Joaquim Sunyer . Riera de Ribes, 1913 NOUCENTISME (1906-1923)

NOUCENTISME. (1906-1923). Seguint la moda estesa per Europa, el Noucentisme apareix com un moviment classicista, que defensa l’ordre, el control i la mesura. Els noucentistes imitaran l’estètica de l’Antiguitat clàssica i el Renaixement i rebutjaran la de l’Edat Mitjana i el Romanticisme.

El context històric i cultural • 1911: Victòria electoral de la Lliga Regionalista (partit conservador i catòlic fundat el 1901). • 1914: Creació de la Mancomunitat de Catalunya, (Enric Prat de la Riba). Amb gestió autonòmica, va impulsar el desenvolupament econòmic i cultural de Catalunya: educació i cultura... • 1923-1931: La dictadura de Primo de Rivera va posar fi a la Mancomunitat i al moviment noucentista (repressió política i cultural)

La normativització lingüística La preocupació per la codificació ortogràfica de la llengua iniciada pels modernistes a través de la revista L’Avenç s’intensifica. 1911: Creació de la Secció Filològica de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) per lluitar contra l’anarquia ortogràfica. 1913:El govern de la Mancomunitat va encarregar a Pompeu Fabra l’elaboració de les Normes ortogràfiques . 1918: Publicació de la Gramàtica catalana . 1932: Publicació del Diccionari general de la llengua catalana .

Definició i caracterització El projecte dels noucentistes va coincidir, en certa mesura, amb el dels modernistes: la transformació de la cultura catalana en una cultura moderna per la coincidència d’interessos d’intel·lectuals i polítics. El Noucentisme va ser una reacció a l’individualisme i a l’esteticisme (bohèmia) del Modernisme. Aquesta nova manera d’entendre el món es va plasmar en la literatura i en les arts, en un desig de crear una realitat idealitzada, dins d’uns paràmetres de la norma, de la mesura... (valoració de l’antiguitat clàssica com a model literari i artístic).

El programa del Noucentisme . Intervenció: Intervenir activament per canviar les coses, d’exercir una funció dirigent sobre la societat. . Imperialisme: Imposició dels valors propugnats com a nacionals a la societat. . Arbitrarisme: Ideal estètic arbitrari, basat en el treball formal, subjecte a unes normes (oposat a la creació basada en la inspiració i l’espontaneïtat dels modernistes).

. Civilisme o civilitat: Aplicació del programa noucentista, que havia de crear una societat urbana, ideal, sense conflictes de classe (oposat al ruralisme i al localisme dels modernistes). . Classicisme: Valoració dels clàssics grecs i romans com a model literari i com a model artístic. . Mediterranisme: Valoració del paisatge mediterrani, el paisatge de l’olivera i de la vinya, i de les formes de vida tradicional d’aquest espai com a model. . Obra ben feta: Vetllar per la perfecció com a objectiu final.

La literatura noucentista El Noucentisme considerava que la literatura havia d’estar al servei d’unes idees d’ordre social que reflectissin una doctrina política. Com a moviment ciutadà i com a reacció al ruralisme va propiciar el tema urbà on els personatges actuen amb educació i la natura és domesticada.

La literatura només podia reflectir la realitat tal com volia que fos, no tal com era; per això la característica principal és l’artifici, resultat d’una recerca tècnica, deliberada i astuta. Així doncs, la perfecció formal és la característica més rellevant. Aquest ideal de perfecció només es podia aplicar a la poesia.

La primacia del gènere poètic La poesia va ser el gènere més conreat perquè era el gènere que s’adequava millor a les exigències d’arbitrarisme de la ideologia noucentista (treball formal, subjecte a unes normes); la novel·la i el teatre van ser considerats gèneres menors. Per al poeta noucentista, la realitat era només un pretext per escriure poesia (i per parlar dels ideals noucentistes). En aquest sentit, doncs, creava un artifici poètic sense necessitat de tractar temes transcendentals.

El poema era una obra d’art en ell mateix, valorat per la seva perfecció formal. I el poeta, doncs, havia de treballar i polir els mots amb l’objectiu que el poema aconseguís la bellesa artística desitjada (oposat a l’espontaneïtat dels modernistes). El màxim exponent de la poesia noucentista va ser Josep Carner, amb el poemari Els fruits saborosos (1906), que presenta una visió idíl·lica de la natura.

