econòmica capitalista 3.2. “EL DESARROLLISMO”. 1959-1973 Després del fracàs econòmic i social que va significar la primera etapa franquista de la Postguerra, i havent començat a la dècada dels 50 un apropament polític al bloc de països liderats pels EUA dins de la Guerra Freda, ens trobarem amb... Una política econòmica capitalista comportant... Una millora de les condicions de vida, i una petita entrada a l’estat del benestar

3.2.1. POLÍTICA: DICTADURA AMB PETITES REFORMES . 1959-1973. La dolenta situació econòmica provoca un canvi en el règim: els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyen pes i canvien la política econòmica (desarrollismo), amb èxit, però no canvien els característiques dictatorials de la política del règim . Com a neteja d’imatge, es canviarà el nom del partit únic, passant de la Falange al nou Movimiento Nacional. Els canvis econòmics i socials i el context europeu obligaran a Franco a introduir algunes petites reformes polítiques d’obertura del país (modernització de les institucions), però l’objectiu és la continuïtat del règim sense canvis importants . Els tecnòcrates persegueixen la introducció de millores que suposen progrés econòmic i millores en l’administració, però sense canvis polítics (sense democràcia i amb repressió). Carrero Blanco En els governs que van de 1957 a 1974 els catòlics tecnòcrates de l’Opus Dei controlaran l’economia, l’educació, la informació i la justícia, fins a arribar en 1969 a controlar tot el govern, amb Carrero Blanco al seu cap (president del govern a partir de 1970) .

CERTS CANVIS EN POLÍTICA INTERIOR Van haver certes reformes laborals, com ara una major participació dels treballadors al sindicat vertical franquista, però sense abandonar-lo del tot. També es va alleugerir la censura prèvia, però amb fortes multes per a les publicacions que s’atrevien a criticar el règim o a aquelles que “ensenyaven carn”. Inici de l’estat del Benestar, ampliant la cobertura social amb subvencions per malaltia, jubilacions o viduetat. Es permetrà la pràctica d’altres religions, però la catòlica continua com a religió oficial, beneficiada econòmicament per l’estat i mantenint el poder decisori que ja tenia. El 1969, Joan Carles de Borbó jurarà els principis del “Movimiento Nacional”, i és nomenat “Príncep d’Espanya”.

POLÍTICA EXTERIOR La Comunitat Econòmica Europea es nega a acceptar a l’Espanya franquista, però signa un acord preferencial per a comerciar amb ella. Es renoven els acords amb els Estats Units de 1953, amb condicions semblants. En 1956 Espanya es retira del Marroc i en 1968 i 1969 descolonitza Guinea Equatorial i les provincies marroquines del nord d’Àfrica (tan sols queda el Sàhara).

MOLTA CONFLICTIVITAT SOCIAL I GRAN OPOSICIÓ POLÍTICA OPOSICIÓ POLÍTICA AL RÈGIM ANYS 70 Corrupció del ministes tecnòcrates cas MATESA L’augment de protestes a tot el país, amb moltes vagues Protestes internacionals per la pena de mort que aplicava Franco Protestes de part de l’Església: Vaticà, capellans bascos i catalans, més el capellans del barris pobres (“los curas rojos”), en defensa de les classes més necessitades i també contra la pena de mort PROVOQUEN... MOLTA CONFLICTIVITAT SOCIAL I GRAN OPOSICIÓ POLÍTICA AL RÈGIM FRANQUISTA

OPOSICIÓ POLÍTICA CONTRA EL RÈGIM Als anys 60 es desenvolupa de forma clandestina, a l’interior del país i també a l’exili, una oposició política al règim franquista, tant d’esquerra com de dreta liberal democràtica . El PCE, que no havia desaparegut mai dins d’Espanya, serà el partit més fort de l’oposició, dirigint des de l’exili (Santiago Carrillo), organitzant l’oposició i infiltrant-se en organitzacions com CCOO, d’estudiants, de veïns, culturals... El PSOE, menys fort que el PCE, es reorganitzarà a l’interior (junt a UGT) i, finalment, els dirigents joves de dins d’Espanya, amb Felipe González al front. A l’esquerra del PCE apareixen partits maoistes, trotskistes i comunistes radicals, alguns d’ells propugnant el terrorisme contra el règim i el sistema (el FRAP i els GRAPO) Santiago Carrillo Felipe González

