2. El problema de la realitat en la metafísica racionalista 2 2. El problema de la realitat en la metafísica racionalista 2.1 La realitat com a substància Què és la realitat?: la realitat és substància. En Aristòtil era l’ésser individual i concret, en Descartes: Per tant, pròpiament parlant només és Déu (substància infinita) perquè: La seva essència implica l’existència (argument ontològic). Per existir no necessita de res més. Les altres substàncies (res cogitans i res extensa) només són substàncies per analogia perquè: Depenen de Déu (les ha creat i les conserva en l’existència), Encara que són mútuament independents. Per què aquesta idea de mútua independència? Vol separar-les ja que: L’ànima (substància pensant) està regida per la llibertat (cristianisme: sentit de l’acció moral). El món (substància extensa) està regit per la necessitat (nova ciència: determinisme i mecanicisme). Aquesta separació generarà el problema d’explicar la relació entre el cos i l’ànima en l’ésser humà. Pàgina 216 Pren-ne nota! pàgina 216 “Una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altre realitat per existir” Descartes: Principis de filosofia I, 51

2. El problema de la realitat en la metafísica racionalista 2 2. El problema de la realitat en la metafísica racionalista 2.2 L’ontologia cartesiana: les tres substàncies En primer lloc, en la substància, hem de distingir entre: Pàgina 217 Substància Atributs (Trets essencials) - Sense els quals aquesta no es pot concebre. Modes (Trets no essencials) - No són necessaris per concebre-la. - No poden ser concebuts si no és residint en la substància. Text pàgina 217

2. El problema de la realitat en la metafísica racionalista 2 2. El problema de la realitat en la metafísica racionalista 2.2 L’ontologia cartesiana: les tres substàncies Quines són les característiques de cada una d’aquestes tres substàncies? Pàgina 217 Déu (substància infinita o res infinita) - L’única que pròpiament parlant és substància. - No és creada, és absolutament independent i summament perfecta. Atributs: infinitud, eternitat, immutabilitat, omnisciència i omnipotència. Modes: no en posseeix. Ànima (substància pensant o res cogitans) - És substància per analogia. - És creada, depèn de Déu i independent de la res extensa. És finita i imperfecta. Atributs: el pensament (“És una cosa que pensa”): llibertat. Modes: l’enteniment i la voluntat [Veure esquema pàgina 218] Món (substància extensa o res extensa) - És creada, depèn de Déu i independent de la res cogitans. És finita i imperfecta. Atributs: l’extensió (en longitud, amplada i profunditat): necessitat / determinisme. Modes: magnitud, figura, nombre, duració, moviment i situació (qualitats primàries).

3. El problema de l’ésser humà i la moral 3 3. El problema de l’ésser humà i la moral 3.1 El dualisme antropològic cartesià Què és l’ésser humà?: un ésser compost de cos (res extensa) i ànima (res cogitans). Encara que segueix la tradició incorpora novetats: Les diferències entre l’ésser humà i els animals. L’ésser humà és un ésser singular perquè és l'únic animal: Capaç de pensament (que posseeix ànima). On aquestes dues substàncies es mostren en connexió. Els animals, fins i tot els superiors, són mera extensió (cossos). Com a tals, actuen obeint causes purament mecàniques (són simples autòmats). Es regeixen per conductes rutinàries i patrons molt limitats. No posseeixen llenguatge (solament sorolls per expressar els seus estats corporals), ni cap tipus d'intel.ligència. Els animals, malgrat posseir vida i moviment propi, no tenen ànima. L’ànima no s'entén com a principi vital o del moviment (és un dels modes de la res extensa). La diferència entre un ésser viu i un de mort (o inert) és purament mecànica (un rellotge en moviment o parat). Pàgina 219

3. El problema de l’ésser humà i la moral 3 3. El problema de l’ésser humà i la moral 3.1 El dualisme antropològic cartesià La relació entre el cos i l’anima. És el problema principal de la seva antropologia. Són dues substàncies distintes i independents (regides per principis antagònics): El cos (substància extensa) és material i està regit per la necessitat (determinisme). L’ànima (substància pensant) és immaterial i regida per la llibertat. Quina és la intencionalitat de Descartes al establir aquesta independència? Salvaguardar la llibertat de l’ànima (acció moral). Possibilitar el plantejament de la seva immortalitat (que pugui existir sense el cos). Desenvolupada en el “Tractat de les passions”. L’ànima és en totes les parts del cos però: En el cervell està la glàndula pineal (lloc on interactuen les dues substàncies). En aquesta hi ha un fluid tènue, els “esperits animals”, que flueix a través dels nervis i serveix per traslladar la informació des d’ànima a la resta del cos i viceversa. Pàgina 219

3. El problema de l’ésser humà i la moral 3 3. El problema de l’ésser humà i la moral 3.1 El dualisme antropològic cartesià La relació entre el cos i l’anima Així, haurà d’explicar: Com l’ànima pot ser afectada pels canvis i les necessitats del cos (cos → ànima). Les sensacions, percepcions, passions i sentiments no són més que estats del cos que, produïts a alguna de les seves parts, són transmesos de forma mecànica (similar a la mecànica de fluids) a través dels sistema nerviós mitjançant els “esperits animals” a la glàndula pineal que s’agita i afecta a l’ànima. Com puc moure el cos de manera voluntària (ànima → cos). Les nostres accions voluntàries resulten d’un acte intencional de l’ànima que mou la glàndula i afecta el moviment dels “esperits animals” que canvien la seva direcció camí de la part del cos que volem moure. Les accions involuntàries (el batec del cor, la digestió, la respiració, etc.) obeeixen a causes purament mecàniques (sense la intervenció de l’anima, de manera igual que la resta dels animals). Pàgina 220 Text pàgina 220 Il·lustració pàgina 220 José Vidal González Barredo