Aquest salm és la súplica d’un malalt (vv Aquest salm és la súplica d’un malalt (vv. 3-4) que pateix, a més d’una penosa malaltia (vv. 6-11), l’abandó dels seus amics i la persecució dels seus enemics (vv. 12-13). El salmista té una viva consciència del seu pecat (v. 5), però no ha perdut l’esperança (v. 16), i espera pacientment que el Senyor no l’abandoni i li retorni la salut (vv. 22-23)

► El salmista, que té consciència d’haver merescut estar malalt com a càstig pels seus pecats, suplica a Déu que el salvi i l’alliberi. A punt de caure en la desesperació, exposa la seva tristesa perquè Déu el senti. Desproveït de tota força personal i de recolzament humà, només espera en Déu. ► Aquest salm es pot posar molt bé en boca de Crist moribund i turmentat, com a cap i representant de la humanitat pecadora, ja que “al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora” (2Co 5,21). ► Tinguem també present que les proves físiques de la malaltia i les xacres, les proves de la incomprensió i de l’hostilitat sorda o violenta, les proves espirituals... omplen la vida dels cristians com la del salmista.

No em reprengueu, Senyor, tan durament, no em corregiu amb tant de rigor. Tinc clavades en mi les vostres fletxes, la vostra mà s’ha descarregat damunt meu. Heu estat amb mi tan sever que no em queda en tot el cos res de sa; són tants els meus pecats, que els meus ossos no troben repòs. Les culpes em cobreixen el cap, són una càrrega pesada que em doblega.

Són tantes les meves nicieses, que se’m tornen repugnants les ferides. Camino prostrat i entristit, vaig de dol tot el dia; tinc tot el cos ardent de febre, no hi queda res de sa. Estic esgotat i desfet, el meu plany és més fort que el crit del lleó.

Senyor meu, els meus anhels són davant vostre, no us passen per alt els meus sospirs. El cor em palpita, les forces m’abandonen, i s’apaga la llum dels meus ulls. Fins els meus amics s’allunyen de mi, els meus parents es mantenen a distància. Els qui em volen la mort paren els seus llaços, els qui busquen fer-me mal parlen de perdre’m, i tot el dia rumien traïcions.

Però jo faig el sord, no escolto res, no obro la boca, com si fos mut; faig com si no hi sentís, com si no tingués res a replicar.

Senyor, Déu meu, jo espero en vós, no em deixareu sense resposta. Aquest és el meu desig: Que no puguin celebrar-ho. Si el peu em fallava, com se n’alegrarien!

Perquè em veig a punt de caure, no puc oblidar el meu dolor; confesso la meva culpa, el meu pecat em turmenta.

Els qui em combaten perquè sí són molts, són legió els qui m’odien sense motiu; els qui em tornen mal per bé m’acusen del bé que he buscat.

No m’abandoneu, Senyor, Déu meu, no us allunyeu; cuiteu a defensar-me, Senyor, salvador meu.

►►► ¡Senyor, gràcies pel meu cos, company fidel i guia segur pels camins de la vida! I gràcies també per aquesta malaltia que m’apropa a ell i m’ensenya a cuidar-lo amb amor i interès. Gràcies per haver-me recordat que és una part meva, per haver-nos tornat a unir, per haver restaurat la totalitat i unitat del meu ésser. ►►► I, com a senyal de la vostra benedicció, com a testimoni que aquesta malaltia ve de vós per retornar-me el tot orgànic de la meva existència, guariu ara aquest cos que heu creat i torneu-me l’alegria de la salut i la força per a continuar vivint amb gust i confiança, per a seguir treballant per a Vós, sabent ja que no sols la meva ment i la meva ànima són les que treballen, sinó també el meu cos, en unitat fervent i cooperació fidel. En pregar ara, Senyor, és tot el meu ésser el que us prega. “No m’abandoneu, Senyor, Déu meu, no us allunyeu, cuiteu a defensar-me, Senyor, salvador meu”.

Déu amic nostre, que no voleu corregir amb ira ni castigar amb còlera, sinó que us complaeu en els vostres fidels: us confessem les nostres culpes i us demanem que no ens abandoneu, que vingueu de pressa a socórrer-nos perquè sou la nostra salvació.