COMENTARI ODA A LA PATRIA BONAVENTURA CARLES ARIBAU

Introducció per poder comprendre el poema Bonaventura Carles Aribau va escriure aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa,també a Madrid. Va voler oferir-li pel seu sant, la diada de Reis de 1832 i va voler que el tema girara entorn la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fóra des de l'"exili".

Introducció per poder comprendre el poema Cal subratllar les següents coses: la "tomba del jueu" és Montjuïc; la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí, és el nom de la llengua. Per als autors de la Renaixença, eren termes equivalents, tot i que hui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb la nostra llengua. La confusió prové de l'època dels trobadors: els autors de la Renaixença creien que la llengua dels trobadors medievals era (llemosí).

Quin és el tema general del poema?

Tema general del poema L'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant de la pàtria

Estructura temàtica per estrofes (grups d’estrofes que tracten un mateix tema)

Estructura temàtica per estrofes Les dues primeres parlen de l'enyor de la terra. Les tres següents parlen de la llengua. La darrera serveix per a fer l'homenatge al patró.

Argument de les estrofes Comença, l'oda, fent un repàs a la geografia de tota Catalunya, si més no, la simbòlica. De seguida apareix el pronom personal "JO", que torna líric el tema, personal i íntim, al vers dos, amb el mot "pàtria mia". I quan s'adreça al "tu" no és cap persona, sinó la pàtria, exemplificada en els turons de serres desiguals (metàfora de Montserrat, lo repòs etern del santuari de la Verge), en el vell Montseny (metaforitzat en un alt palau que està vigilant i guarda la tomba del jueu, metàfora de Montjuïc, i la mallorquina nau, metàfora de les Illes Balears). Resumint, la primera octava està dedicada a les muntanyes i illes de Catalunya, amb dos paral.lelismes ( "adéu-siau turons, per sempre adéu-siau", "per lo repòs etern, per lo color més blau") i una al.literació (" e al mig del mar immens la mallerquina nau").

Argument de les estrofes La segona identifica el front de la pàtria (el Montseny "superbe") amb els parents (que representa els seus pares) , i el so dels torrents amb la veu de sa mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers. Acaba amb una mena de comparació, a l'estil d'Ausiàs March: se sent "així com l'arbre emigrat a terres llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les flors el perfum". Un arbre desarrelat.

Argument de les estrofes La tercera fa una justificació íntima del per què de la seva partida de Catalunya ("una enganyosa sort", una sort falsa, dolenta). Les torres de Castella són una metonímia de tota la regió central espanyola. Es queixa amargament d'haver marxat, perquè ja no sent el poeta (trobador) cantar en català, que és l'única cosa que el consolaria, perquè li desvetllaria el record en el seu cor. L'únic consol que li queda, l'únic plaer que sent (darrer vers, paral.lelístic) és "cantar" ,és a dir, escriure poesia, en la seua llegua. Ser trobador a l'estranger.

Argument de les estrofes La quarta octava fa una justificació històrica de la importància de la pròpia llengua : llengua dels savis que van fer constums i lleis; dels forts que acataren els reis, defengueren els drets i venjaren els agravis. La llengua del gran Imperi Catalano-aragonès de l'Edat Mitjana, per tota la Mediterrània, des d'Espanya a Itàlia,a Grècia... La paraula "agravis" és un castellanisme (avui s'ha de dir "greuges"), típic dels autors catalans pre-Fabrians. La resta de la cobla és una maledicció: que es mori ("muira" és un verb antic) l'ingrat que en sentir algú parlar en la seua llengua no plora i s'enyora de casa seua

Argument de les estrofes La cinquena estrofa continua la justificació de la importància de la llengua, que fa el primer vagit en la seua llengua. Llengua que serveix per a pregar a Déu (recordem que Aribau pertany al romanticisme conservador, per tant, és religiós), per somiar cada nit, per parlar amb ell mateix -la llengua del pensament- i és la llengua de la veritat, perquè no pot mentir qui parla amb la llengua del cor. "En llemosí li parl" té un verb estrany en català central, "parl", que ve motivat per necessitats de còmput sil.làbic.

Argument de les estrofes La darrera octava conté una anàfora del verb "Ix", una ordre que personifica la llengua i ve a dir que isca de dins seu, per expressar els afectes, perquè és una llengua dolça com la mel i el retorna a la infantesa virtuosa (innocent ..."innocenta" és un vulgarisme) En el vers 45, apareix un mot que canvia el significat de tot el poema, i l'adreça directament a Gaspar de Remisa: "cessarà de cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir "pàtria". I és així com el poema es torna una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró, a tots dos alhora, per quedar bé amb qui li interessava més en aquells moments.