LA VICARIA Marià Fortuny Pintura segles XVIII i XIX

1.- Classificació Autor: Marià Fortuny i Marsal             Títol: La Vicaria          Autor: Marià Fortuny i Marsal          Cronologia de l’obra: 1867-1870 ; Material i tècnica: Pintura a l’oli Suport: fusta   País: Espanya Estil: Realisme (Preciosisme) Ubicació original: Exposada a la galeria Goupil de París. Ubicació actual: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona)           

2.- Breu biografia Pàg. 146

3.- Descripció formal: Descripció: Iconografia: L’escena té lloc en una vicaria (sagristia). Allà un nuvi està signant el contracte matrimonial mentre la núvia, familiars i convidats conversen entre ells. Van ben vestits i semblen de classe acomodada. Darrere d’aquest grup s’hi veu un recaptador d’almoines per a les ànimes. A la dreta, asseguts en un banc, uns personatges que semblen d’una classe social més baixa que els anteriors, esperen torn per a casar-se. A l’esquerra, un capellà i un feligrès estan conversant. El lloc respira un cert ambient de luxe: reixa daurada, braser, mobiliari, làmpara, balcó amb l’escut ...... Iconografia: En una vicaria, segurament la de Sant Ginés de Madrid (lloc on l’autor es casà amb Cecilia Madrazo), se signa un contracte matrimonial entre membres de l’aristocràcia, mentre uns majos contemplen l’escena. Està ambientada al segle XVIII. Funció: Estètica i decorativa. La destinació d’aquest quadre va ser decorar una casa burgesa. Va ser comprat per 140.000 ptes.

Forma i composició: Forma: Oberta o pictòrica Composició: Tancada o centrípeta. Els personatges van a l’acció que es desenvolupa al centre del quadre. Simetria: Hi ha una clara assimetria. Marcada concentració de personatges a la dreta. L’acció principal, la signatura del nuvi, té lloc lleugerament a l’esquerra del centre del quadre, que vindria representat per la núvia. Geometria: Ordenació de les figures en quadrats (excepte convidada: ovalada). Línies compositives: Horitzontal, composta pel nombrós grup de convidats, la reixa, el balcó, el quadre, la porta ... També hi ha verticals.

Recursos tècnics Pinzellada: La pinzellada preciosista i detallista que predomina per damunt la linealitat pictòrica. La pinzellada fa ressaltar les brillantors de les reixes i del vestuari. Color: predomini de les tonalitats càlides (més a primer terme i ocupant més part del quadre) per damunt de les fredes. Llum: Es reparteix de manera homogènia per tota la superfície del quadre. Perspectiva: Geomètrica + aèria

4.- Significat de l’obra Elements propis de l’estil: L’obra s’inscriu en el moviment del Realisme preciosista que va iniciar Meissonier i que s’inspirava en les composicions de Watteau, pintor del segle XVIII. L’obra té les característiques fonamentals del moviment: petites dimensions (tableautin); escenes costumistes ambientades al segle XVIII (pintura de casacón) i pinzellada preciosista. Els precedents de la pintura de Fortuny els hem de buscar en els pintors venecians (Giorgione), El Greco, Velázquez, Ribera i Goya. Es considera continuador d’aquest darrer per la seva refinada sensibilitat colorista, la passió per la llum i l’ús de la tècnica de la taca. L’obra més coneguda de Fortuny és La batalla de Tetuán*.

Meissonier

Watteau

Educat a l'escola de Llotja, va completar la formació a Roma pensionat per la Diputació de Barcelona, institució que li va encarregar diverses produccions sobre la intervenció dels voluntaris catalans a la guerra hispanomarroquina, que havia esclatat el 1859. Per aquest motiu, al començament del 1860 Fortuny viatja a Tetuan i el 1862 a Tànger. El resultat dels treballs al Marroc van ser dues teles inacabades on va representar dos dels episodis bèl·lics més importants de la campanya africana. La primera, La batalla de Tetuan, obra de grans dimensions i d'un format del tot inusual en la pràctica artística de Fortuny, va restar al seu taller romà, on es va convertir en tot un emblema, fins que a la mort del pintor, el 1874, va ser adquirida per la Diputació. La segona, La batalla de Wadras, actualment és al Museo del Prado

Fortuny és el principal representant del realisme burgès, també anomenat “pintura preciosista”. Un altre vessant del Realisme és el paisatge: Corot i l’escola de Barbizon

El pont de Nantes Courbet, Daumier i Millet, formen el realisme testimonial.

Relació entre la forma i la funció: La Vicaria és una obra de tableautin, destinada a decorar petits salons de gent adinerada, de l’aristocràcia o de l’alta burgesia i concebuda més aviat com una joia miniaturista que no pas com a gran composició. Iconologia: És una pintura que buscava una temàtica amable i l’estètica per l’estètica i que responia a un concepte molt conservador ja que triava una ambientació més pròpia de l’Antic Règim que no pas de les democràcies liberals i dels grans moviments obrers del segle XIX. Per aquest motiu aquesta pintura realista preciosista contrastava tant amb la seva coetània, el realisme testimonial, més reivindicatiu socialment.

Relació entre l’època i l’obra: Realisme: sorgeix a mitjans segle XIX. Històric: La industrialització d’Europa ha provocat l’aparició d’un proletariat nombrós que pateix les conseqüències del capitalisme: jornades llargues de treball, condicions de vida i treball precàries. Naixement de les organitzacions obreres i les doctrines socialistes (Manifest Comunista, 1848). Al costat del proletariat ha crescut una classe social que substituirà la noblesa: és la burgesia.

Artístic: Estil pictòric desenvolupat en les dècades centrals del segle XIX. Podem diferenciar: realisme testimonial; paisatgisme i realisme burgès o pintura preciosista. Realisme testimonial: Pintors compromesos amb els problemes polítics i socials (Courbet, Millet, Daumier) Paisatgisme: pintar la realitat sense idealització formal o intel·lectual (Corot i Escola de Barbizon). Pintura preciosista: S’acomoda a un públic burgès que valora la perfecció de la factura i una temàtica amable. Formes obertes, pinzellades curtes i precises que defineixen els elements i els personatges i els donen una gran vitalitat plàstica.

5.- Transcendència de l’obra La gran acceptació de les seves obres provocà que un bon nombre de pintors s’inspiressin en la seva manera de concebre la pintura. Són els fortunyistes: A Espanya: Tomás Moragas, Eduardo Zamacois. A França: Henri Regnault A Itàlia: Edoardo Dalbono, Francesco Paolo Michetti.