En aquesta lamentació, apareixen reflectits els diversos moments d'una acció litúrgica, celebrada amb motiu d'una greu derrota nacional. En la primera part (vv. 3-7), la comunitat es queixa davant el Senyor per la dura prova a què es va veure sotmesa. Després ve un oracle del Senyor (vv. 8-10), que promet al seu poble la total recuperació dels seus antics dominis. Aquest oracle diví es caracteritza pels seus audaços antropomorfismes i pel seu estil èpic. La part final del salm és una reiteració de la lamentació i de la súplica (vv. 11- 13), i una professió de confiança en el poder de Déu (v. 14).
L'Església, com a poble de Déu, no serà rebutjada del tot; però part de la seva terra, dels seus fidels, sofreixen derrotes i desastres. A la veu de l'Església respon la veu del seu Senyor, assegurant que ell és l'amo d'aquesta terra i d'aquest poble. Així l’Església aprèn a posar tota la seva confiança en el seu Senyor, perquè l'auxili de l'home és inútil en aquesta empresa d'estendre el regne de Déu a la terra.
Déu meu, ens heu abandonat i dispersat; esteu irritat. Però, torneu a reunir-nos. Heu sotragat el país i l’heu clivellat; repareu-li les esquerdes, que s’esfondra.
El vostre poble ha hagut de veure coses dures, el transtorna aquest vi que li feu beure. Ens heu donat el senyal de desbandada, ens escapem en veure els arquers.
Salveu els vostres amics, que ens alliberi el vostre braç, responeu-nos.
Al seu santuari Déu ha donat un oracle: «Quina alegria! Repartiré Siquem, amidaré la vall de Socot: Galaad és meu, és meu Manasés, Efraïm és el casc que em cobreix el cap. Judà és el meu ceptre. Moab és la pica on em rento, Edom em guarda les sandàlies, crido victòria contra Filistea.»
¿Qui em conduirà a la ciutat forta, qui em conduirà fins a Edom, sinó vós, Déu meu, vós mateix que ens havíeu abandonat, i ja no sortíeu amb els nostres exèrcits?
Ajudeu-nos contra els enemics; l’auxili dels homes és inútil! Vencerem pel poder de Déu, ell mateix trepitjarà els enemics.
«Qui em conduirà a la ciutat forta?» Aquesta ha estat la meva oració de tota la vida, el meu desig diari, la meta de tots els meus esforços i la corona de la meva esperança. Entrar a la ciutat. Conquerir la plaça forta. Travessar les seves muralles, passar més enllà de les seves fortaleses, arribar al seu mateix cor; sí, al seu cor; no solament al seu cor d'asfalt i llambordes a la plaça major que orienta el seu mapa i la seva vida amb el bullici del seu tràfic i l'esplendor de les seves botigues, sinó al cor de la seva cultura, la seva història, la seva vida social, el seu caràcter, la seva personalitat. Vull entrar a la ciutat. Vull arribar al seu cor. Els baluards i bastions de la ciutat moderna contra vós, Senyor, i contra mi que us represento, no són murs de pedra o torres emmerletades; són més subtils i més temibles. Són el materialisme, el secularisme, la indiferència. La gent no té temps; la gent no es preocupa. No hi ha lloc per a les coses de l'esperit a la ciutat de la matèria. Vull entrar a la ciutat, no amb la curiositat anònima del turista, sinó amb el missatge del profeta i amb el repte del creient. Vull fer-vos-hi present, Senyor, amb tota la urgència del vostre amor a la totalitat de la vostra veritat. Vull entrar a la ciutat en nom vostre i amb la vostra gràcia, per santificar en consagració pública l'habitació de l'home «Qui em conduirà a la ciutat forta, qui em conduirà fins a Edom?». Només vós, Senyor, podeu fer-ho, perquè la ciutat us pertany en ple dret. Edom és vostra, Senyor. Feu-la meva en el vostre nom perquè pugui tornar-la a vós consagrada.
Oh Déu, que no refuseu el vostre poble, l'Església santa: guieu-nos fins a la plaça forta de la Jerusalem celestial, i allà, participant de la història del vostre Fill, bandejarem els enemics de la salvació. Per Crist, Senyor nostre.