Els simples detalls de la vida...

En aquest lloc sense ombres ni horitzó cadascú parla un idioma diferent i, tanmateix, tothom s'entén. Tots baden, somriuen, es miren els anells, es lamenten o reflexionen sobre com podrien ser les coses si encara hi fossin a temps. Fins ara ningú no me n'ha sabut dir res d'ell. Quan els ensenyo la fotografia on apareix damunt d'un poni, dos anys abans de l'accident, em feliciten per tenir un germà així, però ningú no el coneix ni l'ha vist mai. Estic impacient. Ara que he escurçat la distància que ens separava, em fa por no trobar-lo. Que la vida sense ell no pagava la pena, però he tingut massa temps per comprovar-ho...

Per això insisteixo fins que, de tant assenyalar la fotografia amb el dit, s'han anat esborrant uns trets que, a hores d'ara, deuen haver canviat. Des de que he arribat, no he vist ni cementiris ni xemeneies. Aquí no es fa mai de nit i el sol tampoc no surt, de manera que no sé si el temps avança, retrocedeix o s'estanca. Això explicaria que encara no l'hagi trobat: potser tenim calendaris i rellotges diferents. Vull creure que, quan em vegi, d'entrada s'endurà una sorpresa i que, passat el primer impacte, l'alegria de tornar-nos a veure serà més forta que el dolor d'imaginar tot el que he hagut de fer per arribar fins aquí. Fins aquest moment, després de tot aquest embolic sé que sense tenir-te a la vista sempre estaràs en aquella meitat del meu cor.

Sense saber perquè tot això ma passat a mi Sense saber perquè tot això ma passat a mi. Vaig arribar en el moment en que pensava que tot això ho havia fet Déu, que era una mena de venjança. Vaig vulger-li fer-ho pagar deixant d’anar a l’església , deixa’n de fer-li oracions , odiant cada paraula que m’arribava a les orelles... Fins que vaig veure que això no era cosa ni d’ell , ni de ningú simplement era una cosa que havia passat i que de la qual no podia parar el temps i retrocedir. Vaig arrepentir-me de tot el que havia dit, sentit o fet des d’aquell instant, i vaig decidir canviar i ensenyar-li a nostre senyor que encara que m’hagués comportat com una estúpida encara confiava i l’estimava com al nostra Déu ja que per mi és el meu creador i el que ma donat la vida.

A partir de llavors vaig vulger demostrar a la gent que per molt que et passin coses dolentes pots arribar a veure la llum. I això ho demostro cada dia fen aparèixer un somriure de bat a bat a la meva cara i a la dels dames, ajudant a qualsevol que té un problema, donant-li tot el meu ajut als més necessitats, demostrant-li a la vida que jo puc més que ella. Que per més obstacles que em posi pel camí els superaré tots i arribaré fins al final. Perquè jo sóc la que la domino a ella, no ella la que em domina a mi. Encara que sé que e perdut un tresor molt valios en la meva vida, des d’alguna part m’estarà veien i estarà orgullós del que faig, igual que jo ho estic d’ell. Perquè arribes en el moment en que veus que plorar, lamentar-te o donar-li les culpes a un altre no et serveix de res. Per això donc gràcies per cada pas, per cada paraula i per cada cosa que em don la vida. Donc gràcies perquè cada detallet, per més simple que sembli, quan el perds el trobes a faltar.

Ara vaig caminant per el carrer observant a cada persona, cada animal i fins i tot cada objecta amb un ampli somriure. Ajudo a qui em necessita i ensenyo a la gent que per més problemes que tinguin sempre han de mirar endavant i no estancar-se, perquè lamentant-se del que a passat no farà que torni a les seves vides allò que desitgen. Des de que ho vaig superar jo i des de que vaig ajudar a que ho superessin els meus pares sóc més feliç perquè ara veig que jo en aquesta vida, en la meva vida, tinc el poder de arribar aconseguir el que em proposo.

Sandra Ortega Paradeda 3er A del SES Caldes de Malavella C/Països Catalans S/N Caldes de Malavella (Girona) 17455