En aquest cant d'acció de gràcies, la comunitat expressa la seva fervent lloança i reconeixement al Senyor per tots els beneficis rebuts de les seves mans. + ► La primera part (vv. 2-5) insisteix en la bondat de Déu, que escolta des del seu temple les oracions dels fidels (v. 3) i es mostra sempre disposat a perdonar-los (v. 4). + ► La segona (vv. 6-9) evoca el poder creador del Senyor i les seves obres admirables en la naturalesa i en la història, amb accents marcadament universalistes (v. 6). + ► La part final del salm (vv. 10-14) és d'un delicat lirisme, i celebra el Senyor com a font de vida i d’inesgotable fecunditat.
● El salmista pensa, per damunt de tot, en la peregrinació concreta que condueix a Sió des de les diferents localitats de la Terra Santa. ● La pluja que està caient li sembla una anticipació de les joioses benediccions que el cobriran com un mantell (cf. Sl 83,7) quan estigui davant el Senyor al temple (v. 8). ● La cansada peregrinació a través d'"àrides valls" (v. 7) es transfigura per la certesa que la meta és Déu, que dóna vigor (v. 8), escolta la súplica del fidel (v. 9) i es converteix en el seu "escut" protector (v. 10).
sou digne que us complim les prometences, Sou digne de lloança, Déu meu, a Sió; sou digne que us complim les prometences, vós que escolteu les pregàries.
A vós presenten els homes les seves culpes. Quan les nostres faltes ens aclaparen, vós ens les perdoneu.
Feliços els que vós escolliu per entrar a viure als vostres atris. Ens saciarem dels béns de casa vostra, dels dons sagrats del vostre temple.
Déu, salvador nostre, vós ens responeu amb prodigis de bondat; sou l’esperança de tots els continents i de les illes llunyanes;
amb la vostra força planteu les muntanyes, cenyit com un valent; vós apaivagueu el bramul de la mar, el bramul de les onades i els avalots dels pobles.
Els habitants de la terra s’esglaien en veure els vostres prodigis; les portes de l’aurora i del crepuscle s’omplen de goig.
Vetlleu per la terra i la regueu, l’enriquiu a mans plenes. El rierol de Déu desborda d’aigua preparant els sembrats.
aplanant els terrossos, ablanint-la amb els xàfecs, Fecundeu la terra amarant els seus solcs, aplanant els terrossos, ablanint-la amb els xàfecs, i beneïu el que hi germina.
Aclama joiós l’herbei de l’estepa, s’engalanen el turons; les prades es vesteixen de ramats, les valls, cobertes de blat, aclamen joioses i canten.
La pluja és la benedicció de Déu sobre la terra que ell va crear, el contacte renovat de la divinitat amb el món material, el record primaveral de la seva presència, el seu poder i la seva preocupació pels homes. “Vetlleu per la terra i la regueu, l’enriquiu a mans plenes.” Estimo la pluja també perquè és figura i penyora d'una altra pluja que també baixa a la terra des de dalt, ve de Déu a l'home, de la Divina Providència als camps estèrils del cor humà que no estan preparats per a la collita de l'Esperit. Necessito la pluja de la gràcia. Necessito l'influx constant del poder i la misericòrdia de Déu que estovin el meu cor, l'omplin de primavera i li facin donar fruit. Depenc de la gràcia del cel com el llaurador depèn de la seva pluja. Necessito pluges torrencials perquè arrosseguin els prejudicis, els mals hàbits, el condicionament, l'addicció que m'assetja. Llavors la meva ànima cantarà amb fervor el salm dels camps després de la benedicció de les pluges anuals: «... s’engalanen els turons; les prades es vesteixen de ramats, les valls, cobertes de blat, aclamen joioses i canten.»
Oh Déu, que cuideu la terra i l’enriquiu sense mesura; escolteu les nostres súpliques i concediu-nos que gaudim dels seus béns per a poder escampar l'amor i la pau a tots els pobles. Per Crist, Senyor nostre.