MODERNISME NOUCENTISME DIFERÈNCIES Literatura d’ambientació rural Es propicia el tema urbà Espontaneïtat (teoria de la paraula viva, J.Maragall Lluita contra la espontaneïtat [Influència del Romanticisme] caos ordre [retorn al classicisme] natura cultura ruralisme ciutadania mística raó indefinició claredat COINCIDÈNCIES Impuls d’intervenció de la política en la cultura Regeneracionisme (Prat de la Riba) Esperit d’europeïtzació Afany per la fixació ortogràfica

JosepCarner Príncep dels Poetes Col·laborador de l'IEC La Veu de Catalunya Gènova Costa Rica Le Havre Diplomàtic Beirut París Mèxic BRUSEL·LES

Carner assumeix tota la tradició catalana (culta i popular) i tots els moviments europeus. Aconsegueix així omplir el buit dels segles que van des del Renaixement fins al Romanticisme. Tant amb la seva obra poètica, com amb la prosa o amb el teatre, Carner ha enriquit la llengua amb una aportació de neologismes que oscil·la al voltant d'uns 3000 mots, entre arcaismes, estrangerismes i dialectalismes seguint els procediments propis de la llengua (composició, prefixació i parasíntesi).

poesia ironia tendresa joc reflexió prosa teatre PRETEXT POEMA

L'aprenentatge: el Modernisme 1896-1905 Diverses etapes en la seva producció poètica L'aprenentatge: el Modernisme 1896-1905 Professionalització: el Noucentisme 1906-1921 Descoberta del simbolisme 1921-1939 Poesia metafísica 1939-1970

narració, conte, poesia i teatre actituds antimodernistes L'aprenentatge: el Modernisme 1896-1905 narració, conte, poesia i teatre actituds antimodernistes ideologia modernista: el poeta en conflicte amb la societat El llibre dels poetes (1904)‏

Poesia metafísica 1939-1970 temàtica religiosa 1941 Nabí Jonàs enyorament de la pàtria, paper de l'ésser humà en el món... Poema narratiu estructurat en 10 cants

Eugeni d'Ors BCN,1881 - V i G, 1954) Assagista, periodista, filòsof i crític d'art. La seva principal aportació a la literatura catalana és el Glosari, columna diària, signada amb el pseudònim de "Xènius", a La Veu de Catalunya, on va exposar un seguit de teories estètiques, polítiques i culturals que van donar nom i contingut al Noucentisme i es van convertir en el referent ineludible de tota una generació d'intel·lectuals. Va aplegar algunes de les "gloses" en volums com La Ben Plantada (1911), símbol idealitzat de la dona noucentista.

Nomenat l'any 1917 director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat, va ser destituït del càrrec tres anys després. Es va instal·lar a Madrid i va escriure la resta de la seva obra en castellà. El 1936 va donar suport a l'alçament militar contra la República i en plena guerra civil espanyola va ser nomenat Jefe Nacional de Bellas Artes. Posteriorment es va convertir en un dels intel·lectuals més destacats del règim franquista.

Pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates. Guerau de Liost (Olot, 1878 – Barcelona, 1933) Pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates. Poeta, polític destacat del catalanisme conservador que funda Acció Catalana i té diversos càrrecs públics al llarg de la seva vida: regidor de l'ajuntament de Barcelona, diputat de la Mancomunitat i diputat també a Madrid.

Com a poeta fa una obra de marcats arrels ruralistes, de la qual destaquen els llibres La Muntanya d'Ametistes (1908) i Sàtires (1927). També escriu els seus llibres d'assaig polític, exposnt el seu pensament, enfrontat aleshores en molts aspectes al de Francesc Cambó. Liost va ser un europeista convençut, molt atent a les novetats culturals i polítiques que arribaven de l'altre costat dels Pirineus. Seguidor de les teories lingüístiques de Pompeu Fabra, amb el seu amic Josep Carner,

La poesia després del Noucentisme Alguns poetes comencen a desmarcar-se del dirigisme cultural del Noucentisme, però es mantenen fidels a alguns dels seus postulats estètics. Per això es poden identificar tres grans corrents: Popularisme Postsimbolisme Avantguardisme

Popularisme: en la recerca de formes expressives més pures, i un intent d’acostament a la poesia popular. El més important és Josep Maria de Sagarra Postsimbolisme: recullen el llegat de la tradició simbolista, fins al punt de crear una obra gairebé indesxifrable, totalment desarrelada de la realitat. Els més importants, Carles Riba, Marià Manent, .... Avantguardisme: teniea com a objectiu primer canviar radicalment els principis artístics que havien dominat la societat occidental. Els més importants són: Joan Salvat-Papasseit i Josep Vicenç Foix

Josep Maria de Sagarra Barcelona 1894 - 1961 Autor molt popular, la seva facilitat per versificar i l’ús d’una llengua viva i fresca, que rebutjava els cultismes i els arcaismes tan freqüents en els seus contemporanis noucentistes. És un dels autors amb més riquesa lingüística del segle XX. Els temes que van marcar la seva producció literària són: el paisatge, i el tractament èpic d’alguns personatges mitjançant la poesia, el teatre, la novel·la i l’assaig.

