+ L'amor del Senyor envers el seu poble i la victòria que li té assegurada (v. 4) són el motiu proposat a la comunitat cultual per a convidar-la a cantar joiosament el seu Creador i el seu Rei (vv. 1-3).   + El revers d'aquesta victòria és "la sentència dictada" per Déu contra els enemics del seu poble (v. 9), i Israel és cridat a executar-la (vv. 6-8). + Aquest himne destaca pel seu entusiasme guerrer i el seu ardent nacionalisme. + Aquestes característiques s'expliquen perquè va ser compost després de l'exili babilònic, quan Israel hagué de lluitar amb afany per la seva reconstrucció nacional i religiosa, enmig de la tenaç oposició dels seus veïns (Ne 2-6). + L'esperança en la victòria reafirmava la seva fe en el Senyor i li donava nous ànims per a la lluita.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS El salm precedent (Sl 148) cantava la lloança a Déu en la creació. Aquest canta la lloança a Déu a través de tota la història, fins al judici final. És, en el fons, el cant de victòria dels "hassidim" (els "fidels"), identificats amb els "anawim" (els "humils", els pobres). 2. AMB JESÚS Tot pregant amb aquest salm, entrem de ple en el pensament evangèlic sobre "els pobres": "Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!" I escoltem ja en aquest salm el Magníficat de Maria: "Derroca els poderosos del soli i exalça els humils." 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Déu intervé en la història! I la història avança cap a un ple desenvolupament. La creació no és solament un acte del passat. Déu crea avui! La redempció no és un fet del passat. Déu salva avui! I ens atrevim a dir i creure que "demà serà millor!"

Canteu al Senyor un càntic nou, canteu les seves lloances davant dels qui l’estimen. Se sent feliç Israel del qui l’ha creat, s’alegren del seu rei els fills de Sió.

Lloen el seu nom, el lloen tot dansant, acompanyen els seus cants amb els tambors i les cítares. Perquè el Senyor estima el seu poble, coronarà de triomf els humils.

Els fidels celebren la seva glòria, des dels seus rengles aclamen plens de goig; mentre els seus llavis glorifiquen Déu, tenen a les mans espases de dos talls,

encadenant els seus reis, manillant els poderosos. per fer justícia entre els pobles, per reprendre i castigar les nacions, encadenant els seus reis, manillant els poderosos.

Executar la sentència que està escrita és la glòria reservada als qui l’estimen.

«Se sent feliç Israel del qui l’ha creat, s’alegren del seu rei els fills de Sió. Lloen el seu nom, el lloen tot dansant, acompanyen els seus cants amb els tambors i les cítares.» + Vull ballar dintre meu, no tan sols amb el cos, per expressar amb tot el meu ésser la totalitat del meu lliurament a Déu. Vull ballar com David ballà davant de l'Arca, com Israel dansà davant del temple, com els pobles de tota la terra han ballat en adoració litúrgica davant el Senyor de l'esperit i la matèria. + La dansa és el cos fet pregària. Salm de gestos. Rúbrica de moviments. El cos parla amb més eloqüència que la ment, i una inclinació rítmica val per mil invocacions. Si el qui canta «prega dues vegades», què no farà el qui dansa? + La dansa compromet el dansaire en presència del poble. És pública, oberta, manifesta. La dansa és una professió de fe. El dansaire té dret a reclamar per a si mateix la promesa solemne: «Si algú es posa de part meva davant els homes, jo em posaré de la part seva davant el meu Pare del cel. «Els fidels celebren la seva glòria, des dels seus rengles aclamen plens de goig.»

Déu creador, nosaltres festegem la vostra glòria, perquè adorneu amb la victòria els humils i perquè, en Crist, el vostre Fill gloriós, rebreu el càntic nou dels redimits. Pel mateix Crist, Senyor nostre.