2. L’idealisme absolut de Hegel 2.3. La concepció dialèctica del coneixement Pàgina 320-321 L’estructura dialèctica del coneixement El moviment de la consciència, i per tant, del coneixement, té una estructura dialèctica: El coneixement és un procés constituït per una successió de diferents moments que segueixen l’ordre que hem descrit. La dialèctica no és esquema aplicat exteriorment, sinó el resultat de la mateixa activitat del coneixement, que és la que ens porta a la successió natural d’aquestes triades. El motor de la dialèctica és el desajust entre l’objecte i el subjecte, la cerca de la superació de les diferències que hi ha entre la veritat i el saber. En el moment de la superació, aquestes diferències no s’eliminen sinó que s’articulen: es manté allò que hi ha de positiu en cada un dels moments anteriors. La clau: comprendre que allò que en un moment determinat s’havia considerat el tot, en avançar el coneixement, resta convertit només en un moment que queda articulat en el conjunt. José Vidal González Barredo

2. L’idealisme absolut de Hegel 2.3. L’estructura dialèctica de la realitat Pàgina 321 La Fenomenologia de l’esperit (1807): fonamenta i descriu com és possible assolir el coneixement de l’absolut. És l’expressió de la possibilitat de superar els límits kantians i alhora l’afirmació del caràcter dialèctic no només del coneixement sinó també de la realitat. Tesi (Simplicitat) Natura Antítesi (Escissió) Síntesi (Reconciliació) Esperit (Consciència en el seu estat més rude) L’absolut alienació (autoconsciència autoconeixement)

2. L’idealisme absolut de Hegel 2.3. L’estructura dialèctica de la realitat Pàgina 321 Pren-ne nota! Pàgina 321 La filosofia té per objecte de coneixement l’absolut, però és impossible assolir-lo de manera immediata a través d’una intuïció intel·lectual. L’absolut només es pot assolir al final d’un camí llarg i feixuc com a resultat. El camí que s’ha de recórrer es correspon amb el camí que ha recorregut l’esperit de la Humanitat al llarg de la història. És constituït per una sèrie d’etapes ja recorregudes que s’identifiquen amb moments històrics concrets. Aquestes etapes són totes necessàries i el pas d’una a l’altra és dialèctic. El punt de partida és la consciència en el seu estat més rude: en aquest moment l’absolut ja és present en la consciència, però només com una aspiració, com un telos immanent que dirigirà la recerca. El camí s’inicia quan el subjecte (esperit) s’escindeix (alienació) en l’objecte (natura) per intentar autoconèixer-se (absolut: autoconsciència).

2. L’idealisme absolut de Hegel 2.3. L’estructura dialèctica de la realitat Pàgina 321 El motor de la història i del progrés del coneixement és el desajust que hi ha entre l’objecte i el subjecte, la lluita per reconciliar aquestes diferències i, per tant, tendeix a la identificació entre tots dos. El procés s’acaba quan totes les possibles diferenciacions s’han exhaurit: és el moment de la total identitat que s’assoleix en la reducció de l’objecte al subjecte (Idealisme absolut). La raó és totalment constitutiva de la realitat i extreu de si mateixa tot allò que coneix, que és tot el real: “l’ordre d’allò real i el que és racional s’identifiquen”. Final: s’arriba al coneixement absolut perquè es coneix la realitat en la seva totalitat, però, a més, perquè es coneix cada cosa “en la seva relació amb el tot i formant part del tot”: tot apareix ordenat des d’allò més simple i cada un dels moments apareix explicat en la seva relació amb la totalitat.