Apol·lo i Dafne BERNINI

FITXA TÈCNICA APOL·LO I DAFNE Autor: Gian Lorenzo Bernini (1598 – 1680) Cronologia: 1622 -1625 Estil: Barroc Tècnica: talla Material: marbre Tipus: escultura externa Cromatisme: monocromia Dimensions: 2,34 m (alt) Localització actual: Galeria Borghese, Roma Tema: mite d’Apol·lo i Dafne FITXA TÈCNICA

ANÀLISI FORMAL L’artista copsà amb aquesta escultura l’instant en què Dafne perseguida per Apol·lo, es convertia en llorer com a única manera de fugir del déu. Les corbes que descriuen els cossos, més gràcils i menys voluminosos que els de Miquel Àngel, acaben confluint a la base, on la nimfa comença a metamorfosar-se en arbre. El déu cobreix la part del seu cos amb una túnica i la nimfa dissimula la seva nuesa darrera l’explosió del llorer en què s’està transformant. La base de marbre que sustenta les dues figures s’alça considerablement en el punt on se situa Dafne; això permet accentuar la sensació d’arqueig del cos s’ella, resultat de la immobilització sobtada provocada per la transformació en arbre, i, al mateix temps, fa possible situar els caps d’ambdós personatges aproximadament a la mateixa alçada sense fer més gran la figura femenina que la masculina, fet que seria vist com anormal. Composició

ANÀLISI FORMAL Apol·lo atrapa la nimfa que fugia d’ell agafant-la amb la mà per la cintura, la qual cosa provoca el crit de desesperança de Dafne i la incipient transformació dels seus cabells en fulles, els braços en branques els peus en arrels i les cames en escorça. La captació del moment fugisser es manifesta en el cos d’Apol·lo, que encara no ha acabt la seva cursa, com indica la cama alçada i el braç dret a punt d’envoltar la seva estimada. Composició

Gian Lorenzo Bernini, que a més d’escultor fou pintor i arquitecte, va ser probablement l’artista més destacat del Barroc italià. Les seves obres desprenen un dramatisme i una intensitat emocional avinents amb l’espiritualitat de la Contrareforma. Treballà amb gran delicadesa i virtuosisme tècnic del marbre i plasmà com ningú moviment i instant. ANÀLISI FORMAL Estil Se sap que Bernini caracteritzà el rostre del déu Apol·lo a imatge i semblança de l’Apol·lo de Belvedere, que era considerat el cànon de la bellesa masculina a la Grècia clàssica. Durant el segle XVII i la primera meitat del XVIII la rellevància escultòrica de Bernini fou molt important, però les teories artístiques de Winckelmann, i l’adveniment del neoclassicisme, el convertiren en objecte de crítica, igual que el Barroc en general. El segle XX va significar la revalorització de l’escultura de Bernini.

Contingut i significació INTERPRETACIÓ El grup Apol·lo i Dafne es basa en un episodi de les Metamorfosi d’Ovidi, un poema que recull històries i llegendes mitològiques sobre el tema de la transformació o la metamorfosi. Segons la mitologia clàssica, la nimfa Dànae era la filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Artemis, deessa de la caça, decidí renunciar, com aquesta, a casar-se. El déu Apol·lo en veure-la s’enamorà apassionadament i, malgrat ser rebutjats els seus requeriments, la perseguí pel bosc. En no veure cap altra escapatòria, Dafne optà per demanar l’ajut del seu pare, el qual la transformà en llorer (“daphne” en grec) en el precís moment en què Apol·lo li posava la mà al damunt. A partir d’aquell moment Apol·lo féu del llorer el seu arbre sagrat. Contingut i significació

Contingut i significació Aquest mite també fa al·lusió a la família de Maffeo Barberini, el futur papa Urbà VIII, l’amic i mecenes de Bernini, que incloïa en el seu escut d’armes unes fulles de llorer. Durant l’Edat Mitjana, el mite pagà va ser interpretat com símbol de castedat, i aquesta simbologia es va mantenir fins el segle XVII. INTERPRETACIÓ Contingut i significació Bernini esculpí, entre el 1618 i el 1625, per al cardenal Padrone Scipione Caffarelli Borghese quatre escultures per decorar la seva Villa Borguese; entre elles la d’Apol·lo i Dafne. FUNCIÓ John William Waterhouse, Apol·lo i Dafne, 1908 El cardenal Borghese va fer afegir a la base de l’escultura un díptic que aconsella sobre les desgràcies derivades de l'ímpetu amorós: “L’amant que cerca el plaer de la bellesa fugissera / s’omple les mans de fullaraca o cull fruits amargants” Extret de: LLACAY, Toni, Visualart, Ed. Vicens Vives, 2009