És una lectura extraordinàriament interessant, EL TREN DE LA VIDA Fa temps que vaig llegir um llibre que comparava la vida amb un viatge amb tren. És una lectura extraordinàriament interessant, si s’interpreta bé.

La vida no és res més que un viatge amb tren: ple de gent que embarca i desembarca, afectat per accidents, sorpreses agradables en alguns embarcaments i tristeses profundes en altres.

Quan naixem, pugem al tren i hi trobem algunes persones que creiem que sempre estaran amb nosaltres durant aquest viatge: els nostres pares.

Desgraciadament la veritat és una altra. Ells baixaran en alguna estació deixant-nos orfes, és a dir sense la seva estimació ni la seva irreemplaçable companyia.

No obstant, això no impedeix que hi pugin altres persones que seran molt especials per a nosaltres. 

Arriben els nostres germans, amics i aqueixos amors meravellosos.

Entre les persones que prenen aquest tren, n’hi ha algunes que es prenen el viatge com un passeig.

Altres que només trobaran tristesa en el viatge… N’hi haurà altres que, dins del tren, sempre estaran disposats ajudar a qui ho necessiti.

deixen un enyor permanent… abandonen el seu seient. Molts, en baixar, deixen un enyor permanent… Altres passen tan desapercebuts que ni tan sols ens adonem quan abandonen el seu seient.

Per tant, se’ns obliga a fer el trajecte separats d’ells. És curiós que alguns passatgers, aquells que més estimem, s’acomoden en vagons diferents del nostre. Per tant, se’ns obliga a fer el trajecte separats d’ells. És clar que no se’ns impedeix que, durant el viatge, recorreguem amb dificultat el nostre vagó i arribem a ells…

Però lamentablement, ja no podrem asseure’ns al seu costat ja que hi haurà una altra persona ocupant el seient.  

Tant se val; el viatge es fa d’aquesta manera: ple de desafiaments, somnis, fantasies, esperes i comiats... pero mai retorns. Per tant és millor que fem aquest viatge de la millor manera possible.

de relacionar-nos bé amb tots els passatgers, buscant Tractem de relacionar-nos bé amb tots els passatgers, buscant en cada un, el millor d’ells.

Recordem sempre que en, algun moment del trajecte, ells podran titubejar i probablement necessitarem entendre’ls…

Ja que nosaltres també titubejarem moltes vegades i hi haurà algú que ens comprendrà. 

El gran misteri, a la fi, és que no sabrem mai en quina estació baixarem i molt menys on baixaran els nostres companys, ni tan sols aquell que ara seu al seient del costat.

Em pregunto si, quan baixi del tren, sentiré nostàlgia... Crec que sí. Separar-me d’alguns amics que he fet en el viatge serà dolorós. Deixar que els meus fills segueixin la vida sols, serà molt trist. Però m’aferro a l’esperança que algun moment arribaré a l’estació principal i tindré la gran emoció de veure’ls arribar amb un equipatge que no tenien quan van embarcar. 

Seré feliç pensant que vaig col·laborar que el seu equipatge creixés i es fes valuós.

Amic meu, fem que la nostra estada en aquest tren sigui tranquil·la, que hagi valgut la pena. Fem esforços a fi que, quan arribi el moment de desembarcar, el nostre seient buit deixi enyorança i records bonics als que continuïn viatjant. 

A tu, que ets part del meu tren, et desitjo un... Bon viatge!!!