De la monodia a la polifonia MÚSICA – Unitat 2 L’Edat Mitjana. De la monodia a la polifonia 1

Característiques socials de l’època Comprèn des de la caiguda de l’Imperi romà (any 476) fins la caiguda de Constantinoble (any 1453). Fins al segle XII, societat molt jerarquitzada: Reis i papes Noblesa; abats i bisbes Poble A partir del segle XIII: creixement de les ciutats i nous esquemes socials. 2

Característiques musicals L’escriptura de la música: Boeci i Cassiodor van transmetre la teoria musical grega i romana. A partir del segle IX apareix la notació neumàtica. Hucbald va dibuixar línies horitzontals i va escriure-hi les síl·labes del cant per marcar l’altura dels sons. Guido d’Arezzo: Utilitza ja les línies i els espais de la pauta. Dóna el nom a les notes musicals. http://grups.blanquerna.url.edu/m38/2/index.htm A partir del segle XIII apareix la notació proporcional. 3

La música religiosa: el cant gregorià Recopilació dels cants propis dels primers cristians. Característiques musicals: Una sola línia melòdica. El ritme ve donat per les síl·labes del text. Segons l’estructura n’hi havia de dos tipus: Antifonal: introducció + alternança de dos cors interpretant el salm + repetició de la introducció. Responsorial: verset cantat pel solista + tornada cantada pel cor. Segons la relació entre notes i síl·labes, les melodies poden ser: Sil·làbiques: una nota per síl·laba. Melismàtiques: diverses notes per síl·laba. Salmòdiques: ús d’una nota de recitació que es repeteix. Utilitza els modes (escales sense alteracions). 4

La música profana: els joglars i els trobadors Característiques musicals: El ritme comença a independitzar-se del text. Una sola línia melòdica d’àmbit reduït. Veus i instruments variats. Els instruments poden doblar la melodia vocal o fer un acompanyament rítmic. Joglars: van ser els transmissors de la música popular profana. Goliards: clergues que havien abandonat la vida religiosa i exercien l’ofici de joglar. Trobadors: pertanyien a una classe social més elevada que els joglars. Componien i cantaven les seves pròpies melodies. 5

L’inici de la polifonia (a partir del segle IX) Organum: es crea una segona veu a partir d’una melodia gregoriana (cantus firmus). Comença a l’uníson, se separa a una distància de quarta, va nota contra nota i acaba a l’uníson. Discantus o organum lliure: les dues veus ja no són paral·leles (quan una puja l’altra baixa i a l’inrevés). Organum melismàtic o florejat: la segona veu s’independitza de la primera i fa dibuixos melòdics a sobre. Conductus: les dues veus ja són de nova creació. Motet: derivat del discantus. La veu més greu serveix de referència harmònica a les altres, que són de composició lliure. Motet pluritextuat: motet en què cada veu canta un text diferent. 6

Ars Nova A partir del segle XIII. Moviment de reacció amb tot el que s’havia fet culturalment fins aquell moment. Es compon més música profana que religiosa. Comença a utilitzar-se la notació proporcional. Característiques musicals: El ritme comença a ser fixat pel compositor. Diferents línies melòdiques d’àmbit reduït. L’harmonia es basa habitualment en una melodia gregoriana. Veus i instruments variats. Els instruments poden doblar o substituir les veus. La textura més habitual és la polifònica. Hoquetus: utilització del silenci com a element musical. Màxim representant: Guillaume de Machaut (1300-1377) 7

Altres manifestacions musicals Cantigas de Santa Maria: manuscrit ple d’il·lustracions i miniatures en el qual es poden trobar més de 400 melodies de lloança a la Mare de Déu. Misteri d’Elx: manifestació de teatre religiós on es representa l’Assumpció de la Verge Maria als cels. Conté 33 parts musicades, algunes monòdiques i d’altres polifòniques. Cant de la Sibil·la: un infant disfressat de Sibil·la Eritrea entona versos que profetitzen la vinguda de Jesucrist i els fets que passaran el dia del Judici final. Es canta des del segle X (en llatí, i a partir del segle XIII, en català). Llibre Vermell de Montserrat: conté cançons i danses en llatí i català antic a una, dues i tres veus. 8

Els instruments medievals N’existia una gran varietat. Acostumaven a acompanyar les veus. Ja existeixen algunes melodies només per a instruments. Danses: Estampides: primeres melodies escrites només per a instruments. Alta dansa: dansa senyorial ternària en la qual es feien salts i cabrioles diverses. Baixa dansa: dansa senyorial de ritme binari i formada de repeticions de quatre, vuit o setze compassos. Exemple: Filles à marier. 9