TEMA 3: LA CLASSIFICACIÓ DELS ÉSSERS VIUS (I). 1

1. Els sistemes de classificació La varietat d'éssers vius que poblen La Terra és ingent. El seu estudi ens obliga a classificar-los. El sistema de classificació actual seguix el criteri d’agrupar els sers vius atenent al seu parentiu evolutiu. Amb això, es pretén que el sistema de classificació reflectisca la Història Natural de les espècies, és a dir, quines espècies estan més unides en l’Evolució. És necessari aplicar un nom concret a cada espècie. Nom que ha de ser el mateix en els distints idiomes. Per a denominar les espècies s’establixen una sèrie de regles en els Codis de Nomenclatura. En este tema veurem els grans grups d'éssers vius i els seus principals característiques.  

Criteris de classificació Els criteris de classificació han anat canviant al llarg de la Història en funció dels coneixements que es tenien sobre els sers vius. En l’Antiga Grècia, Demòcrit va classificar els animals en dos categories, animals amb sang i animals sense sang. En l’Edat Mitjana, Sant Agustí va classificar els animals en tres grups, útils, perillosos i superflus. La Taxonomia moderna va ser creada en el segle XVIII pel naturalista suec Carlos Linneo, el qual va classificar milers d’espècies, utilitzant com a criteri l’anatomia i fisiologia. També va ser l’autor del Sistema Binomial de Nomenclatura, sistema universal de denominació dels organismes.

La taxonomia Ciència que s’ocupa de la classificació dels sers vius que presenten semblances en grups, anomenats taxons. Els taxons, o categories taxonòmiques, principals són: - Domini - Regne - Filum (vegetals), tipus o divisió (animals) - Classe - Orde - Família - Gènere - Espècie 4

2. L’evolució com a fonament de la classificació En l’actualitat s’utilitzen molts més criteris, aplicant els Avanços tecnològics. Estos criteris són: les proves d’hibridació d’ADN, proves immunològiques, proves embriològiques o proves bioquímiques que permeten classificar sers vius reflectint les relacions evolutives que existixen entre ells. Estes relacions són la base de la Filogènia, açò és, el desenrotllament evolutiu de les espècies.

Classificació i filogènia L’evolució dels sers vius es pot representar com un arbre amb branques que es van dividint. La base representa l’espècie ancestral comuna a totes les branques i estes representen llinatges d’evolució. Alguns es van extingir, altres es prolonguen fins a l’actualitat. Estos arbres es denominen dendrogrames, arbres filogenètics o simplement filogènies.

4 i 5. L’espècie i la seua nomenclatura Conjunt d’organismes capaços de produir descendència fèrtil (E. Mayr) Nomenclatura és la part de la taxonomia que s’encarrega d’anomenar als organismes. Les espècies s’anomenen per un sistema binomial: Per als noms de les espècies, de les dos paraules, la primera correspon al nom del gènere a què pertany i s’escriu sempre amb la inicial en majúscula; la segona paraula és el nom específic i ha d’escriure’s enterament en minúscula i ha de concordar gramaticalment amb el nom genèric. Ambdós són llatines o llatinitzades. Així, en Mantis religiosa, Mantis és el nom genèric, religiosa el nom específic i el binomen Mantis religiosa és el "nom científic“. 9

L’espècie i la seua nomenclatura El nom específic mai ha d’anar aïllat del genèric ja que no té identitat pròpia i pot coincidir en espècies diferents. Si s’ha citat prèviament el nom complet i no cap cap dubte de a quin gènere es referix, el nom del gènere pot abreviar-se al seu inicial (M. religiosa). Es recomana indicar, després del binomen, el nom de l’autor que ho va descriure, i l’any de la seua publicació, separats per una coma. Per exemple, Mantis religiosa Linnaeus, 1758 Si el descriptor d’una espècie la va col·locar en un gènere diferent del que se li assigna actualment, el seu nom i la data han d’anar entre parèntesis. Així, el nom científic de la tórtora comuna ha d’escriure’s Streptopelia turtur (Linnaeus, 1758); amb este parèntesi s’indica que l’espècie no va ser originàriament descrita dins del gènere Streptopelia, en el qual actualment es troba; en efecte, Carl Linneo va col·locar esta espècie en el gènere Columba quan la va descriure. 10

L’espècie i la seua nomenclatura La persona que descriu l’espècie per primera vegada té l’honor d’anomenar-la. Els noms poden al·ludir a alguna característica de l’organisme (Mantis religiosa) o del seu forma de vida, o bé honrar una persona, per exemple a un col·lega, amic o familiar, en forma llatinitzada; es considera de mal gust i signe d’egocentrisme que l’autor es dedique l’espècie a si mateix. (Rhinoderma darwinii, Rana perezi). 11

6. Història de la classificació Aristòtil (s. I a.C.): Introduïx el sistema jeràrquic. Linneo (s. XVIII): Fundador de la taxonomia moderna. Dos regnes: Animal i vegetal. Darwin (s. XIX): Defén el parentiu de tots els sers vius. La classificació ha de realitzar-se per parentiu, no per paregut. Haeckel: Proposa un regne a part per als organismes unicel·lulars (procariotes i eucariotes): Regne protista. Whittaker: Cinc regnes: Animal, vegetal, fongs, protista (protozous) i monera (bacteris) Margulis i Schwartz: Regne protoctista: inclou protistas, algues i fongs primitius. Woese: Descobrix diferències entre dos grups de bacteris. Proposa tres dominis: Archaea (Arqueobacterias), Bacteri (Eubacterias) i Eukarya (Eucariotes) 12

Los tres Dominios Dominios ¿Reinos? Versió simplificada i modificada de l’Arbre filogenètic Universal establit per Carl Woese i el seu deixeble Gary Olsen que mostra els tres Dominis. El terme "domini" referix a un nou taxon filogenètic que inclou tres línies primàries: Archaea, Bacteri i Eucaria. En línia descendent seguixen sis Regnes: I-Moneres, II-Arqueobacteris (òbviament separades de Moneres), III-Protistes, IV-Fongs, V-Plantes i VI-Animals.

