2.2 El mètode socràtic: la inducció maièutica Pàg. 57 2.2 El mètode socràtic: la inducció maièutica [Teoria del coneixement] Com podem conèixer mitjançant la raó la definició d’aquests conceptes universals? No amb la retòrica sinó la dialèctica: en què consisteix aquesta? Punt de partida: “Coneix-te a tu mateix” (màxima dèlfica). Introspecció: la veritat és de manera innata (innatisme) a l’interior de nosaltres. Racionalisme: n’hi ha prou amb usar bé la nostra raó. Mètode: la inducció maièutica. En què consisteix?, té dos moments: La ironia socràtica. Objectiu: que el seu interlocutor es desfaci de les falses opinions i es posi en disposició de buscar la definició correcta. Com s’aconsegueix? Confessió d'ignorància socràtica: “Només sé que no sé res”. Fingeix que desconeix les tesis del seu interlocutor i mitjançant preguntes l’acorrala i el porta a incórrer en contradiccions fins que aconsegueix que negui les seves pròpies tesis. Text pàgina 57

2.2 El mètode socràtic: la inducció maièutica Pàg. 58 2.2 El mètode socràtic: la inducció maièutica La inducció - ascensió maièutica. Eliminades les idees relatives i subjectives s’inicia la cerca de la definició correcta (universal). Sòcrates només ajuda a “concebre” la definició universal. Sempre es pot aprofundir en la definició, fent-la més universal a través del coneixement que pugui sorgir d’un nou diàleg. El que és desitjable Absolut, universal, objectiu (les coses desconegudes i abstractes) El que és desitjat Relatiu, particular, subjectiu (les coses conegudes i concretes)

2.3 L’intel.lectualisme moral (I)[ètica] Pàg. 58 2.3 L’intel.lectualisme moral (I)[ètica] El saber (la raó) equival a la virtut. Un cop definits els conceptes universals, assolits mitjançant la inducció maièutica, el ciutadà està en disposició d'exercir les distintes virtuts cíviques perquè passa de: La força vinculant de l’acció moral es deriva del fet que actuar de manera contrària seria violentar la nostra pròpia consciència. El que és desitjat Relatiu, particular, subjectiu (les coses conegudes i concretes) El que és desitjable Absolut, universal, objectiu (les coses desconegudes i abstractes) Actuar per saviesa Qui coneix la definició universal del bé Actua d’acord amb una veritat descoberta per un mateix Bé universal: els manats universals de la raó Actuar cegament Qui no coneix el bé Actua per instint, desig o tècnica particular Bé immediat: impulsos particulars i egoistes

2.3 L’intel.lectualisme moral (I)[ètica] Pàg. 59 2.3 L’intel.lectualisme moral (I)[ètica] El saber (la raó) equival a la virtut. *(Intel.lectualisme moral) “Mai un injust no pot fer mal a un just”. La seva ignorància li fa desconèixer que el seu acte repercuteix també negativament en ell mateix: el mal comporta lògicament el seu propi càstig. Per tant, “Qui pensa correctament, obra correctament”: saber = virtut* El bé: desig essencial de la raó humana (optimisme antropològic) “Ningú no obra malament amb coneixement”: mal = ignorància.

2.3 L’intel.lectualisme moral (II)[ètica] Pàg. 59 2.3 L’intel.lectualisme moral (II)[ètica] La virtut (el bé) equival a la felicitat: l’eudemonisme socràtic. “Qui pensa correctament (raó), obra correctament (virtut)”, saber = virtut “qui obra correctament (virtut), assoleix la felicitat (eudaimonia)”. virtut = felicitat Equació socràtica: saber = virtut = felicitat. Argumentació: En l’àmbit individual (dimensió ètica): perquè actuem d’acord amb la nostra pròpia consciència. En l’àmbit social (dimensió política): perquè afavorim l'harmonia social i reduïm els conflictes. Conseqüències: No només ens proporciona benestar (eudaimonia), sinó que també ens fa millors (ens perfecciona), i ens proporciona autonomia moral (ens donem les lleis a nosaltres mateixos). José Vidal González Barredo