Cremar el cistell Eloi Leclerc, en el cap. 11 del seu llibre dedicat a St. Francesc, “La Saviesa d’un pobre”, narra un d’aquells gestos dels homes de Déu, desconcertants i testimonials alhora.

- Qui ha pogut encendre foc tan de matí? Aquell fum no era acostumat. - Qui ha pogut encendre foc tan de matí? Lleó volgué sortir de dubtes. S’avançà... I veié Francesc dempeus, prop del focarró

Pare, què cremes? - Un cistell. - No serà pas el cistell que tenies aquests dies a punt d’enllestir? - Sí, precisament aquest. - No havia sortit prou bé? - Oh, sí; molt bé. Massa bé i tot! I, sent així, per què l’has cremat? Perquè fa poc, mentre recitàvem tèrcia, m’ha distret fins al punt d’abassegar tota la meva atenció. Era just, doncs, que, fent les tornes, el sacrifiqués al Senyor.

Pare, no t’entenc. Si havíem de cremar tot el que ens distreu a la pregària, no acabaríem mai més. Fra Silvestre hi comptava, amb aquest cistell; el necessitava. Si, ho sé –respongué Francesc- N’hi faré un altre sense tardar. Però aquest l’havia de cremar... Vine; et diré perquè he obrat així... Jo vull treballar amb les meves mans. I vull també que els altres germans treballin. No hi ha res tan lamentable com una comunitat sense treball.

Però el treball, fra Lleó, no ho és tot, no ho resol tot... ...L’home no se salva per les obres, per bones que siguin. L’obra de Déu ha de ser, en tot cas, ell mateix. Ell ha de ser, a les mans del seu creador, més dòcil que el fang a les del terrissaire.

Més flexible i submís que els vímets als dits del sargaire.

Més pobre i abandonat que una soca morta al mig del bosc en ple hivern.

És només partint d’aquesta situació magra, d’acceptació de la pobresa, que l’home signa a Déu un xec en blanc, tot confiant-li la total iniciativa de la seva vida i de la seva salvació...

Lleó se sentí ple de dolcesa i de por en pensar que s’havia convertit en el confident privilegiat d’una experiència semblant. Ell, Francesc, continuava amb el seu treball. Les seves mans entrellaçaven els vímets, sense vacil·lar gens, com si hi juguessin...

Oh ! Si fóssim capaços d’encendre una bona foguera ! Probablement algun dels cistells que estic trenant, acapara tant la meva atenció, que m’està distraient de captar i acollir la Vida. * No convindria que el cremés? * Per què no ho faig? * Què espero? Oh ! Si fóssim capaços d’encendre una bona foguera !

Pregària de sant Francesc Senyor, fes de mi un instrument de pau! Que on hi hagi odi, hi posi amor. On hi hagi ofensa, hi posi perdó. On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat. On hi hagi dubte, hi posi fe. On hi hagi desesperació, hi posi la llum. On hi hagi tristesa, hi posi la joia. Pregària de sant Francesc Fes, oh Mestre, que jo no cerqui tant ésser consolat, com consolar; ésser comprès com comprendre; ésser estimat, com estimar. Ja que és donant-nos que obtenim, és oblidant-nos que ens trobem, és perdonant que som perdonats, és morint que ressuscitem a la vida eterna.

Càntic de les criatures Altíssim, Omnipotent, bon Senyor, teves són les lloances, la glòria, l’honor i tota benedicció. Només a tu, Altíssim, escauen, i cap home no és digne d’anomenar-te. Lloat siguis, Senyor meu, amb totes les teves criatures, especialment missenyor el germà sol, amb el qual fent el dia ens il.lumines. I és bell i radiant, amb tanta d’esplendor, que de tu, Altíssim, ens és un signe clar. per la germana lluna i les estrelles, que al cel formares clares, precioses i belles. pel germà vent, i per l’aire i els núvols i la serenor i per tot temps, pel qual dónes a les teves criatures sosteniment. per la germana aigua, que és molt útil i humil, preciosa i casta. Lloat siguis, Senyor meu, pel germà foc; amb ell il.lumines la nit, i és alegre i bell, robust i fort. per la nostra germana, la mare terra, la qual ens nodreix i ens governa i lleva tants de fruits amb flors acolorides i amb herba. per aquells qui perdonen pel teu amor, i suporten malaltia i tribulació, Benaurats els qui les suportaran en pau, perquè tu, Altíssim, els coronaràs. per la mort corporal, germana nostra, de la qual home vivent no pot escapar-se. Ai dels qui morin en pecat mortal! Benaurats els qui trobaran la teva santíssima voluntat, que la segona mort no els farà mal. Lloeu i beneïu el meu Senyor, sigui per tot regraciat i serviu-lo amb gran humilitat.