Presentació He d’agrair a la Teresa que m’hagi enviat aquest PPs. que teniu davant vostre. Gràcies, Teresa. Tot mirant-lo, m’he recordat que es tracta d’un conte que anys enrere havia fet servir en trobades d’adolescents. Com que el conte té contingut, n’he cercat a Internet l’origen i la versió catalana. Bé. L’autor d’aquest conte és Shel Silverstein, (Amèrica: 1930-1999). Fou un home polifacètic: poeta, músic, compositor i cantautor, dibuixant de dibuixos animats, guionista de televisió, autor de llibres per a infants… El 1987 rebé el premi Príncipe de Asturias de les Arts; el 1989 el Nobel de Literatura. A En Cesco Boix (1946-1984) li agradava molt aquest conte. L’inclogué en el seu repertori i, amb el mateix títol, l’edità en un dels seus llibres il·lustrat per la Pilarín Bayés. Enguany, doncs, fa 10 anys de la mort d’En Shel Silverstein, i 25 de la d’En Cesco Boix. Un bon motiu per recordar-los agraïts, tot passant-nos aquest conte. La versió castellana enviada per la Teresa, es presentava com un homenatge als pares per la seva dedicació generosa als fills. Crec que aquest agraïment el podem estendre a aquells amics que no fallen mai. I, com a creient, aquest conte m’evoca tot el que Crist ha fet i fa per nosaltres. Malgrat personalment i com a Església hem abusat tantes vegades de la seva amistat (fins i tot amb escàndol), sempre que ens retrobem de nou, després d’haver-ho provat tot, cansats i fastiguejats, ell continua desitjant-nos la felicitat i convidant-nos a reposar prop seu per oferir-nos la pau del cor. Apa. Cliqueu i assaboriu el conte.

L’arbre generós

Hi havia una vegada un arbre que estimava molt un nen petit Hi havia una vegada un arbre que estimava molt un nen petit. I el nen cada dia hi anava i en collia les fulles per fer-se una corona i jugar a ser rei del bosc. S’hi enfilava pel tronc, s’hi gronxava a les branques i menjava pomes. I jugaven tots dos a amagar-se. I, quan estava cansat, s’adormia a la seva ombra. I el nen estimava l’arbre, molt. I l’arbre era feliç. Però el temps va anar passant i el noi es va fer gran... I l’arbre, moltes vegades, se sentia sol.

Aleshores, un dia, el noi el va anar a veure i l’arbre li va dir: Vine, noi, puja al meu tronc i gronxa’t en les meves branques, menja’t les meves pomes, juga sota la meva ombra i sigues ben feliç. Sóc massa gran per pujar-hi i jugar, digué el noi; vull comprar coses i passar-m’ho bé, vull diners. Me’n pots donar tu, de diners? - Tan sols tinc fulles i pomes. Agafa les meves pomes, noi, i vés-les a vendre a la ciutat. D’aquesta manera tindràs diners i seràs feliç.

Així, doncs, el noi pujà dalt de l’arbre, li agafà les pomes i se les vengué. I l’arbre era feliç. El noi va estar molt de temps sense visitar-lo… I l’arbre estava trist.

Llavors, un dia, el noi va tornar; l’arbre se’n va alegrar i li digué: -Vine, noi, puja al meu tronc, gronxa’t en les meves branques i sigues feliç. -Estic massa ocupat per enfilar-me als arbres, digué el noi. Vull una casa que em guardi del fred, vull una dona i vull fills, i és clar, necessito una casa. Em pots donar una casa? -No tinc casa, digué l’arbre. El bosc és la meva casa, però pots tallar les meves branques i fer-te’n una. Aleshores seràs feliç. Així, doncs, el noi va tallar-li les branques i se’n va anar a construir la seva casa. I l’arbre era feliç. El noi no hi va tornar durant molt de temps.

Un dia, tornà al bosc i l’arbre, tot xiuxiuejant, li digué: Vine, noi, i juga. Sóc massa gran i estic massa trist per jugar, -va dir el noi-; vull una barca que se m’endugui ben lluny d’aquí. Em pots donar una barca? - Talla el meu tronc i fes-ne una. Podràs navegar i això et fará feliç.

Així, doncs, tallà el tronc, se’n feu una barca i se n’anà a navegar Així, doncs, tallà el tronc, se’n feu una barca i se n’anà a navegar. I l’arbre era feliç… Però d’aquella manera, sabeu?

I després de molt de temps, el noi va tornar al bosc. Ho sento, digué l’arbre; ja no em queda res per donar-te; já no tinc pomes. Les meves dents són massa febles per menjar pomes, va dir el noi. - Ja no tinc branques, va dir l’arbre; ja no t’hi pots gronxar. - Sóc massa vell per gronxar-me en les branques, va dir el noi.

I l'arbre fou feliç I el noi ho féu - Ja no tinc tronc, digué l’arbre, já no pots pujar-hi. - Estic massa cansat per pujar-hi, digué el noi. - Ho sento, digué l’arbre; no em queda res, tan sols una soca. Ho sento... No em calen massa coses, ara, digué el noi; tan sols busco, ara, un lloc quiet per seure i reposar. Estic molt cansat. - Bé, va dir l’arbre, redreçant-se tant com va poder; una soca vella és bona per seure i reposar una estona. Seu i reposa. I el noi ho féu I l'arbre fou feliç