En aquest salm es troben juxtaposats dos poemes d’estil i contingut diversos. ► El primer és un himne d’intensa vibració lírica, que celebra la glòria del Creador manifestada en l’harmonia i la grandiositat del firmament (vv. 2-7). ► El segon és un poema didàctic, en què es descriuen les excel·lències de la Llei divina. S’estableix un paral·lelisme entre les dues manifestacions de la glòria de Déu: l’una en el Creador i en les perfeccions de l’univers, i l’altra en la Revelació concedida al seu poble, font de felicitat i de vida per als qui l’estimen i accepten les seves exigències.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Per a un jueu fervorós, la llei, lluny de ser una trava minuciosa, una regla legalista i formalista, és un vertader “do de Déu”. En revelar a l’home la llei del seu ésser, Déu fa aliança amb ell, per ajudar-lo en els seus comportaments vitals: com el sol que “es casa amb la terra” per donar-li vida, en el do de la llei hi ha quelcom semblant a l’alegria de les núpcies, és un misteri nupcial! La lletania de “qualitats” atribuïdes a la llei recorda les qualitats que es tributen els enamorats. 2. AMB JESÚS Segur que Jesús va cantar aquest salm amb molt fervor. Les seves paràboles, quasi totes preses de la “natura”, ens mostren l’admiració que professava a l’obra de la creació. Tot allò que és bell li “parlava”, li parlava del Pare! 3. AMB EL NOSTRE TEMPS La llei de Déu. Nosaltres, homes moderns, ¿no hauríem de redescobrir què és una “llei”? L’autor d’aquest salm proclama joiosament que té una “llei”. No fa pas la impressió que estigui pressionat, forçat per ella, com si aquesta llei li fos imposada des de fora... “Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig... són més desitjables que l’or fi... són més dolços que la mel”.

El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l’un a l’altre, es transmeten el missatge, l’una a l’altra se’l revelen les nits. Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s’escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món.

Ha posat dalt del cel un pavelló per al sol, i el sol en surt, com un espòs de la cambra; radiant com un atleta, corre pel camí, surt a un extrem del cel, i se’n va fins a l’altre; res no s’escapa de la seva escalfor.

És perfecta la llei del Senyor, i l’ànima hi descansa; és ferm el que el Senyor disposa, dóna seny als ignorants. Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls.

Venerar el Senyor és cosa santa, es manté per sempre; els determinis del Senyor són ben presos, tots són justíssims. Són més desitjables que l’or fi, més que l’or a mans plenes; són més dolços que la mel regalimant de la bresca.

El vostre servent està prompte a guardar-los amatent; però, ¿qui s’adona de les pròpies errades? Disculpeu el que em passa inadvertit. Preserveu-me, Senyor, de l’orgull, que no s’apoderi de mi; així seré irreprensible, i net d’una gran culpa.

Les paraules que em surten dels llavis i els pensaments que el meu cor medita, que us siguin agradables, Senyor, penyal meu, redemptor meu.

“Els dies, l’un a l’altre, es transmeten el missatge, l’una a l’altra se’l revelen les nits. Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s’escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món”. Aquest pregó, aquest llenguatge, aquesta saviesa secreta ens parla també a nosaltres. El seu missatge és clar: Déu no falla mai. Aquest és el secret de les estrelles. I la mateixa mà que les guia eternament per les rutes invisibles del cel, ens guia també a nosaltres pels laberints impossibles del nostre viatge sobre la terra. Mira els cels i anima’t. Déu recolza la seva creació. Cel i terra a l’uníson. El vostre Fill ens ensenyà a demanar que es faci la vostra voluntat a la terra com en el cel. Veig com tots els cossos celestes obeeixen la vostra voluntat amb fàcil perfecció, i demano per a mi aquesta mateixa facilitat a l’hora de seguir les rutes de la gràcia. Aquesta és l’oració que reso cada dia, seguint l’ensenyament del vostre Fill. Certament que tinc la llibertat –que el sol i la lluna no tenen– d’escollir direcció i de desviar-me del vostre camí. Per això us demano que em dirigiu a poc a poc, que em corregiu suaument, que em cuideu al llarg de la meva òrbita.

Donem gràcies a Déu i proclamem la seva glòria pel do de la creació i pel sol que il·lumina el nostre dia; però encara més perquè Crist, llum veritable que il·lumina tot home, resplendeix sobre nosaltres i surt a un extrem del cel, i se’n va fins a l’altre; res no s’escapa de la seva escalfor.