Aquest bonic poema sapiencial és una invitació a la confiança en la Providència divina. El salmista vol inculcar que només Déu pot assegurar la prosperitat dels esforços humans. En especial, els fills són un do de Déu (v. 3), perquè la fecunditat únicament pot provenir de la benedicció divina.

El salm 126 exalta la presència divina en el treball de l'home El salm 126 exalta la presència divina en el treball de l'home. Per això posa en contrast la vida viscuda sense el Senyor, en la qual en va busquem seguretat; i amb el Senyor, en la qual, al seu torn, tenim prosperitat. Certament, una societat sòlida, que neix de l'esforç dels seus membres, necessita també la benedicció de Déu, que sovint ignorem. La imatge del pare envoltat pels seus fills, dels quals rebrà suport en la seva vellesa, té com a finalitat celebrar l'estabilitat i la força de la família. Els fills són benedicció i gràcia, signe de continuïtat, un do que aporta benestar a la societat.

Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els guardes. [ ] Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els guardes.

És inútil que us lleveu tan de matí, i aneu tan tard a reposar, per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics.

La millor herència són els fills, do del Senyor, els descendents són la millor recompensa; els fills que heu tingut quan éreu joves són com les fletxes en mans d’un guerrer;

feliç l’home que se n’omple el buirac: si discuteix amb algú davant la gent, no haurà de retirar-se avergonyit.

Oració del qui treballa massa «És inútil que us lleveu tan de matí, i aneu tan tard a reposar, per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics.» Gràcies, Senyor, per aquest avís tan oportú. Treballo massa. Treballo perquè em considero indispensable; treballo per aconseguir fama; treballo per omplir el temps; treballo per no haver d'enfrontar-me amb mi mateix. I després tapo totes aquestes misèries dient que treballo per vós i per la vostra glòria i per servir els meus germans i germanes al món. El treball és per a mi un vici, només que porta un nom digne, i així puc sentir-me’n orgullós mentre m'emborratxo amb la seva droga. M'alegro, Senyor, que m'hàgiu posat al descobert, que hàgiu denunciat el meu vici i proclamat la seva inutilitat. Us heu rigut afectuosament de les meves matinades i les meves llargues hores de treball, i heu fet caure la meva reputació amb un somriure. Sense que ningú més se n’assabenti, Senyor, però que quedi clar entre vós i jo que me n'alegro de debò, i sento les meves espatlles alleugerides de la pesada càrrega que hi havia posat sense més ni més. «Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els guardes.» No és que calgui deixar de treballar; he d'estar a la meva oficina més o menys com el sentinella ha d'estar al seu lloc si ha de vetllar sobre la ciutat. Però en realitat sou vós, Senyor, qui guardeu la ciutat i construïu la casa i porteu la feina de la meva oficina, i la vostra presència alleugereix la meva càrrega tot repartint responsabilitats i jo deixo suaument que el pes recaigui en vós.

En vós, Senyor, vivim, ens movem i som; fora de vós no podem fer res; vós sou la força de la nostra llibertat; feu que practiquem les obres que heu predisposat. Us ho demanem, Pare, per Crist, Senyor nostre. Amén.