OPOSICIÓ POLÍTICA NACIONALISTA CONTRA EL RÈGIM Tant a Catalunya com a Euskadi, es recomposen els partits nacionalistes, que a l’igual que a Nivell estatal, actuaran de manera clandestina des de l’interior del país com des de l’exili. Al País Basc, a més del PNB se suma ETA, amb el terrorisme com a arma contra el règim. A Catalunya, a més d’ERC, se suma el nacionalisme de centre-dreta de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i de dretes d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Josep Tarradellas (ERC) 125è president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol (CDC) 129è president de la Generalitat de Catalunya

CONFLICTIVITAT LABORAL CONTRA EL RÈGIM La Llei de Convenis Col·lectius de 1958 contemplava l’elecció d’enllaços sindicals per part dels treballadors per a negociar amb els patrons, dins del sindicat vertical, però continuava mantenint el control sobre els treballadors EL 1962, una forta vaga dels miners asturians reclamant millores salarials, s’estén al País Basc i Catalunya CCOO (nou sindicat comunista clandestí), així com la UGT socialista aprofiten la llei per a infiltrar-se en el sindicat vertical i negociar amb els patrons, combinant vagues (acció il·legal) amb accions legals. Aquests sindicats protagonitzaran una conflictivitat social cada vegada major, demanant millores laborals i salarials, però també un canvi polític, i tindran el recolzament de partits polítics clandestins (PCE sobretot), universitaris i el sector progressista de l’església.

EL MÓN ESTUDIANTIL CONTRA EL RÈGIM El moviment estudiantil també protagonitzarà protestes contínues des de 1956, amb nous sindicats estudiantils clandestins formats ja per joves que no havien viscut la Guerra Civil i que s’oposen al Sindicato Español Universitario (SEU, falangista)

PLAN DE ESTABILIZACIÓN 3.2.2. ECONOMIA: MODERNITAT I CAPITALISME 1959-1973. Degut al fracàs de l’economia autàrquica franquista, els nous ministres tecnòcrates de l’Opus Dei decidiran abandonar definitivament aquella política econòmica, i buscaran una obertura a Europa liberitzant l’economia i incorporant-la al sistema capitalista. PLAN DE ESTABILIZACIÓN (1959) Aquest pla intentava passar d’una economia tancada i controlada totalment per l’estat, a una economia internacional, amb l’entrada de capital privat estranger. S’intentarà augmentar el comerç exterior, i sobretot reduir els obstacles (aranzels) per a l’entrada de productes estrangers (importacions).

L’entrada de capital estranger produirà... PLANES DE DESARROLLO Prèstecs per a noves indústries estatals Inversió en noves indústries, gestionades directament amb capital estranger (multinacionals). A més aquests prèstecs i inversions permetrien... Augmentar la producció, i per tant poder-la vendre a l’exterior (exportacions). Construcció d’infrastructures necessàries per al funcionament de la indústria (carreteres, xarxa elèctrica, oleoductes, i nou pantans).

CONSEQÜÈNCIES EN ECONOMIA: DEPENDÈNCIA DE L’EXTERIOR. El creixement econòmic espanyol depèn absolutament de l’exterior: sense les importacions de tecnologia, els ingressos per turisme, les divises dels emigrants i la inversió estrangera no hagués estat possible el miracle econòmic espanyol . Per a pagar aquesta tecnologia i equilibrar la balança comercial es va utilitzar els diners que invertiren empreses estrangeres que s’instal·len a Espanya, els ingressos que generava tot el turisme que començava a arribar a les costes i els diners enviats pels emigrants en Europa. Europa absorbeix la mà d’obra excedentària d’Espanya, que es veu obligada a emigrar fora del país per a guanyar-se la vida: així Europa evitarà que augmenti l’atur, la pobresa i la conflictivitat social a Espanya .