Ecolina era una jove gallina que vivía en la muntanya amb la seua família. Menjaven fruites i verdures, cuquets i herbetes; jugaven lliures pel camp i dormien a l’ombra dels arbres… Un dia es divertien tots els animalets jugant a “conillet amagat”, i Ecolina que ho volia fer tan bé, tan bé, que de tant que es va amagar, després no va saber tornar a la granja!
Ostres, i que menjaré jo ara. -va dir Ecolina Ostres, i que menjaré jo ara? -va dir Ecolina. -Estes cols i estos cucs fan una olor i tenen un sabor que no m’agrada gens, i no vull que em senten malament. Però no trobe ma casa i tinc molta fam!-. -Per a trobar a la teua família, de gallines dels Serrans, hauràs de caminar encara molta estona, però continua recte- va dir el verderol mentre eixia volant. Ecolina va començar a caminar, però no reconeixia res i no veia a ningú. A més a més, s’apropava l’hora de sopar i començava a fer-se de nit. De sobte, va arribar a un camp de cols, i es va llançar desesperada a picar-les, però va notar una olor molt estranya i desagradable. De repent, un verderol que planava pel cel li va dir: -Què busques Ecolina? Ací només trobaràs cols! No hi ha més hortalisses ni verdures; ni tampc llombrius, ni cucs, ni escarabats. Han vingut unes màquines i han llançat eixos productes químics per tots els camps, i han matat tots els animalets que hi vivien, només queden uns cucs que estan menjant-se les cols.
Ecolina no va parar de caminar i així i tot seguia sense trobar la seua granja. De sobte es van reflexar unes xicotetes llums a l’horitzó i va anar corrent per vore si podia menjar alguna cosa. Es va trobar amb un edifici molt gran i lluminós, i on….reconeixia l’olor!! Feia olor a gallines! Va entrar corrent, però en passar la porta es va quedar sorpresa.. Hi havia milers de gallines que vivien en gàbies! Ecolina va fugir a tota velocitat.
Quan va parar de córrer es va adonar que havia arribat a un bosc, i com que ja era nit fosca i estava esgotada, va buscar un arbre per poder fer una “becaeta”. Quan es va despertar, ja amb el sol fora, encara estava molt cansada. Feia hores que no menjava res, i necessitava les fruites i hortalisses que tant li agradaven, per a que li donaren energia i l’animaren a buscar sa casa. Quan es va fer l’ànim d’emprendre el viatge, amb la panxa buida, va vore molt a prop unes grans piles de palla, vorejant uns camps de dacsa. En apropar-se s’adonà que hi havien milers de grans…Què contenta estava Ecolina! Per fi podia menjar!
Oioioioioioioioii!!-Va fer Ecolina- No havia vist mai tants grans de dacsa tan iguals! Semblen fotocòpies! I una papallona, que passava volant en eixe moment, la va escoltar i li va dir: -Eixa dacsa no és d’una varietat tradicional com les del teu camp. Si vols menjar dacsa d’una varietat tradicional, amb diferents colors i formes, m’hauràs de seguir. I Ecolina molt contenta, va córrer i córrer darrere de la papallona.
I tu, de quina manera viuries? Poc a poc va començar a creuar-se amb abelles i marietes, a vore camps amb tarongers, magraners, tomaques i carabasses; a trobar-se amb verderols, a sentir croar granotes, i el cant del seu pare Kirieco!! Per fi havia arribat a casa! Ecolina va contar la història a la seua família, i els va dir que volia viure amb elles, al camp, sense gàbies. Que volia llum natural i llum de la lluna; que volia menjar fruites i hortalisses. I que volia viure, amb tota la gran família que era aquella granja!! I tu, de quina manera viuries?