La característica dominant d'aquest salm és l'absoluta confiança en el Senyor, malgrat l'hostilitat i la persecució. ► El salmista se sent del tot segur sota la protecció de Déu (vv. 2-3, 6-8). Per això interpel·la decididament els seus adversaris (vv. 4-5), es reconforta a si mateix (vv. 6-7) i exhorta tots els fidels que comparteixin els seus mateixos sentiments (v. 9). ► La reflexió sapiencial dels vv. 10-11 i l'oracle diví dels vv. 12-13 li serveixen per a confirmar el seu ensenyament.

El salm 61, un cant de confiança, que comença amb una mena d'antífona, repetida al mig del text. És com una jaculatòria forta i serena, una invocació que, al mateix temps, és un programa de vida: «Només en Déu reposa la meva ànima, perquè d'ell em ve la salvació. Només ell és la roca que em salva, és el castell on em sento segur» (vv. 2-3.6-7). Tanmateix, més endavant, el salm posa en contraposició dues formes de confiança. Són dues opcions fonamentals, una de bona i una altra de perversa, que comporten dues conductes morals diferents. En primer lloc, hi ha la confiança en Déu, exaltada en la invocació inicial, on apareix un símbol d'estabilitat i seguretat, la «roca», és a dir, una fortalesa i un baluard de protecció. Però també hi ha la confiança de caràcter idòlatra, davant la qual l'orant fixa amb insistència la seva atenció crítica. És una confiança que porta a buscar la seguretat i l'estabilitat en la violència, en el robatori i en la riquesa. Llavors es fa una crida summament clara: «No us refieu dels diners mal adquirits, no us il·lusioneu amb béns robats; si augmentàveu les riqueses, no hi poseu el cor» (v. 11). Realment és un camí ardu, que comporta fins i tot proves per al just i opcions valentes, però sempre caracteritzades per la confiança en Déu (v. 2). Des d'aquest punt de vista, els Pares de l'Església van veure en l'orant del salm 61 una premonició de Crist i van posar als seus llavis la invocació inicial de total confiança i adhesió a Déu.

Només en Déu reposa la meva ànima, d’ell em ve la salvació. Només ell és la roca que em salva, és el castell on em trobo segur.

Fins quan us llançareu contra un home vosaltres, tots junts, per enderrocar-lo, com una muralla a punt de caure, com una tàpia que s’esfondra.

Sols pensen com podran enganyar, com podran tirar-me a terra; mentre beneeixen amb la boca, maleeixen dintre seu.

Reposa només en Déu, ànima meva, d’ell em ve tota esperança. Només ell és la roca que em salva, és el castell on em trobo segur.

En Déu tinc la salvació i la glòria, és la meva roca inexpugnable; trobo en Déu el meu refugi.

Vosaltres, poble reunit, confieu en ell, esplaieu davant d’ell el vostre cor: Déu és el nostre refugi.

La gent senzilla són com el fum, i els nobles són només aparença; tots plegats a les balances no pesen més que el vent.

No us refieu dels diners mal adquirits, no us il·lusioneu amb béns robats; si augmentàveu les riqueses, no hi poseu el cor.

Déu ha parlat, i he entès dues coses: Que de Déu és el poder i l’amor és del Senyor; i que vós pagueu cadascú segons les seves obres.

«El verdader amor, Senyor, és vostre». ● No hi ha paraula més usada aquí baix a la terra que la paraula «amor». L'amor és l'aspiració més alta, el desig més noble, el plaer més profund de l'home sobre la terra. I, tanmateix, no hi ha paraula de la qual abusem més que la paraula «amor» ● Quan m’apropo a la religió, a la pregària i a la meva relació amb vós, Senyor, confesso que faig servir la paraula «amor» amb temor. La vostra gràcia i benevolència m'animen a dir «us estimo», però alhora m’adono que, quan dic això, dic molt poca cosa, perquè el meu amor és molt petit, superficial, inconstant, poc de fiar. ● Per això em consola ara pensar que almenys hi ha un lloc, una persona en qui puc trobar el veritable amor, i aquest sou vós. «Vostre és, Senyor, el veritable amor.» De fet, aquest és el vostre mateix ésser, la vostra essència, la vostra definició: «Déu és amor.» ● L'amor veritable és vostre, Senyor, i amb fe i humilitat ara el faig meu per estimar tothom en nom vostre.

Que només en vós, Senyor, descansi la nostra ànima, perquè vós sol sou la nostra roca i la nostra salvació; que el nostre cor no s’aferri als aristòcrates, éssers de pols que no són més que un buf, ni posi la seva il·lusió en la riquesa, la ronya de la qual serà testimoni en contra de nosaltres; sigueu vós sol la nostra esperança, vós que sou l'únic que té el poder i la gràcia per a pagar cadascú segons les seves obres. Per Crist, Senyor nostre. Amén