El salm 47 és un cant en honor de Sió, “la ciutat el gran rei” (v El salm 47 és un cant en honor de Sió, “la ciutat el gran rei” (v. 3), en aquell temps seu del temple del Senyor i lloc de la seva presència enmig de la humanitat. La fe cristiana l’aplica ja a la “Jerusalem de dalt”, que és “la nostra mare” (Ga 4,26). Aquest salm té dues parts: ● La primera és una joiosa celebració de la ciutat santa, la Sió victoriosa contra els assalts dels enemics, serena sota el mantell de la protecció divina (vv. 3-8). Es tracta d’una mena de lletania de definicions d’aquesta ciutat: és una altura admirable que s’alça com un far de llum, una font d’alegria per a tots els pobles de la terra. ● La segona part del salm (vv. 10-14). Després del gran cant de lloança a Déu fidel, just i salvador (vv. 10-12), es realitza una mena de processó entorn del temple i a la ciutat santa (vv. 13-14). Sió és l’espai d’una cadena ininterrompuda d’accions salvífiques del Senyor, que s’anuncien en la catequesi i se celebren en la litúrgia, per tal que perduri en els creients l’esperança en la intervenció alliberadora de Déu. ● En l’antífona conclusiva, és molt bonica una de les més elevades definicions del Senyor com a pastor del seu poble: “Ell ens guiarà per sempre més” (v. 15).

Aquest vibrant poema és una expressió de fe i de confiança en el Senyor, la presència del qual en el temple de Sió feia de Jerusalem la “Ciutat de Déu” (v. 9) i era una garantia de seguretat per a Israel (v. 4). Els vv. 5-8 semblen ser la representació poètica de tots els perills que podien amenaçar la Ciutat santa, i que ella havia de desafiar confiadament, perquè el Senyor era el seu baluard inexpugnable. Els versets finals (13-15) són un cant processional, dirigit als pelegrins que anaven a Jerusalem amb motiu de les grans festivitats (Ex 23,14-17).

És gran el Senyor, no ens cansem de lloar-lo a la ciutat del nostre Déu. La seva muntanya santa és admirable, és el goig de tot el món. La muntanya de Sió és a tocar del cel, és la ciutat del rei dels reis; Déu sobresurt com un castell enmig dels seus merlets.

Uns reis s’havien aliat per atacar-la junts. S’han esverat només de veure-la, i han fugit desconcertats; els ha agafat allà mateix un tremolor, un dolor, com a la dona quan infanta, igual que les ventades de llevant quan estavellen els vaixells de Tarsís. Ho havíem sentit a dir, i ara ho hem vist: la ciutat del nostre Déu, la ciutat del Senyor de l’univers, Déu la manté ferma per sempre.

Déu nostre, evoquem el record del vostre amor, enmig del temple; sou conegut d’un cap a l’altre de la terra, sou lloat pertot arreu, el vostre braç escampa la bondat. S’alegra la muntanya de Sió, estan de festa les viles de Judà, i celebren els vostres determinis.

Recorreu les muralles de Sió; compteu les seves torres, mireu les seves fortificacions, resseguiu-ne els merlets, i podreu dir després als vostres fills: «Aquest és el Senyor, el nostre Déu per sempre més; ell és el nostre guia.»

LA CIUTAT DE DÉU Sió és Jerusalem, la de la terra i la del cel, la pàtria del Poble de Déu, l’Església, la Terra Promesa, la Ciutat de Déu. M’alegro en sentir el seu nom, gaudeixo en pronunciar-lo, en cantar-lo, en omplir-lo amb els somnis d’aquesta pàtria estimada, amb els paisatges de la meva imaginació i els colors del meu anhel. “Gran és el Senyor, i molt digne de lloança a la ciutat del nostre Déu.” M’entretinc en el meu somni de la ciutat celestial, i després obro els ulls i m’enfronto al dia, disposat a recórrer amb el tràfec necessari els carrers de la ciutat terrena on visc. Veig carrerons que serpentegen i racons bruts, passo pel costat d’edificis foscos i tristes barraques, em barrejo amb el tràfic i la multitud, ensumo la presència pagana de la humanitat encara no redimida. I després torno a obrir el ulls. També aquesta ciutat meva, amb els seus carrerons tortuosos i el seu paviment turmentat, fou creada per Déu, és a dir, fou creada per l’home que havia estat creat per Déu, que ve a ser el mateix. Déu hi viu, en el silenci dels seus temples i en el soroll de les seves places. També és aquesta la Ciutat de Déu, perquè és la ciutat de l’home, i l’home és fill de Déu. Aquest descobriment alegra la meva vida i em reconcilia amb la meva existència urbana durant la meva permanència a la terra. Beneïda sigui la teva Ciutat i la meva ciutat, Senyor! “Recorreu les muralles de Sió; compteu les seves torres, mireu les seves fortificacions, resseguiu-ne els merlets, i podreu dir als vostres fills: Aquest és el Senyor, el nostre Déu per sempre més; ell és el nostre guia.”

Senyor, digne de lloança, el que havíem sentit a Sió ho hem vist en la vostra Església, fundada pel vostre Fill; us demanem, doncs, que ens feu dignes també de contemplar la glòria de la futura Sió.