EL NEOPOPULARISME El neopopularisme va ser un corrent poètic que va sorgir al segle XIX a partir del post-romanticisme, aquest va influir especialment en un reconegut grup de poetes del segle XX. ( generació del 27), L’ORIGEN DEL CORRENT L’origen del neopupularisme es troba en el grup de poetes post-romantics inspirats per Heinrich Heine. Amb la finalitat d’oposar-se a la poesia del modernisme i als moviments d’avantguarda.

CARACTERÍSTIQUES LITERÀRIES  Imitació de la mètrica i de l’esperit popular de la lírica tradicional.  Interès per la ingenuïtat, la ignorància i la senzillesa.  Ùs d'onomatopeies, diminutius i elements populars.  Preferència pel romanç i el vers lliure.  Recuperació de l’estrofa i el ritme.  L’exaltació de la imatge.

Algunes de les obres més conegudes, entre d’altres, són: Poesia Josep Maria de Sagarra Barcelona 1894 - 1961 Algunes de les obres més conegudes, entre d’altres, són: Poesia Cançons de rem i de vela El comte Arnau (tractat també per Maragall) Novel·la All i salobre. Teatre El cafè de la Marina. All i salobre Marí, una modista, i Quimet, un seminarista. A través d'aquests personatges, mancats de qualitats morals, hi exposa llur luxúria i avarícia, que reflecteix la de l'ambient en què viuen immersos. Però no tan sols el poblet mariner és descrit amb les tintes més negres, sinó, també, Girona i Figueres: a la primera, hi situa Quimet, que segueix sense cap mena de vocació els seus estudis eclesiàstics; a la segona, Marí, que s'inicia en una prostitució més o menys encoberta. El cafè de la Marina. Caterina és la noia gran del cafè, sobre la qual corre el rumor que va anar a avortar frontera francesa. El cafeter Libori vol aconseguir, per damunt de tot, un bon matrimoni, econòmicament sòlid, de la filla, amb monsieur Bernat encara que no sigui del gust de la noia i que sigui motiu de disputa amb un pescador jove, Claudi.

Carles Riba Barcelona,1893 – 1959 Neix en el si d’una família modesta però ell es proposa ser un gran intel·lectual. Va formar un gran nombre de filòlegs, i va exiliar-se a França on s’instal·là prop de Bierville. Va fer poesia seguint els models que tenia propers, com la paraula viva de Maragall.

POESIA POSTSIMBOLISTA == POESIA PURA Aquest tipus de poesia busca aconseguir l'essència de les coses, és a dir, allò que no està subjecte a les coordenades del temps i l'espai sinó que roman etern i immutable. "poesia pura és tot el que roman en el poema, després d'haver eliminat tot el que no és poesia“Jorge Guillén, 1936

POESIA POSTSIMBOLISTA == POESIA PURA CARACTERÍSTIQUES POESIA POSTSIMBOLISTA == POESIA PURA Marcada absència de tot el que sigui narratiu. Cerca del que es considera essencial de la realitat. Consideració del poema com autònom, tancat i autosuficient, com si en el poema es tanqués l'autèntica realitat. Gust per la paraula exacta, nua i neta, sense acumulació d'adjectius, ni adorns retòrics. Predomini de l'estil nominal, el que accentua la idea d'estatisme i inactivitat. Ús freqüent d'expressions exclamatives i interrogatives que transmeten la sorpresa del poeta enfront el coneixement del món. Preferència pel vers curt i les estrofes amb mesura.

Estances és un dels llibres més importants. (el dolor i el goig de la paraula poètica fets poema pel mateix autor) Elegies de Bierville, que és on hi ha expressada l’experiència personal del poeta a l’exili amb projecció política, expressada en el desig de recuperar la dignitat perduda.

Algunes de les seves obres més importants són L’Ombra i altres poemes Marià Manent 1898 – 1988 es va centrar en el món editorial, va tenir una gran atracció per la bellesa formal i, sobretot, per la sonoritat i la musicalitat del vers. Algunes de les seves obres més importants són L’Ombra i altres poemes La ciutat del temps.