres culpes ens han enfonsat en l’abisme, però de vós ve l’amor fidel, i la redempció generosa; retorneu-nos, doncs, la joia de la vostra salvació i feu-nos sentir el goig i l’alegria.