Conte de Nadal © Glòria Marín 2013

Pròleg   Aquest conte és producte de la il·lusió i l’empenta d’una bona amiga, la Montse Coca. Quan em va dir que tenia una idea, no us enganyaré, se’m van posar els pèls de punta, perquè si una cosa no li falta a aquesta Montse són idees. Quan em va comentar que estaria bé poder explicar d’on ve el Nadal, vaig obrir els ulls com dos plats. "Glòria, és  pels nens i nenes que, de sobte, es troben embolcallats d’arbres de Nadal, estrelles, troncs afamats, caganers, Reis Mags, i no saben ben bé d’on venen ni d’on surten". "Ah..." vaig dir jo. Ella va continuar: "M’agradaria explicar-los  d’una manera senzilla la nostra tradició." I vet aquí que a mi em va faltar temps per agafar els llapisos de colors, dibuixar i escriure la història d’una estrella entremaliada que volia ser investigadora i que a través de la seva perspicàcia i curiositat ens explica la història que teniu a les mans. No ho digueu a ningú, però l’estrella de la que us parlo és una mica com la Montse! Bon Nadal!                                                                                               Glòria Marín.        

Fa molt i molt de temps, quan les estrelles es rentaven les dents amb pols de núvol, una estrella un xic entremaliada i molt curiosa va decidir que volia ser detectiu.   I vet aquí que sense perdre temps, tal diràs, tal faràs, la nostra amiga s’enfilà al balcó més alt del cel i amb un periscopi de llarg abast es va disposar a investigar el que passava a la terra.

En una de les seves inspeccions terràquies, va veure una parella que li va cridar l’atenció: ella, una noia embarassada, feia camí dalt d’un ruc, mentre el noi caminava al seu costat tenint cura de sa estimada.  

La nostra estrella va decidir que els faria companyia tot el camí, fins que arribessin al seu destí. Travessaren muntanyes, prats i varis poblats, i sota la inclemència del temps van arribar a Betlem. Cansats, esgotats i un xic refredats van anar trucant casa per casa, però ningú els va obrir. L’estrella detectiu no entengué què era el que passava, potser tots tenien el son profund. Es va espolsar el pensa-ment i va creure que havia de fer alguna cosa sense perdre temps. La criatura estava a punt de néixer i necessitava trobar un lloc acollidor.

Enfilada i fent tentines dalt la barana del balcó del cel va veure que als afores de Betlem, en un estable hi havia un bou i una mula jugant a escacs. Baixà tota esverada i els digué: “Ei, nois! Feu espai i escalfeu l’estable que aviat una parella vindrà per tenir un nen sota el vostre sostre!” El bou i la mula, bocabadats davant d’aquella bella estrella de veu estrident, van deixar la partida i van arreglar l’estable.

Mentre l’Estrella il·luminava el camí per a la parella, va fer un cop d’ull dalt la muntanya i va veure uns pastors que pasturaven. A ells es va apropar i lluint tota la seva bellesa els demanà: “Ep, Nois! Cap a Betlem heu de baixar, en un petit estable és a punt de néixer una criatura i queviures necessitarà, ompliu el sarró de pa, cigrons, verdures i torrons, que s’ha d’alimentar!“ Els pastorets, amb els ulls oberts de bat a bat, contents i emocionats d’haver sentit parlar una estrella, van recollir el ramat, van omplir els sarrons i sense perdre temps van baixar de la muntanya, seguint el rastre de la llum estel·lar.

L’estrella no va deixar d’anunciar el naixement del nou nat, per aquí i per allà! Fins i tot va treure el nas per la finestra d’un castell, molt i molt allunyat, on tres reis, llegien, escrivien i dibuixaven i els va dir: “Ses Majestats, està molt bé que treballeu, i que històries inventeu, però en un estable prop de Betlem ha nascut una criatura, fill de Josep i Maria, i sé que agrairien la vostra companyia!”

Els tres reis no s’ho van pensar gens, van arreplegar alguns presents, van carregar dos camells i en el tercer van muntar tots ells, seguint el rastre de llum que la estrella il·luminava. I vet aquí que en un tres i no res, a l’estable prop de Betlem es va omplir de personatges entranyables que saludaren al nou nat i l’ompliren de companyia. L’estrella, contenta i satisfeta de la tasca d’investigació, saltà i ballà tan alt que xocà amb la Fada Trapella. Atxís! Esternudà, i d’aquell esternut saltaren espurnes d’estrella que a tots van embolcallar fent màgics tots aquells personatges.

Però vet aquí, que el conte no s’ha acabat, perquè eren molts els personatges que es van convertir en màgics. A quatre d’ells els coneixeu molt bé: El caganer El caganer era un pastor que en arribar a Betlem i veure el nou nat, es va emocionar tant que la seva panxa es va revolucionar i va haver de córrer per cagar. I va ser en aquest precís instant que les espurnes d’estrella li van caure al damunt. I des d’aleshores cada pessebre en té un.   Endevinalla:  “Per les festes de Nadal em trobaràs al pessebre. Busca’m, estic amagat, però acosta-t’hi amb el nas tapat!”

El Tió: El Tió es trobava amb els seus companys al costat de l’estable, i quan va veure l’arribada dels Reis, Melcior, Gaspar i Baltasar, els va voler saludar i, rodola que rodolaràs, va agafar velocitat i un pastor el va aturar amb un cop de bastó, en el mateix instant que les espurnes d’estrella li van caure al damunt. I des d’aleshores és màgic i caga regals. Endevinalla: “Sóc un tronc tant especial que m’has de cuidar molt bé, doncs si em piques amb un pal un regal et cagaré!”

L’Àngel:   L’Àngel de Nadal estava fent la bugada de llençols, peücs i bufanda, i quan va sentir la notícia del naixement, a corre cuita va deixar tot el que estava fent i va ajudar l’estrella detectiu a escampar la bona nova. I des del primer moment que l’Infant va obrir els ulls, el va acaronar amb les seves ales!

Els diables feien disbarats, perquè n'eren molt, d’entremaliats. Amb les banyes afilades, dansaven i cantaven esbojarrats quan una espurna d’estrella els va caure al damunt i des d’aleshores surten sempre als Pastorets! Cançó: Som les fúries del infern, som els monstres infernals, na, na, na, na....

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, ara sí, que aquest conte s’ha acabat.