LA DICTADURA FRANQUISTA II: els anys 60 i 70 2. CANVIS SOCIALS I CREIXEMENT ECONÒMIC: els anys del “milagro español” LA DICTADURA FRANQUISTA II: els anys 60 i 70

L’economia espanyola a la dècada dels anys 60 En aquest període l’economia espanyola va conèixer un intens creixement econòmic, coincidint amb la política “desarrollista”, que l’apropava al model d’industrialització del món occidental avançat, si bé encara allunyada dels seus paràmetres socials i tecnològics . 1959 – 1973 amb forts desequilibris territorials, amb el manteniment d’una renda per càpita molt inferior a la mitjana del seu entorn europeu, amb un elevat nivell d’inflació i un mercat laboral feble i precari, amb un greu problema de manca de competitivitat industrial, amb un alt nivell de dependència tecnològica i energètica, i amb el manteniment d’un elevat nivell d’intervenció estatal (manca de liberalització real). LIMITACIONS

Les claus del “milagro español” 1959 – 1973 PERÍODE D’INTENS DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC EL FENOMEN DEL TURISME MASSIU L’EMIGRACIÓ A EUROPA LES INVERSIONS ESTRANGERES A ESPANYA

Les claus del “milagro español”: El TURISME La prosperitat econòmica de molts països europeus va estendre l’hàbit de les vacances d’estiu i del turisme. 1 EL FENOMEN DEL TURISME MASSIU Inici del fenomen del turisme de masses a Espanya, que suposà l’entrada massiva de capital (en divises) a les zones on aquest fenomen es va donar. El turisme es va estendre per zones com el litoral andalús i valencià, les illes Balears i sobretot el litoral català, que acumulava el 30% de tots els allotjaments turístics de l’Estat.

Les claus del “milagro español”: L’EMIGRACIÓ 2 L’EMIGRACIÓ A EUROPA La manca d’oportunitats laborals a moltes regions d’Espanya i la demanda de mà d’obra no qualificada a Europa va donar lloc a un fenomen massiu d’emigració. Els països amb major recepció d’emigrants espanyols van ser França, Suïssa, Bèlgica, Holanda i Alemanya. Els emigrants enviaven importants remeses de divises (estalvis del salari), a Espanya. Entre 1961 i 1970 més d’un milió i mig de persones van abandonar Espanya per buscar un lloc de treball a l’estranger. Alhora, l’emigració va disminuir les borses d’atur i va alleugerir les pressions socials a les regions més deprimides

Les claus del “milagro español”: LES INVERSIONS 3 LES INVERSIONS ESTRANGERES A ESPANYA Es va produir un gran volum d’inversió de capitals des de l’exterior, sobretot en el capítol de tecnologia, que va resultar essencial per al desenvolupament industrial. Un gran nombre d’empreses multinacionals europees i nord-americanes van instal·lar factories i delegacions a Espanya, buscant una baixa fiscalitat, baixos salaris i una conflictivitat laboral molt inferior a altres països de l’entorn. Seu central de Coca-Cola a Madrid, l’any 1967. El gegant nord-americà havia arribat a Espanya ja als anys 50, i durant la dècada dels 60 va obrir 8 factories embotelladores a diferents punts del país..

Transformacions socials i creixement de la població espanyola Com a conseqüència del creixement i la modernització de l’economia, es van produir profundes transformacions en el si de la societat espanyola: Entre 1960 i 1970 la població espanyola va créixer de 30 a 33’7 milions. L’índex de creixement natural arribà al màxim de tot el segle l’any 1960 (13‰ ). Especialment significatiu fou el creixement de població a Catalunya, que l’any 1970 representava ja més del 15% de la població de l’Estat, mentre altres regions tenien forts retrocessos a causa dels moviments migratoris (Extremadura, Galícia, les dues Castelles ...)

Immigració: cap a una societat més urbana Fort procés d’urbanització de la població (moviment migratori des del camp a les ciutats industrials: Madrid, País Basc i Catalunya). Increment en termes relatius i absoluts de la població urbana en detriment de la rural. Barcelona va arribar l’any 1970 a una població de 1.745.000 habitants, i Madrid va superar els 3.100.000. Algunes poblacions de l’entorn de Barcelona, al Barcelonès, el Baix Llobregat o el Vallès van veure multiplicada la seva població en pocs anys, i amb l’aparició de nous barris perifèrics ocupats íntegrament per població nouvinguda.

El barri de Bellvitge Bellvitge, al municipi de l’Hospitalet de Llobregat, va créixer ràpidament entre 1965 i 1975, amb la construcció de més de 10.000 habitatges i més de 30.000 habitants, sense pràcticament serveis bàsics.

Canvis en els patrons culturals: TVE i la publicitat Es va difondre la televisió com a mitjà de comunicació, sota un fort control monopolístics de l’Estat. L’any 1956 es va crear TVE. La primera seu va ser al Paseo de La Habana, a la ciutat de Madrid, i l’any 1964 es van inaugurar els estudis de Prado del Rey, a Pozuelo de Alarcón. A l’any 1959 es van fer les primeres connexions en directe amb altres punts del territori, i s’inauguraven els estudis de Miramar a Barcelona. Introducció lenta però creixent de les pautes socials i culturals europees (relaxació del control sobre la moral pública, inicis de la planificació de la natalitat, noves formes familiars ...)

El desenvolupament de la societat de consum Desenvolupament de la “societat de consum”: major accés als béns de consum (automòbil, TV, electrodomèstics...), per un lent augment del poder adquisitiu (fenomen de les “hores extres”). Introducció de les vacances pagades i del “cap de setmana”, augment del temps d’oci, per a una part considerable de les famílies espanyoles.

La “Ley de Bases de la Seguridad Social” L’any 1963 es va publicar la Ley de Bases de la Seguridad Social, i després la Ley General de Seguridad Social, van pretendre impulsar un model unificat d’atenció social i sanitària a Espanya. HOSPITAL PRINCIPES DE ESPAÑA (actual Hospital Universitari de Bellvitge). 1972 El model assistencial hospitalari es fonamentava en la construcció de grans complexos concentrats en les grans ciutats. HOSPITAL LA PAZ (MADRID). 1964

La “Ley General de Educación” (1970) Important impuls de l’escolarització (a tots els nivells). Ley General de Educación (1970), impulsada pel ministre José L. Villar Palasí, i que introduïa l’educació obligatòria fins al 14 anys (EGB – Educació General Bàsica). Fins els anys 70, s’havia mantingut un model d’escola fortament ideologeïtzada i controlada per l’Església Catòlica, amb uns pèssims resultats en comparació amb els estàndards europeus.