Hola em dic Joan, ja tinc 1 any i tres mesos, encara que no entenc molt bé què vol dir això. El que em preocupa de veritat és quan se’m cau el xumet o el sing-sing; o quan es perd entre els llençols el meu ós de peluix. Em desespero, ploro i crido molt fort per a què els meus pares es fixin amb mi i resolguin el meu problema. Quina angoixa. sí que són problemes... Aquests sí que són problemes...

Hola sóc en Joan, ja tinc 7 anys i m’agrada jugar a futbol. El mes passat, quan vaig treure un 10 de Mates els meus pares em van regalar una pilota de cuir. Era el noi més feliç del món... Fins avui que la pilota se m’ha reventat i la meva mare m’ha dit que no me’n tornaria a comprar cap altra perquè no sé cuidar de les meves coses. Quina ràbia. sí que són problemes... Aquests sí que són problemes...

Què tal! Tinc 16 anys i em dic Joan Salvador. Alguna vegada us heu posat a pensar: Qui sóc?, ¿Per què he nascut aquí? Què serà del meu futur? Per què sóc jo i no tu?. En realitat me n’adono que són tantes les coses en què pensar... la vida es va fent més difícil i francament és impossible desxifrar l’enigma de l’existència. Quina angoixa. sí que són problemes... Aquests sí que són problemes...

Com estàs?, em dic Salvador i estic a punt de complir 18 anyassos. He suspès 4 crèdits, estic perdut, sóc un fracàs i no serveixo per a res de res. No vull pensar en la mirada del meu pare en veure les notes, els seus ulls semblaran els d’un lleó furiós... I això no és tot: el que m’ha deixat més fotut és que crec que m’he enamorat de la Iolanda, però no n’estic segur. No sé què fer, no sé què dir, no sé com actuar. Aquesta vida no val res; com m’agradaria ser un nen una altra vegada, quan ets petit no tens cap problema. Quina angoixa. sí que són problemes... Aquests sí que són problemes...

Qué tal!, Ja he acabat la llicenciatura en Química. A l’empresa on treballo no guanyo el que em mereixo. He estudiat tota una vida i això és el que rebo? Els meus millors anys per a res!,. El que vaig aprendre a la Universitat no s’assembla res a la vida real... A més a més, aquí tothom va a la seva i s’ha de ser molt murri perquè a la més mínima te la foten. Ja no sóc tan feliç com quan era adolescent: llavors no en tenia de maldecaps, cap responsabilitat. Quins problemes tenia? Tenia casa, menjar, roba, tot resolt.... La meva única obligació eren les notes. Us diré una cosa: prepareu-vos per al futur perquè està farcit de problemes. Quina angoixa. sí que són problemes... Aquests sí que són problemes...

Molt de gust en conèixer-vos! Ja sóc Dr. en Química: tinc 44 anys, sóc pare de família; no és gens fàcil ser-ho. Els meus fills van tirant; però a la que ja no aguanto és a la meva dona; no és la mateixa que vaig conèixer ara fa 26 anys. Quina edat més bona!... construeixes castells a l’aire, somies que seràs millonari i famós, veus el món als teus peus. Ara tot és diferent; la vida és més dura del que sembla a primera vista; estic sentint una gran angoixa davant la impotència de no poder fer quasi res.. Definitivament aquests sí que són problemes...

Ja sóc avi!, El meu nét es diu Joan Salvador, com jo. Gràcies a Déu ha nascut bé! Quina sort la de poder tenir salut. Si jo la tingués seria l’home més feliç del món, faria tantes coses que no puc fer..., caminaria pel parc de la mà d’aquesta meravellosa dona que tinc des de ja fa quasi 50 anys, jugaria amb el meu nét a pilota, viatjaria de tant en tant amb els diners que vaig poder estalviar i que ara se me’n van en medicaments. Quina llàstima que la vida sigui tan angoixant i estigui plena de problemes.

Què passa? No sé on estic! Aquí sols veig una llum miri cap a on miri. Ja fa un temps que em vaig morir, però segueixo existint... Em vaig adonar massa tard que la vida és més senzilla del que sembla, que en realitat vaig estar mort en vida, queixant-me de tot, angoixant- me i patint per tot, no ho entenc... per què em preocupava per un sing-sing, o per una pilota punxada?, què m’importava que en suspengués 4 crèdits o tots?, per què li tenia por a aquesta dona que vaig arribar a casar-m’hi i que tan sols a la vellesa la vaig saber valorar?; a qui dimonis li importa si l’empresa t’ocupa massa temps i no t’en queda per a res més?, per què em preocupava de la meva salut si tan sols tenia un petit encostipat?...

El més important era que estava viu! Tenia somnis i esperances... Jo mateix em vaig imposar el pitjor dels càstigs: No ser feliç!. En aprendre a viure se me’n va anar tota la vida. Massa tard em vaig adonar que en realitat no existeixen els problemes complicats, que un dels secrets de la vida és que cal viure la vida intensament en cada moment.

i que una de les millors coses que puc fer és compartir aquest regal amb tu...