Documentació general Ubicació: barri de la Ribera de Barcelona, en el mateix lloc on hi havia La necròpolis on fou enterrada la màrtir Sta Eulàlia (+303) una església romànica anomenada Sta. Maria de les Arenes Època de construcció: 1329-1383 reconstrucció de la rosassa i de la torre de ponent al s. XV acabament de la torre de llevant de la façana el 1902

Autors: Berenguer de Montagut i Ramon Despuig Materials: pedra de Montjuïc Sistema constructiu: voltat Estat actual: força correcte després de les restauracions de finals del s.XX; l’edifici va ser molt afectat pel setge de 1714 i l’incendi de 1936 que va cremar la totalitat de retaules

Elements de suport: pilars octogonals, contraforts i mur Elements sostinguts: voltes de creueria Les cobertes exteriors planes, típiques del gòtic català. Elements de suport: pilars octogonals, contraforts i mur

Anàlisi formal: planta Planta basilical nau central, naus laterals, capelles entre els contraforts i girola al voltant de l’altar Nau central: quatre trams de volta de creueria. A cada tram li corresponen tres capelles entre els contraforts.

Girola de nou trams: dues voltes de creueria i set voltes trapezoïdals Arcs formers i torals de les voltes de creueria mesuren el mateix: la base forma un quadrat La fondària de les capelles són la meitat de l’amplada de la naus laterals, i aquestes són la meitat de la nau central Dues torres octogonals flanquegen la façana.

Anàlisi formal: l’alçat Nau central: és la mateixa alçada que dues capelles laterals i mitja; sobresurt ¼ de la nau lateral Naus laterals: Alçada: doble de les capelles laterals

Finestres: d’arc ogival a les capelles laterals, naus laterals i part superior de la girola. Petites rosasses a la nau central. La gran rosassa de la façana es va haver de refer el s. XV. Totes amb vitralls

Absència d’arcbotants Predomini de la massa sobre el buit (a la mediterrània hi ha més llum que al nord de França) Horitzontalitat acusada (accentuació de motllures) sobrietat Els contraforts són alts, visibles en un segon pis. A la part baixa queden encabits pel mur perimetral.

dues torres octogonals dos nivells separats per una motllura horitzontal. cos superior més endinsat que l’inferior i deixa veure els contraforts que centren un gran rosetó. Els contraforts divideixen la façana en tres carrers. Al central hi trobem la portada abotzinada sobre un sòcol d’arqueries i coronada amb un gablet rematat per un floró. L’emmarquen les figures de st. Pere i st. Pau i en el timpà hi trobem les figures de Jesucrist sedent acompanyat de la Verge i st. Joan

estil Gòtic català Espai unitari i diàfan, sense obstacles Planta de saló, d’1 o 3 naus, d’alçada gairebé idèntica Horitzontalitat exterior = verticalitat interior No arcbotants Contraforts Torres octogonals Cobertes planes Austeritat dels paraments exteriors

La forma arrodonida de la capçalera recorda el cap de Jesucrist quan va morir a la creu per redimir el pecat original (des de l’altar ens ensenyen el camí per redimir els nostres pecats) L’ampli espai de nau saló i la dedicació de les diverses capelles a confraries de multitud de gremis ens dóna una idea d’església del tercer estat, contraposada a la catedral (amb la presència del cor, destinat als dos estaments privilegiats). Simbologia de les tres naus laterals: la Naturalesa Divina, la creu de Jesucrist, els tres arbres de la Bíblia, els tres temps de la vida,etc. Forta presència del número quatre i derivats: la meitat o el seu doble com a referència als antics elements principals o als quatre evangelistes: quatre entrades, quatre trams de volta, pilars i torres octogonals.

context Regnats d’Alfons el Benigne (1327-1336) i Pere el Ceremoniós (1336-1387) L’aliança entre els interessos expansionistes de la noblesa i la monarquia (conquestes de Sicília el 1285 i de Sardenya el 1324) amb la burgesia (seguretat en les rutes comercials marítimes i la implantació del Consolat de Mar i els consolats catalans) va donar lloc al sistema polític pactista i una solució a l’augment demogràfic que es venia produint des del s. XI. L’embranzida econòmica i comercial que es manifetà amb la construcció de les drassanes en època de Pere II, continua al llarg del s. XIV amb l’edificació, entre altres de l’emmurallament del Raval, la construcció de la Catedral i les reformes al Palau del Rei (Saló del Tinell, 1359-70), la construcció i ampliació del Saló de Cent (1373-98), la reedificació de sta. Maria del Pi, la reedificació de st. Just, el Palau Menor (1370), la Llotja (1339-84), la reforma de la paça del Blat (1320-57) i de la plaça Nova (1355), a més del nou impuls que prén el carrer Montcada. Després de la crisi agrària de 1433, comencen a manifestar-se fortes epidèmies de pesta a partir de 1348 i malestar remença al camp a partir de 1380

La construcció de sta. Maria del Mar és possible gràcies a la unió d’esforços econòmics i laborals de tots els representants del tercer estat d’una societat feudal: mercaders, menestrals, artistes i jornalers (especialment els bastaixos de Ribera) Sta. Maria del Mar esdevé la parròquia del barri més actiu econòmicament de la ciutat i símbol de l’imperi comercial i marítim de la ciutat de Barcelona. El sentit pràctic i auster de la burgesia es manifesta en la racionalitat dels volums geomètrics.