Amb admirable concisió i gran expressivitat poètica, aquest "himne pasqual" rememora tota l'epopeia de l'Èxode com un signe de l'absolut domini del Senyor sobre les forces de la naturalesa. Aquestes no poden oferir cap obstacle davant la presència del Déu d’Israel, que s'ha manifestat per alliberar el seu Poble de l'esclavatge i introduir-lo triomfalment a la Terra promesa (vv. 1-2). La segona part del salm (vv. 9-26) és un text litúrgic en el qual domina la súplica confiada, amb motius típics d'himnes.

[vv. 1-8] "Quan els fills d’Israel sortiren d'Egipte” Israel lloa el seu Senyor fent memòria històrica de les seves meravelles. Proclama, exultant, la seva sortida d'Egipte enumerant els prodigis que Déu ha fet a favor seu durant la travessa del desert. L'himne és tota una litúrgia de benedicció i lloança perquè el braç del seu llibertador es va imposar sobre el Mar Roig, el riu Jordà i altres obstacles que impedien la seva peregrinació cap a la terra promesa. Israel, testimoni privilegiat de l'omnipotència amorosa de Jahvè, llança una exhortació a tots els pobles de la terra, els convida sentir temor davant la presència de Jahvè, davant el seu rostre: «És davant el Senyor que s’estremí la terra, davant el Déu de Jacob.» [vv. 9-26] "No ens doneu a nosaltres la glòria, no ens la doneu, Senyor" De nou el saltiri ens ofereix una aclamació litúrgica de la gran assemblea d'Israel. El poble ha tornat de l’exili i les seves orelles escolten els sarcasmes de les nacions veïnes que, tot mofant-se, pregunten: On és el vostre Déu? On és el vostre llibertador? No sou més que un poble esparracat: torneu a la vostra terra i ni tan sols no teniu un temple on retre-li culte. El punt culminant de l'himne és la proclamació que, fins i tot en la situació d'haver de començar de nou a la seva terra devastada, i malgrat les bufonades dels seus enemics..., confien en el seu Déu.

Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte, quan se n’anaren del poble estranger, la terra de Judà fou el seu santuari, el país d’Israel la seva possessió.

El mar, en veure’ls, va fugir, i el Jordà se’n tornà riu amunt; les muntanyes saltaren com anyells, enjogassades com petits de la ramada.

¿Què tenies, mar, que vas fugir, i tu, Jordà, per tornar riu amunt? ¿Per què saltàveu, muntanyes, com anyells, enjogassades com petits de la ramada?

És davant del Senyor que s’estremí la terra, davant del Déu de Jacob, que converteix les roques en estanys, la pedra dura en dolls d’aigua viva.

No ens doneu a nosaltres la glòria, no ens la doneu, Senyor; doneu-la al vostre nom, perquè sou fidel en l’amor. Que no puguin dir els altres pobles: ¿On és el seu Déu?»

El nostre Déu és al cel, i fa tot el que ell es proposa. Però els ídols d’ells són plata i or, obra d’homes i res més:

tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles que no hi senten, i nas que no olora;

les seves mans no palpen, els seus peus no caminen, ni té veu la seva gorja. Seran com ells els qui els fabriquen, i tots els qui hi tenen confiança.

La casa d’Israel confia en el Senyor; ell els protegeix i els ajuda. La casa d’Aharon confia en el Senyor; Confien els creients en el Senyor;

Que ens recordi el Senyor i ens beneeixi. Que beneeixi la casa d’Israel, que beneeixi la casa d’Aharon, que beneeixi els qui el veneren, que els beneeixi tots, petits i grans.

Que us faci créixer el Senyor, vosaltres i els vostres fills. Sigueu beneïts del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra. El Senyor s’ha reservat el cel i ha donat als homes la terra.

No són els morts els qui lloen el Senyor, ni els qui baixen al silenci del sepulcre. Som nosaltres els qui beneïm el Senyor ara i per tots els segles.

«Els qui fabriquen ídols seran com ells.» Em faig ídols en la meva pròpia ment, i els adoro amb fidelitat amagada i submissió obedient. Ídols són els meus prejudicis, les meves inclinacions, els meus gustos i preferències; les meves idees fixes de com han de ser les coses; els meus principis i valors, per dignes i legítims que semblin; els meus hàbits i costums; les experiències passades que governen la meva vida present; tot allò que he suposat, acceptat, fixat en la meva ment com a regla inflexible de conducta per a mi i per a tothom per sempre. El que m'aterreix és el càstig que ve després de l'adoració d'ídols. Fer-se com ells. Tenir ulls i no veure-hi, tenir orelles i no sentir-hi, tenir mans i no palpar, tenir peus i no caminar. Perdre els sentits, el contacte amb la realitat, la mateixa vida. Aquest és el càstig per adorar els ídols de la ment: deixar de ser viu. Deixar de viure. Viure de cadàver. Continuo adorant les meves antigues idees, mantenint els meus prejudicis, prostrant-me davant el passat... i perdo la capacitat de viure el present. Em carrego la memòria de costums i rutina, i deixo de veure i de sentir i de caminar. Em faig pedra i fusta. Em faig cadàver. He adorat el meu passat, tot cercant la seguretat i la tranquil·litat, i em trobo amb la negra nit de la rigidesa i la mort. L'ídol és una idea fixa, i quan agafo una idea fixa em quedo jo també fix com un ídol de pedra o de fusta. Senyor, avui us prego que em deslliureu de tots els ídols de la meva vida... perquè torni a caminar.

pels segles dels segles. Amén. Senyor, Déu totpoderós, que ens heu arrencat de l'Egipte del pecat i ens heu fet néixer de nou per l'aigua i l'Esperit Sant, convertint-nos en raça escollida, sacerdoci real, nació consagrada i poble adquirit per vós, concediu, a tots els qui hem estat cridats a sortir de la tenebra i a entrar en la vostra llum meravellosa, de proclamar les vostres gestes en aquesta vida i cantar les vostres lloances amb tots els elegits, pels segles dels segles. Amén.