Lamentació individual en front d’una malaltia mortal ++ Aquesta lamentació —sens dubte, la més trista de tot el saltiri— reflecteix admirablement les idees de l'Antic Testament sobre la malaltia, la mort i el més enllà. ++ Entre la malaltia i la mort hi ha només una diferència de grau, perquè en ambdós casos estan obrant els mateixos poders hostils a la vida (vv. 16-18) ++ En veure's privat de tots els motius de felicitat i, en especial, de la comunió amb els altres (vv. 9, 19), el malalt se sent submergit en el "regne de la mort" (v. 12), les característiques del qual descriuen els vv. 6-8. ++ En aquesta penosa situació, i sense manifestar cap sentiment d'esperança, el salmista demana al Senyor que li torni la vida, perquè els morts no poden lloar Déu (vv. 11-13). ++ La fe en la resurrecció i en la vida futura il·lumina amb una nova perspectiva el misteri del dolor, tan eloqüentment expressat en aquest salm, que pertany a les anomenades "Oracions dels malalts" (Sl 6; 37; 40; 101. 2-12).

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Vet aquí l'elegia més ombrívola del saltiri, l'única lamentació que no acaba amb una nota final d'esperança: rellegim l'última paraula, l'última frase... Tot acaba en un "abisme negre" de tenebres. Que n’és, d’important, que aquesta dramàtica oració es trobi en la Bíblia! Si personalment no arribem a aquests extrems..., sapiguem bé que aquesta situació existeix, que hi ha malalts incurables, greus limitats que no es curen mai. En el "malalt greu" que crida aquí la seva angoixa és tota la "condició humana" la que clama. 2. AMB JESÚS Aquest salm és posat en llavis de Jesús en els oficis de Divendres i Dissabte Sants. "Va prendre damunt seu els nostres dolors... amb grans clamors i llàgrimes, va oferir pregàries i súpliques a aquell qui podia salvar-lo de la mort" (He 5,7-9). 3. AMB EL NOSTRE TEMPS El temps de la desesperació, de la tragèdia, de l'absurd. Quantes cançons del nostre temps són cançons rebels! Pensem en els pobles oprimits, en els malalts de certs pavellons d'hospitals, en els hospitals psiquiàtrics... i en totes les desgràcies individuals i col·lectives. Que n’és, de consolador, pensar que la Bíblia, paraula de Déu revelada, no dubta ni un moment d'assumir aquesta angoixa!

Senyor, Déu meu, clamo de dia i crido auxili de nit davant vostre. Que arribi fins a vós la meva súplica, escolteu atentament el meu plany.

Són massa els mals que m’afeixuguen, ja em sento a les portes de la mort; tothom em veu amb el peu a la fossa, com un home que ha perdut les forces;

m’amortallen amb llençols del meu llit, m’ajeuen a la tomba, com els morts de guerra que vós no recordeu ni protegiu.

M’heu deixat al fons del país dels morts, a la foscor dels abismes; el vostre rigor pesa damunt meu, em cobreixen les vostres onades.

Heu allunyat de mi els meus coneguts, m’heu fet repugnant per a tothom, estic reclòs, no puc sortir, els meus ulls s’esllangueixen de pena.

Senyor, jo us invoco cada dia, i alço les mans a vós. ¿És per als morts que fareu prodigis? ¿S’aixecaran les ombres a lloar-vos?

Als sepulcres, ¿qui parla del vostre amor? ¿Qui us tindrà per lleial al país de la mort? ¿Coneix algú els vostres prodigis al lloc de les tenebres, la vostra clemència al país de l’oblit?

Jo us crido auxili, Senyor, cada matí us arriba la meva súplica. Senyor, ¿per què m’abandoneu i m’amagueu la vostra mirada?

Des d’infant que sóc feble i dissortat, el pes que suporto m’aclapara, el vostre rigor em passa pel damunt; l’esglai em deixa anorreat,

tot el dia m’envolta com aigua, em cobreix pertot arreu. Heu allunyat de mi veïns i amics, i la foscor em fa companyia.

«M'heu deixat al fons del país dels morts, a la foscor dels abismes.». «Heu allunyat de mi els meus coneguts, m'heu fet repugnant per a tothom».. El pes de la solitud em desconcerta. Em trobo sol enmig del món. No em sento proper a ningú, no hi ha ningú a qui de debò pugui considerar dels meus. Veig multituds i em moc entre la gent, però tots em són estranys en un món hostil. No veig cares, no escolto salutacions. La humanitat té pressa, i els homes s'eviten els uns a altres en l'activitat frenètica d'un tragí sense sentit. Estic envoltat de gent, però no sento cordialitat. Parlo amb els altres, però no faig contacte. «M'heu deixat al fons del país dels morts, a la foscor dels abismes.». Em sento abandonat, rebutjat, traït. Totes les meves esperances s'han esvaït com el fum. Els meus somnis s'han estavellat en la desesperació. Repeteixo oracions que abans em deien molt, però avui em sonen a buidor. Pronuncio el sant nom de Déu, però mor als meus llavis. «Coneix algú els vostres prodigis al lloc de les tenebres, la vostra clemència al país de l’oblit?» On m'enviareu, Senyor, quan m'acomiadi d'aquesta existència que és l'única que conec, per miserable que sigui? M'enviareu al «País de l'oblit»? És que la meva existència no és més que un trànsit del no-res al no-res? «Senyor, per què m’abandoneu i m’amagueu la vostra mirada?» Aquesta és la història dels meus sofriments, Senyor, i fora de vós no la contaria a ningú més. El que sí us demano és que vegeu la fe que s'amaga darrere de les meves queixes, la meva confiança en vós que s'expressa amb la mateixa llibertat amb què us parlo. No m'hauria atrevit a parlar-vos així si vós mateix no haguéssiu posat les paraules del vostre salm a la meva boca. Gràcies per haver-me donat aquesta llibertat, Senyor. «Senyor, Déu meu, clamo de dia i crido auxili de nit davant vostre. Que arribi fins a vós la meva súplica, escolteu atentament el meu plany.».

Pare de bondat, en la resurrecció de Crist heu donat resposta a la nostra pregunta sobre la mort i el sofriment. Per això, plens d'alegria, us demanem que no ens deixeu caure en l'amargor i el desconsol, quan ens arribi l'hora de sofrir. Per Crist, Senyor nostre.