Eje horizontal  parentesco Eje vertical  tiempo

L’anàlisi recent de seqüències de nucleòtids d’ARN ha mostrat que els arquejos tenen un parentiu més pròxim amb els eucariotes que amb els bacteris.

7. Regne Monera Format per organismes procariotes, unicel·lulars, microscòpics. Reproducció per bipartició. Tenen mecanismes parasexuals: conjugació, transformació, transducció. Metabolismes molt variats: fotoautòtrofs, quimioautòtrofs, fotoheteròtrofs, quimioheteròtrofs. Alguns són patògens. Descomponedors. Reciclatge de nutrients en els ecosistemes. Dos grans grups: Arqueobacteris i Eubacteris. Tenen grans diferències genètiques. 17

Arqueobacteris Són organismes extremòfils. Tenen metabolismes poc habituals. Grups: Halòfils: En aigües hipersalines. Metanógens: En zones pantanoses o en tub digestiu d’animals. Termoacidòfils: En ambients àcids i molt calents (fonts termals sulfuroses) 18

Eubacteris: grups Bacteris verds: Fotoautòtrofs, no generen oxigen. Proteobacteris: Alguns són patògens, com Legionella o Vibrio cholerae. Espiroquetes: Forma de llevataps. Treponema pallidum (sífilis) Cianobacteris: Fotosintètiqus, generen oxigen. Molts fixen el N atmosfèric. Clamidias: Paràsits intracel·lulars. Chlamydia (ETS) Bacteris Gram-positius: Heteròtrofs. Lactobacillus (fabricació d’àcid làctic), Streptomyces (antibiòtics), Mycobacterium (tuberculosi), Clostridium (botulisme) 19

Tinció de Gram Els bacteris es poden dividir en dos grups sobre les bases del seu tenyiment de Gram. Els bacteris gram positius es queden tenyits amb violeta cristall després de llavar i els gram negatius no. Tots els bacteris tenen una membrana cel·lular on ocorre la fosforilació oxidativa (ja que no tenen mitocondris).  A l’exteriorde la membrana cel·lular, està la paret cel·lular, que és   rígida i protegix a la cèl·lula de la lisi cel·lular. En els bacteris gram positives, la capa de peptidoglicano de la seua paret cel·lular és una capa molt més grossa que enels  bacteris gram negatives. 20

Anabaena Treponema pallidum Streptomyces Vibrio cholerae 21

8. Regne protoctiste Eucariotes, unicel·lulars o pluricel·lulars, d’ambients humits. Autòtrofs o heteròtrofs. Grups: - Algues (autòtrofes) - Protozous (heteròtrofs) - Floridures (filamentosos, sapròfits o paràsits) 22

Algues Dinoflagelats: Aquàtics, amb dos flagells, alguns fabriquen toxines. Diatomees: Algues unicel·lulars amb closques silícies de formes simètriques. 23

Algues (II) Euglenòfits: d’aigua dolça, unicel·lulars amb flagell, fotosintètics facultatius. Algues vermelles: Pluricel·lulars amb pigments rojos. 24

Algues (III) Algues brunes: Pluricel·lulars de grans mides. Algues verdes: Unicel·lulars o pluricel·lulars. Possiblement siguen els avantpassats de les plantes terrestres. 25

Protozous Flagel.lats: es desplacen per mitjà de flagells. Trypanosoma (malaltía de la son) Sarcodins: Per mitjà de pseudòpodes. Ameba Esporozous: Sense mitjans de locomoció. Paràsits. Ciliats: Per cilis. Paramecium. 26

Floridures micilaginoses Oomicets: filamentosos. Alguns són patògens de plantes. Phytophtora. Mixomicets: Plasmodis (no tabicats) Acrasiomicets: Cèl·lules independents, a vegades s’agrupen per a formar falsos plasmodis. 27

9. Regne Fongs Eucariòtics heteròtrofs, la majoria sapròfits. Formats per una massa de filaments (hifes) anomenada miceli. Les cèl·lules tenen paret cel·lular de quitina. Segreguen enzims digestius que digerixen matèria orgànica, i absorbixen el suc resultant. Tenen reproducció asexual per espores, i sexual per fusió d’hifes. 28

Regne Fongs: Clasificació Div. Quitridiomicets: Aquàtics, amb espores mòbils per flagells. Div. Zigomicets: Fongs descomponedors, viuen en el sòl o sobre matèria viva. Floridura del pa. 29

Regne Fongs: Clasificació Div. Ascomicets: Produïxen espores sexuals en l’interior de sacs anomenats asques (ascas en castellá). Múrgola, trufa. Div. Basidiomicets: Produïxen espores en estructures anomenats basidis (bolets). Boletus, Amanita. 30

Quitridiomicetos Cigomicetos Ascomicetos

Basiodiomicetos

10. Regne Plantes Autòtrofs fotosintètics pluricel·lulars. Classificació: Div. Briòfits: Organització talofítica, sense autèntics òrgans. Molses i hepàtiques. Div. Pteridófitos: Plantes vasculars sense llavors. Licopodis, equisets, falgueres. Div. Gimnospermes: Plantes amb llavors al descobert. Cicas, Ginkgo, coníferes. Div. Angiospermes: Plantes amb llavors tancades en un fruit (amb flors). 33

Regne plantes Briófito: Marchantia Pteridófito: Helecho Esfenófito: Equisetum Gimnosperma: Cycas Angiosperma: Arbutus 35