Aquest salm supera tots els del seu gènere per la intensitat de la súplica i per la impressionant descripció dels sofriments que pateix el salmista: + S’hi troba expressat l’abandó d’un home just, que ha arribat al límit del sofriment físic i moral, sobretot, en sentir-se abandonat per Déu (v. 2). + No obstant això, fins i tot enmig dels més grans sofriments, el salmista prega amb una infrangible confiança en Déu (vv. 10-11) i està segur de l’alliberament final. + Per això, la seva oració acaba amb un cant de lloança i acció de gràcies, convidant tots els fidels a celebrar el Senyor, que no nega el seu ajut als pobres (vv. 23-27). + Aquest Salm ocupa un lloc excepcional en la pietat cristiana, perquè Jesús, en el moment de la crucifixió l’utilitzà per a expressar els turments de la seva agonia.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Les últimes paraules d’aquest salm són les que donen el seu sentit essencial: encara que sembli una paradoxa, es tracta d’un salm d’acció de gràcies d’Israel que ha ressuscitat en tornar de l’exili. El que més crida l’atenció és que aquest poeta descriu l’alliberament del seu poble, sota la “vestidura” d’un “crucificat tornat a la vida”. 2. AMB JESÚS Sí, en Jesús s’acompleixen fins i tot els detalls més petits que suggereix el salmista: l’agonia, el caràcter infamant del suplici, la set causada per la deshidratació, els membres desarticulats, la sang que raja dels peus i les mans, el cop de gràcia amb la llança, les vestidures repartides entre els botxins segons el costum, els insults dels acusadors... 3. AMB EL NOSTRE TEMPS “Per què m’heu abandonat...” Aquesta oració ens la podem fer nostra. Anem, però, fins al final i diguem: “lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen... a vosaltres, vida i felicitat.. Jo visc per a ell... Heus ací l’obra de Déu!”.

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? No us arriba el meu crit d’auxili, la pregària que us adreça el meu clam.

Crido de dia, i vós no em responeu, crido de nit, i no me’n feu cas. I això que vós teniu el tron al santuari, esperança d’Israel.

En vós confiaven els nostres pares, hi confiaven, i els vau alliberar; clamaven a vós, i eren deslliurats, confiaven en vós, i no els vau defraudar.

befa de la gent i menyspreat del poble; tots els qui em veuen Però jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent i menyspreat del poble; tots els qui em veuen es riuen de mi, amb els llavis i amb el cap prenen aires de mofa: «S’ha adreçat al Senyor; que l’alliberi, doncs; que el salvi, si tant se l’estima.»

Però sou vós qui em traguéreu del si de la mare, sou vós qui em confiàreu als seus pits; acabat de néixer, em van dur a la vostra falda, sou el meu Déu des d’aleshores. No us allunyeu, que el perill és a prop, i no tinc qui m’ajudi.

M’envolta un ramat de braus, m’acorralen uns vedells de Basan; com lleons que rugeixen i destrossen, baden la boca contra mi.

Tot jo m’escolo com aigua, tinc desarticulats els meus ossos, el cor, com si fos cera, se’m fon dins les meves entranyes; tinc eixut com terrissa el paladar, la llengua se m’hi encasta, i m’ajaieu a la pols de la mort.

M’envolta una munió de gossos, em rodeja un estol de malfactors, m’han lligat les mans i els peus, puc comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen satisfets, es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba.

Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva, cuiteu a defensar-me. Allibereu la meva vida de l’espasa, que no mori entre les grapes del gos, salveu-me de la gola del lleó, guardeu de les banyes del brau la meva pobra vida.

Anunciaré als meus germans el vostre nom, us lloaré enmig del poble reunit.

Fidels del Senyor, lloeu-lo, fills de Jacob, glorifiqueu-lo, reverencieu-lo, fills d’Israel.

No ha mirat amb repugnància ni amb menyspreu el pobre desvalgut; no l’ha privat de la seva mirada, i, quan cridava auxili, l’ha escoltat.

En ell s’inspirarà el meu himne el dia del gran aplec, davant dels seus fidels oferiré els sacrificis promesos. En menjaran els humils fins a saciar-se, lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen, i diran: «viviu per molts anys.»

Ho tindran present i es convertiran al Senyor tots els països de la terra; es prosternaran davant seu gent de totes les nacions.

Perquè la reialesa és del Senyor, ell té la sobirania sobre els pobles. Fins les cendres de les tombes l’adoraran, s’agenollaran davant seu els qui dormen a la pols.

Serà per a ell la vida que em dóna, els meus descendents li seran fidels. Parlaran del Senyor a les generacions que vindran, i anunciaran els seus favors als qui naixeran després, i els diran: «El Senyor ha fet tot això.»

«Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?». És el vostre salm, Senyor, el vau recitar a la creu, en la fondària de la vostra agonia, quan el sofriment de la vostra ànima portava al límit el sofriment del vostre cos en l’últim abandó., Senyor, són les vostres paraules. Com puc fer-les meves? Com puc equiparar els meus sofriments als vostres? Com puc pretendre de pujar a la vostra creu i fer el vostre clam, consagrat per sempre en l’exclusivitat de la vostra passió? Aquest salm és vostre, i us ha de ser reservat com a relíquia de la vostra passió, com a expressió ferida de la vostra pròpia angoixa, com a testimoni dolorós del vostre trobament amb la mort en el vostre cos i en la vostra ànima. Són paraules de Divendres Sant, paraules de passió, paraules vostres. No les he de tocar. I, tanmateix, per una altra banda sento que aquest salm també em pertany a mi, que també hi ha moments en la meva vida que tinc la necessitat i el dret de pronunciar aquestes paraules com un ressò humil de les vostres. També jo em trobo amb la mort: una vegada en el meu cos, al final de la vida, i moltes vegades en la desolació de la meva ànima, tot caminant per la vida enmig de les ombres del dolor. No vull comparar-me a Vós, Senyor, però també jo sé què és l’angoixa i la desesperació, també jo sé què és la soledat i l’abandó. També jo m’he sentit abandonat pel Pare, i les paraules sense redempció han sortit dels meus llavis ressecs: “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?”. Havia d’arribar al final de les meves forces per a adonar-me que la salvació només ve de Vós. La meva queixa davant vostre era, en ella mateixa, un acte secret de fe en Vós, Senyor. Em queixava que m’havíeu abandonat, precisament perquè sabia que éreu allà. “Anunciaré als meus germans el vostre nom, us lloaré enmig del poble reunit”

Senyor Déu, que no alliberàreu de la mort el vostre propi Fill, sinó que, a través de la mateixa mort, el conduíreu a la suprema victòria: feu-nos comprendre per la fe la paradoxa del sofriment i la glòria, per tal que les nostres vides us siguin agradables. Per Jesucrist, Senyor nostre.