LES NORMES D’ACCENTUACIÓ LES SÍL·LABES, SÍL·LABA TÒNICA, LES PARAULES AGUDES, PLANES I ESDRUÍXOLES. Sergio Arnau Mestresergi.weebly.com

LA SÍL·LABA La síl.laba és cadascun dels colps de veu que fem quan diem una paraula. En general una paraula té tantes síl.labes com vocals: ca-sa, ca-di-ra. 1 síl·laba = monosíl·laba 2 síl·labes = bisíl·laba 3 síl·labes = trisíl·laba +3 síl·labes = polisíl·laba

Si dins d’una paraula trobem dues ATENCIÓ! Si dins d’una paraula trobem dues vocals de costat, cal veure si formen part de la mateixa síl·laba o de síl·labes diferents. Més endavant estudiarem quan dues o més vocals formen part de la mateixa síl·laba, o es separen.

LA SÍL·LABA TÒNICA De totes les síl·labes d’una paraula, només una és la que té el to de veu més alt o fort. Eixa és la síl·laba tònica. Només la vocal de la síl·laba tònica pot dur accent gràfic. Exemples de síl·laba tònica: Or-di-na-dor te-lè-fon Xo-co-la-ta fà-bri-ca

L’ACCENT GRÀFIC Hi ha dos tipus d’accent gràfic: Obert (`) Tancat (´) Només les vocals poden portar accent gràfic. En les lletres E i la O pot ser obert o tancat:

ACCENTUACIÓ Les paraules poden ser: Agudes, si la síl·laba tònica és l’última. cla-tell ge-noll a-mics Planes, si la síl·laba tònica és la penúltima. col-ze es-pat-lla pes-ta-nya Esdrúixoles, si la síl·laba tònica és l’antepenúltima. llà-gri-ma fà-bri-ca tò-ni-ca

NORMES D’ACCENTUACIÓ (No sempre posem accent gràfic a la síl·laba tònica) Accentuem les paraules agudes quan acaben en: vocal, vocal+s, –en o –in. ma-tí pa-ra-dís de-pèn ma-ga-zín NO s’accentuen si acaben en qualsevol altra lletra. a-mic ma-ti-ner

Accentuem les paraules planes si NO acaben en: vocal, vocal+s, –en o –in. plà-tan cèr-col ú-nic No s’accentuen si acaben en: vocal, vocal+s, –en o –in. xo-co-la-ta

Sempre accentuem les paraules esdrúixoles: fí-si-ca dè-ri-a his-tò-ri-a

AMPLIACIÓ D’INFORMACIÓ A partir del tercer cicle de primària

L’ACCENT GRÀFIC DE LA E En general tant siguin agudes, planes o esdrúixoles l’accent és sempre obert: è Excepcions més usuals: De paraules esdrúixoles: església, llémena. De paraules planes: cérvol, préssec, feréstec, ésser, néixer, créixer, prémer, esprémer, témer, érem, éreu. De les agudes: clixé, consomé, jaqué, peroné, ximpanzé, rebé, també, abecé, després, només i les que fan el plural en –essos com congrés (congressos), ingrés (ingressos), exprés, succés... (llevat de xerès, interès i espès). Les terminacions verbals, exemple: vindré, tinguéssiu... (llevat de reté (retenir), manté (mantenir), encén (encendre), entén (entendre), estén (entendre), estén (estendre), i pretén (pretendre).

L’ACCENT GRÀFIC DE LA O Si la paraula és esdrúixola l’accent serà obert: ò Si la paraula és plana, l’accent també serà obert: ò Si la paraula és aguda, l’accent serà tancat: ó Excepcions més usuals: De les esdrúixoles: fórmula, pólvora, tómbola, tórtora. De les planes: estómac, furóncol, córrer (i derivats). De les agudes: arròs, espòs, repòs, talòs, terròs, això, allò, però... Compostes amb monosíl·labs: rebò, retrò, reclòs, capgròs, semitò, ressò, debò...

