Plantes aromàtiques Mar Galofré Cardo

SÀLVIA Nom comú: Sàlvia Nom científic: Salvia officinalis Característiques generals: Té un tija llenyosa en la base de què parteixen tijes herbàcies que es renoven cada any. S'utilitzen les fulles grans, estretes, dentades, blanquinoses i amb la vora arrugada, que contenen un oli coent utilitzat per a aromatitzar carns, aus i embotits; també es consumeixen en infusió com a planta medicinal. La sàlvia s'utilitza a més com a inhibidora de la transpiració i per les seues propietats estrogèniques. Llocs més adequats per cultivar-la: és nativa del Mediterrani, però ara es cultiva també a escala comercial a Europa occidental, Rússia i als Estats Units Propietats medicinals: En infusions, per excitar les secrecions i tonificar el sistema nerviós.

Romaní Nom comú: Romaní Nom científic: Rosmarinus officinalis Característiques generals: és una planta de la família o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix amb el nom de beneit. Llocs més adequats per cultivar-la: A Europa Propietats medicinals:

Farigola Nom comú: Farigola Nom científic: Thymus vulgaris Característiques generals: És una mata perenne aromàtica de fins a 30-40 cm d'alçada. L'arrel és axonomorfa. Té les tiges llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). La textura de les fulles és herbàcia. Són fulles d'un color verd apagat per l'anvers i d'un color blanquinós pel revers ja que està cobert de pèls blancs. Llocs més adequats per cultivar-la:És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. Propietats medicinals:Tos improductiva, bronquitis

Menta Nom comú: Menta Nom científic: Mentha Característiques generals: Són espècies herbàcies perennes i aromàtiques que arriben a una alçada màxima de 120 cm aproximadament. Tenen uns rizomes subterranis que fan que sovint es comportin com espècies que envaixen tot l'espai. Les fulles són de disposició oposada i són simples i de forma oblonga a lanceolada sovint tenen el marge serrat. Les flors tenen dos llavis i quatre lòbuls amb colors que van del blanc al porpra. El fruit és una càpsula amb fins a quatre llavors Llocs més adequats per cultivar-la: Al contrari que la majoria de les lamiàcies els agraden els terrenys humits. Propietats medicinals:Digestiva, antiespasmódica i carminitiva

Espernallac Nom comú: Espernallac Nom científic: Santolina chamaecyparissus Característiques generals: és una planta de la família de les compostes. És una mata que pot fer 3 pams d'alçada quan està florida, amb nombroses tiges primetes i quasi verticals que porten les inflorescències. Les fulles són esparses, lineals, i amb nombrosos segments de fins a 1-2 mm situats en diverses files. Aquesta forma de les fulles dóna a l'espernallac una certa semblança al xiprer. Precisament, l'epítet específic chamaecyparissus vol dir xiprer nan. Les inflorescències són arrodonides, amb totes les floretes iguals i tubuloses. Sol tenir un color grisenc i tota la planta és molt aromàtica. No confondre amb la camamilla romana. Llocs més adequats per cultivar-la: Es troba en zones pedregoses o argilenques assolellades, majoritàriament calcàries, des del nivell del mar fins als 2000 m d'alçada. Propietats medicinals: Digestives, emmenagogues, vermífugues.

Orenga Nom comú: Orenga Nom científic: Origanum vulgare Característiques generals: És una planta herbàcia, perenne, molt aromàtica i d’aspecte llenyós. La seva tija, erecta o ascendent, pot arribar fins als 75- 90 cm d’alçada i està ramificada a la part superior. Presenta un color groguenc, és una xic pilosa i és molt flairosa. D'indument és pubescent. Llocs més adequats per cultivar-la: Els productors tradicionals d’aquesta planta es troben a Grècia, Turquia, Espanya i França. Propietats medicinals: L’oli essencial de l’orenga s’utilitza com: aperitiu, digestiu, carminatiu, colerètic, espasmolític, expectorant, antisèptic de les vies respiratòries, tònic general i diürètic. A nivell extern és analgèsic, cicatritzant, antisèptic i antifúngic

Espígol Nom comú: Espígol Nom científic: Lavandula angustifolia Característiques generals: : L'espígol és una herba mediterrània que floreix a l'estiu, a partir del mes de juny. Llocs més adequats per cultivar-la: L'espígol és una herba mediterrània que floreix a l'estiu, a partir del mes de juny. El seu origen és de l'oest de la conca mediterrània i habita a terrenys calcaris, secs, pobres i solejats per poder florir intensament de les muntanyes del Principat català i de la meitat septentrional del País Valencià. També és cultivat a Europa (Croàcia, Itàlia, França i Portugal) i Amèrica per la seva essència. Propietats medicinals: és conegut com una planta medicinal hipnòtica, sedant i digestiva. La part utilitzada de l'espígol és la inflorescència.

Valeriana Nom comú: Valeriana Nom científic: Valeriana officinalis Característiques generals: Les plantes d'aquest gènere es coneixen generalment com a "valerianes". Són plantes herbàcies,perennes, robustes amb tija erecta i solcada, fulles pinnaticompostes o pinnatisectes, flors roses o blanquinoses, disposades en cima corimbiforme densa, i fruit amb un plomall de pèls ramosos. Mesuren fins a dos metres d'alçada. Llocs més adequats per cultivar-la: Amèrica, especialment als Andes. Propietats medicinals: Relaxant.

Sajolida Nom comú: Sajolida Nom científic: Satureja montana. Característiques generals: : Són plantes aromàtiques abundoses a la regió mediterrània. La sajolida de jardí, és una planta anual i conreada. Llocs més adequats per cultivar-la: Catalunya i al nord del país Valencià.

Tarongina Nom científic: Melissa officinalis Característiques generals: fulles ovolades i dentades. Les flors son roses i blanques. Propietats medicinals: es per relaxar-se. També es per posar-ho a les ferides i als cops Cultiu: es planta en una torreta , també. I es planta a la primavera.