Les dues parts que componen aquest salm corresponen a altres tants moments d'una solemne acció litúrgica. La primera (vv. 1-7) és un cant processional adreçat a la comunitat per convidar-la a entrar joiosament a la casa del Senyor. En la segona part (vv. 8-11) s'escolta un oracle del Senyor, que exhorta Israel a no imitar la incredulitat i la rebel·lia dels seus avantpassats al desert.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Aquest salm era utilitzat pels jueus en les cerimònies de renovació de l'Aliança. Mitjançant dues exhortacions, els levites, organitzadors del culte al temple, conviden l'assemblea a participar activament en la celebració: «veniu, celebrem amb crits, aclamem, presentem-nos, prosternem-nos...» A cada invitació, la multitud respon mitjançant una fórmula ritual estereotipada d'assentiment, que comença per "sí": "Sí, el Senyor, és Déu sobirà... (la creació). "Sí, ell és el nostre Déu"... (l'Aliança). 2. AMB JESÚS Jesús va voler reviure el temps del desert, lloc de la prova, lloc de la temptació i del desafiament a Déu ("Meribà i Massà", Ex 17,1-7; Nm 20,1 -13). Durant quaranta dies, evocant els quaranta anys de la llarga peregrinació pel desert, Jesús va ser temptat. I les tres formes concretes d'aquesta temptació eren precisament les mateixes del poble d'Israel: la temptació de la fam, la temptació dels ídols, la temptació dels signes miraculosos. Un dia o un altre, són les temptacions de qualsevol persona. 3. AMB EL NOSTRE TEMPS L'Església ens proposa de recitar aquest salm cada matí, això no és mera casualitat. La invitació a l'alegre lloança del començament és una invitació diària. L'advertiment sever a resistir la temptació és també una invitació positiva: Avui... tot és possible. El passat és passat... El mal d'ahir es va acabar. Una nova jornada comença.

Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la Roca que ens salva; presentem-nos davant seu a lloar-lo, aclamem-lo amb els nostres cants.

El Senyor és Déu sobirà, el rei dels reis de tots els déus; té a la mà les entranyes de la terra i són d’ell els cims de les muntanyes; la mar és d’ell, perquè ell l’ha feta, les seves mans han modelat la terra ferma.

Veniu, prosternem-nos i adorem-lo, agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat; ell és el nostre Déu, i nosaltres som el poble que ell pastura, el ramat que ell mateix guia.

Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: «No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres.»

Disgustat durant quaranta anys, vaig dir d’aquella generació; «És un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins.» Per això, indignat, vaig jurar; «No entraran al meu lloc de repòs.»

«No entraran al meu lloc de repòs...» Aquestes són de les paraules més temibles que he escoltat de vós, Senyor. La maledicció de les malediccions. El rebuig definitiu. La prohibició d'entrar en el vostre repòs. Penso en la bellesa i la profunditat de la paraula «repòs» quan se us aplica, i començo a comprendre la desgràcia que serà quedar-ne exclòs. Ara he d'entrenar-me en aquesta vida per al repòs que m'espera en la següent. Vull entrar ja, en promesa i en esperit, en el diví repòs que un dia ha de ser meu al costat vostre. Vull aprendre a reposar aquí, a relaxar-me, a trobar-me de gust, a dominar les presses, a evitar tensions, a viure en pau. Vull anar ja reflectint ara en la meva conducta, el meu llenguatge, el meu rostre, l'esperança d'aquest repòs essencial que portarà a la meva ànima i al meu cos la felicitat definitiva en la pau perpètua. Què és el que no em deixa entrar ja en aquest repòs? Què és el que us va fer jurar en la vostra còlera: «No entraran al meu lloc de repòs»?, «No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres.» Feu-me dòcil, Senyor. Feu-me entendre, feu-me acceptar, feu-me creure. Feu-me veure que la manera d'arribar al vostre repòs és confiar en vós, fiar-se en tot de vós. «Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu.»

Oh Pare, nosaltres, el vostre poble, no anhelem la terra de Canaan, sinó el repòs etern del vostre Regne, inaugurat per Crist ressuscitat: no permeteu que endurim el cor a les vostres crides, ans ajudeu-nos perquè entrem un dia en l'heretat dels elegits. Per Crist, Senyor nostre.