Va bé recordar algunes sèries en que els mots s'accentuen sempre de la mateixa manera: Formes verbals: veuré, llegiré, serraré...; vingué, begué, digué; entretingués, marxés, veiés, calqués... Numerals: sisè, desè, vintè, quarantè… Gentilicis: francès, portuguès, aranès… Adjectius derivats: verdós, plujós, relliscós… Mots derivats acabats en -ència: abstinència, eficiència, dissidència... Substantius derivats: afecció, estimació, impressió, informació...

L’ACCENT DIACRÍTIC L’accent diacrític serveix per distingir dues paraules que s’escriuen igual, però tenen un significat diferent.

BÉ/BÉNS (patrimoni o adverbi) BE/BENS (mamífer) BÓTA/BÓTES (recipient) BOTA/BOTES (calçat o verb BOTAR) DÉU (divinitat) DEU (cardinal o verb DEURE) DÓNA/DÓNES (verb DONAR) DONA/DONES (persona) ÉS/SÓN (verb ESSER) ES/SON (pronom, possessiu o ganes de dormir) FÉU (passat verb FER) FEU (present verb FER) MÀ (extremitat) MA (possessiu) MÉS (adverbi) MES (conjunció o trenta dies) MÈU (d’un moix) MEU (possessiu) MÒLT (verb MOLDRE) MOLT (quantitat) MÓN (planeta) MON (possessiu) NÉT/-A/-S/-ES (parentesc NET/-A/-S/-ES (absent de brutor) ÓS (mamífer) OS (del cos) PÈL (vellositat) PEL (per+el) QUÈ (interrogatiu i darrere prepos.) QUE (altres casos) SÉ (verb SABER) SE (pronom) SÍ (afirmació) SI (condició, nota musical o pronom) SÒL (solar, terra) SOL (la resta de significats) TÉ (verb TENIR) TE (la resta de significats) ÚS (verb USAR) US (pronom) VÉNS/VÉNEN (verb VENIR) VENS/VENEN (verb VENDRE) VÓS (tractament personal) VOS (pronom feble)

Recorda! L'accent diacrític es conserva en els compostos: déu: adéu, pregadéu... féu: desféu, reféu... mòlta: remòlta... món: rodamón... nét: besnét, renét... pèl: contrapèl, repèl... sòl: subsòl...

ai, ei, ii, oi, ui, au, eu, iu, ou, uu ELS DIFTONGS Quan pronunciem dues vocals en una mateixa síl·laba diem que formen un diftong. - vocal forta (a,e,o) i una feble (i,u) - dues vocals febles Diftong decreixent La última vocal del diftong és una vocal feble. ai, ei, ii, oi, ui, au, eu, iu, ou, uu Diftong creixent La vocal feble és la primera. gua, güe, güi, guo qua, qüe, qüi, quo

Quan la i i la u es troben a principi de mot seguides d’una vocal, o bé entre vocals, també formen diftong creixent amb la vocal del seu darrere. A principi de mot: io-ga, hie-na, ian-qui En posició intervocàlica: de-ia, se-uen, ca-ca-uet.

HIAT La i i la u situades entre una consonant i una vocal forta NO formen diftong, sinó HIAT, i per tant es compten les síl·labes separades. Ex.: ci-èn-ci-a, cu-a

Formen hiat les combinacions de dues vocals fortes (ea, ae, ao, oa, eo, oe), com per exemple: i-de-a i ne-ó. També en formen la i i la u seguides de vocal, quan van precedides d’una consonant que no sigui la q ni la g, com ara: can-vi-ar, nu-a o llu-ent.

Dígrafs que no se separen ELS DÍGRAFS Quan hem de partir paraules a final de línia, hem de fixar-nos en els dígrafs. Hi ha dígrafs que se separen i d’altres que no. Dígrafs que se separen rr rs ss sc l·l tg tx ix tj tz Dígrafs que no se separen ny ll qu gu

ALTRES NORMES D’ACCENTUACIÓ NO s’accentuen les agudes si acaben en i o u que forma part d’un diftong: re-mei a-vui ba-bau S’accentuen les planes si acaben en i o u que forma part d’un diftong: portàveu servíssiu