En senyal de reconeixement al Senyor, que el va deslliurar d'un perill de mort (vv. 3,8-9), el salmista entona aquest cant d‘Acció de Gràcies. El record de la seva aflicció accentua els sentiments d'amor (v. 1), d'esperança (v. 7) i de gratitud (v. 12). L'oració està acompanyada d'una sèrie de reflexions sapiencials, que subratllen la misericòrdia del Senyor envers els més febles (vv. 5-6).

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Aquest salm d'acció de gràcies els jueus el canten en finalitzar el sopar pasqual, després de recordar l'alliberament de l'esclavatge d'Egipte. Aquest context és el teló de fons. Els presoners alliberats, els antics deportats, els qui han escapat d’un perill greu... comprendran millor. Israel estava efectivament lligat a les xarxes del terrible faraó, sense cap llibertat, lligat amb els nusos de la subjecció més dura: ofegat enmig d'una civilització de paganisme idolàtric, el poble de Déu se sentia com mort. Se sentia molt "petit i feble" davant el formidable poder de l'estat opressor. Israel "va cridar". I Déu va escoltar el seu clam, ens diu la Bíblia (Ex 2,23-24). Déu va alliberar Israel, i el va fer entrar a la "terra del repòs", "la terra dels vius"... 2. AMB JESÚS Com podríem recitar aquest salm, ignorant que Jesús el va cantar el vespre del Dijous Sant, en "acció de gràcies" pel seu últim sopar? En instituir l'Eucaristia (Eucaristia = acció de gràcies), en el quadre del sopar pasqual tradicional del seu poble, Jesús devia resar aquest salm amb particular fervor. "Estimo de tot cor el Senyor...", deia el salm, i Jesús no deixava de parlar del Pare. "Ha escoltat el meu clam...", afirmava el salm, i Jesús deia: "Jo sé que sempre m’escolteu" (Jn 11,42). 3. AMB EL NOSTRE TEMPS La densitat de l'oració de Jesús que es troba en aquest salm no impedeix que la recitem avui pel nostre compte, pels oprimits d'avui, els desesperats d'avui, els malalts greus d'avui. La imatge dels "llaços", dels "paranys" és suggestiva. Quants homes i dones, desgraciadament, estan "lligats", immobilitzats per limitacions físiques o sociològiques o morals... de les quals no poden alliberar-se. Cadascú coneix la terrible xarxa on es troba atrapat.

Estimo de tot cor el Senyor: el Senyor ha escoltat la meva súplica, ha escoltat el meu clam així que l’invocava.

M’envoltaven els llaços de la mort, tenia davant meu els seus paranys, i dintre meu l’angoixa i el neguit. Vaig invocar el nom del Senyor: «Ah, Senyor, salveu-me la vida.»

El Senyor és just i benigne, el nostre Déu sap compadir. El Senyor salvaguarda els senzills, jo era feble i m’ha salvat.

Recobra la serenor, ànima meva, mira el que t’ha fet el Senyor. Ha alliberat de la mort la meva vida, els meus ulls, de negar-se en el plor, els meus peus, de donar un pas en fals.

Continuaré caminant entre els qui viuen, a la presència del Senyor.

Aquest salm es va resar un Dijous Sant de camí cap a Getsemaní Aquest salm es va resar un Dijous Sant de camí cap a Getsemaní. S’havia acabat el sopar; el grup era petit, i faltava recitar l'últim himne d'acció de gràcies, l'Hal·lel; ho van fer en creuar la vall cap a un hort d'antigues oliveres, on uns van descansar, d'altres es van adormir, i una fràgil figura prostrada de cara a terra, sota la llum de la lluna, pregava al seu Pare que l’alliberés de la mort. Les seves paraules eren eco d'un dels salms de l'Hal·lel que acabava de recitar. Salm que, en la seva recitació anual després del sopar de Pasqua, i especialment en aquest últim ritu davant la mort, va quedar com a expressió final de l'acatament de la voluntat del Pare per part d'Aquell l'únic propòsit del qual en venir a la terra era complir aquesta divina voluntat. «M'envoltaven els llaços de la mort, tenia davant meu els seus paranys, i dintre meu l’angoixa i el neguit. Vaig invocar el nom del Senyor: ‘Ah, Senyor, salveu-me la vida!’» M'apropo a aquest salm amb profunda reverència, sabent que llavis més purs que els meus el van resar en presència de la mort. Però, respectant la infinita distància, jo també tinc dret a resar aquest salm, perquè també jo, en la misèria de la meva existència terrenal, conec l'amargor de la vida i el terror de la mort. Però també sé que el Pare amant que em va fer néixer m'espera amb el mateix afecte a l'altre costat de la mort. Sé que la vida continua, que la meva veritable existència només comença quan es declara l'eternitat; accepto el fet que, si sóc mortal, també sóc etern i he de tenir vida per sempre en la glòria final de la casa del meu Pare. Crec en la vida després de la mort, i m'encoratja pensar que les paraules del salm que avui em consolen van consolar abans una altra ànima en sofriment que, en la nit desolada d'un dijous, les va dir també abans d’encetar el seu últim dia sobre la terra: «Continuaré caminant entre els qui viuen, a la presència del Senyor.»

Déu totpoderós i misericordiós, que, per la mort i la resurrecció del vostre Fill, ens heu donat l'esperança d'escapar de les xarxes de la mort i dels llaços de l'abisme; allibereu les nostres ànimes de la mort, els nostres ulls de negar-se en el plor, els nostres peus de fer un pas en fals, perquè puguem caminar a la vostra presència al país de la vida.