La unitat temàtica, l’estil i la repetició de la mateixa tornada a intervals regulars (41. 6,12; 42.5) indiquen que els salms 41 i 42 constitueixen un mateix poema. S’hi harmonitzen admirablement la profunditat del sentiment religiós i l’eficàcia de l’expressió lírica. El v. 7 indica que l’autor del salm –probablement un levita- es troba lluny de la Terra Santa, pels volts de la muntanya de l’Hermon, i es deleix per tornar a gaudir de la presència divina en el Santuari de Sió. Malgrat sentir-se oblidat per Déu (41.10), el salmista no ha perdut l’esperança, i confia que el Senyor tornarà a guiar els seus passos fins a la seva santa Muntanya (42.3)

Una cérvola assedegada, amb la gargamella resseca, fa sentir el seu clam enmig de l’aridesa del desert, tot anhelant les aigües fresques d’un torrent. Amb aquesta cèlebre imatge comença el salm 41. La cérvola assedegada és el símbol de l’orant que orienta tot el seu ésser, cos i esperit, vers el Senyor, percebent-lo llunyà, però ensems necessari: “Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida” (v. 3). Fil d’aquesta súplica: Passat. (Sl 41,2-6) Expressa la profunda nostàlgia de l’autor del salm, suscitada pel record d’un passat feliç a causa de les boniques celebracions litúrgiques, ara ja inaccessibles: “Esplaio el meu cor apenat recordant com en altres temps venia amb colles d’amics cap a la casa de Déu, enmig d’un aplec festiu, amb crits d’alegria i de lloança” (v. 5). Nostàlgia també del Temple, lloc on apaga la set d’intimitat amb Déu, “font d’aigua viva”, com canta Jeremies (Jr 2,13). Present. El salmista es troba ara lluny de Sió; està envoltat de malvats i adversaris. Potser també els pagans que habiten aquesta regió llunyana on el fidel es troba relegat, menyspreen el just i es burlen de la seva fe, preguntant-li amb ironia: “On és el teu Déu” (v. 11; cf. v. 4). I ell adreça a Déu la seva angoixada pregunta: “Per què us oblideu de mi?” (v. 10). Futur. Es troba en el salm que segueix, el 42, serà una confiada invocació adreçada a Déu (42,1.2a.3a.4b) i usarà expressions alegres i plenes de gratitud: “i m’acostaré a l’altar de Déu, a Déu, que és la meva alegria; ho celebraré i us lloaré amb la cítara, Senyor, Déu meu”.

Com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu.

Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; ¿quan podré veure Déu cara a cara?

Les llàgrimes són el meu pa de nit i de dia, i sento dir cada moment: «¿On és el teu Déu?»

Esplaio el meu cor apenat recordant com en altres temps venia amb colles d’amics cap a la casa de Déu, enmig d’un aplec festiu, amb crits d’alegria i de lloança.

¿Per què aquesta tristor, ànima meva? ¿Per què aquest torbament? Espera en Déu. Jo el tornaré a lloar: Salvador meu i Déu meu.

Quan em sento aclaparat, em recordo de vós, des del país del Jordà i de l’Hermon, des de la muntanya de Misar.

Un cop de mar en crida un altre, quan bramula el vostre temporal; tots els rompents de les onades han passat per sobre meu.

Que el Senyor confirmi cada dia I cada nit cantaré la lloança l’amor que em té. I cada nit cantaré la lloança del Déu que m’és vida.

«¿Per què us oblideu de mi? ¿Per què he d’anar de dol pertot arreu, I dic a Déu, la meva roca: «¿Per què us oblideu de mi? ¿Per què he d’anar de dol pertot arreu, seguit de prop per l’enemic?»,

Veient la ferida del meu cor, l’adversari m’escarneix, i sento dir cada moment: «¿On és el teu Déu?»

¿Per què aquesta tristor, ànima meva? ¿Per què aquest torbament? Espera en Déu. Jo el tornaré a lloar: Salvador meu i Déu meu.

“Com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deixo jo per vós, Déu meu”. Desitjo la vostra presència més que cap altra cosa en aquest món. Imagino el vostre rostre, escolto la vostra veu, adoro la vostra divinitat. Em consola el pensament que, si és tan dolç esperar-vos, què serà trobar-vos? ● Vull trobar-vos en la pregària, en la vostra presència inconfusible durant aquests moments en què l’ànima s’oblida de tot al seu entorn i queda en silenci davant Vós. ● Vull trobar-vos en els vostres sagraments, en la realitat del vostre perdó i en la glòria amagada del vostre sopar amb els vostres amics. ● Vull trobar-vos en la companyia dels meus semblants, en la necessitat dels pobres i en l’amor dels meus amics. ● Vull trobar-vos un dia en la pobresa del meu ésser i en el despullament de la meva ànima. ● Vull trobar-vos cara a cara en aquell moment en què es farà goig etern l’abraçada del reconeixement mutu després de la nit de la vida en aquest món. “¿Quan podré veure Déu cara a cara?”

Déu de Sió. La nostra ànima està torbada: feu-nos veure de dia la vostra misericòrdia, i, de nit, la vostra salvació; que la vostra llum ens ompli el rostre d’alegria, i així puguem gaudir en companyia dels vostres sants.