14. Creixement econòmic i immobilisme polític ( )

Presentación del tema: "14. Creixement econòmic i immobilisme polític ( )"— Transcripción de la presentación:

1 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)
14.1. El canvi d’orientació de l’economia L’economia espanyola mala conjuntura final ‘50: esgotament reserves, augment inflació, desequilibri pressupostari mostra donat la necessitat d’un canvi de la política econòmica exigit pels organismes internacionals dut a terme amb per tal de el Pla d’Estabilització (1959) concedir els crèdits que evitessin la suspensió de pagaments i la continuació de les importacions acompanyat pretén plans de desenvolupament econòmic i social ( ) reduir l’intervencionisme estatal afavorir liberalització comercial i financera pretenen a través de impulsar el creixement mitjançant la programació del sector públic i incentivant l’activitat privada estabilitzar l’economia: reduir la inflació i limitar el dèficit públic liberalitzar l’economia interior: eliminant organismes y reglamentació de preus liberalitzar l’economia exterior: afavorir l’entrada de capitals estrangers i de mercaderies i fixar un tipus de canvi amb el dòlar actuen accions estructurals: solucionar deficiències de la indústria pols de desenvolupament: reduir desequilibris regionals

2 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1951-75)
14.2. Els anys del creixement econòmic la taxa de creixement va ser la segona, després del Japó, entre els països de l’OCDE La dècada dels 60 bona marxa de l’economia europea esforç de la societat espanyola es veu en es caracteritza per creixement sostingut balança de pagaments relativament equilibrada gràcies a desenvolupament econòmic metal·lúrgic (automòbils, electrodomèstics, maquinària) químic, energètic, siderúrgic, construcció naval i construcció tradicionals (vestuari, calçat, moble) permet marcat per finançament exterior capital estranger remeses dels immigrants ingressos per turisme sectors industrialització accelerada repartit a través enclavaments tradicionals (Biscaia, Astúries, Madrid, Barcelona i rodalia: cinc comarques reunien el 70% català) nous (València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Huelva, Tarragona) degut modernització agrària èxode rural mecanització i adobs diversificació productiva millora productivitat (baixos salaris, aplicació de tecnologia i capital estranger) limitacions com són baixar preus, millorar les exp. i augmentar la demanda interior dependència de la tecnologia i la inversió estrangeres distribució de riquesa força injusta (més imp. indirectes que directes) mancança d’infraestructures permet progrés sector terciari necessitats de la urbanització (transport i distribució, comunicacions) augment turisme banca comerç internacional (augmenten imp [béns d’equip, productes energètics i matèries primeres] i exp [productes acabats i agrícoles]) degut

3 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1951-75)
14.3. Creixement demogràfic i canvi social la taxa de creixement va ser la segona, després del Japó, entre els països de l’OCDE La dècada dels 60 modernització i institucionalització política del règim es caracteritza per marcada per es veu en bona marxa de l’economia europea esforç de la societat espanyola desenvolupament econòmic transformacions socials profundes gràcies a consolidació de Carrero com a home fort i presència de polítics renovadors creixents discrepances entre “famílies” polítiques (falangistes i tecnòcrates) Llei Orgànica de l’Estat (referèndum, 1966: precisava les funcions dels òrgans estatals) nomenament de Joan Carles com a Príncep d’Espanya enduriment de la repressió (TOP: 1963; sentències de mort: 1963; estats d’excepció: 1969, 1970; consell de guerra: 1970; detencions, tortures, ...) marcat per plena ocupació alça relativa dels ingressos augment del consum provoquen suposa oposició social intensa i multiforme - modernització del sector primari, amb mecanització i forta disminució de la població activa (emigració) importants inversions estrangeres, que permeten el creixement de l’oferta de treball emigració cap a Europa, que absorbeix el treball emigrant moviment obrer, liderat per CCOO: hi ha onades de mobilitzacions que demanen llibertat sindical, dret de vaga i reivindicacions laborals professors i estudiants: millora de les condicions de l’ensenyament, drets estudiantils i laborals i democratització de l’ensenyament moviment veïnal (fruit del procés d’urbanització i les condicions dels habitatges i els barris), que erosiona els ajuntaments destaca marcada per increment de les importacions remeses dels immigrants ingressos per turisme porta a actuació important del PCE-PSUC a tots els sectors aparició de grups marxistes alternatius (després del Maig-68 francès) participació de grups catòlics (renovació del Concili Vaticà II) inici de l’actuació unitària de l’oposició a Catalunya (Assemblea de Catalunya, 1971) creixement sostingut balança de pagaments relativament equilibrada

4 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)
14.4. Reformisme franquista i immobilisme i Conflictivitat social i oposició política mostra L’evolució política 1969: nomenament de Joan Carles com a successor (segons la Llei de Successió) ascensió Carrero Blanco com a home fort del règim reforçament dels tecnòcrates marginació ‘famílies’ tradicionals relacions internacionals: rebuig de la CEE a l’ingrés espanyol (1962) i acord preferencial (1970) descolonització: Marroc (1956), Guinea (1968), Ifni al Marroc (1969) travessa a fi de enduriment de la política interna: expulsió dels sectors tecnòcrates (cas Matesa i contestació social) aplicació de l’Estat d’excepció (1969, 1970); consell de guerra (1970) augmenten detencions, violència policial i condemnes enduriment sancions a premsa promoure desenv. econòmic fer renovació política sense tocar la manca de llibertats troba a través oposició social intensa i multiforme moviment obrer, liderat per CCOO (nascut entre ): hi ha onades de mobilitzacions que demanen llibertat sindical, dret de vaga i reivindicacions laborals professors i estudiants: millora de les condicions de l’ensenyament, drets estudiantils i laborals i democratització de l’ensenyament moviment veïnal (fruit del procés d’urbanització i les condicions dels habitatges i els barris), que erosiona els ajuntaments Tribunal d’Ordre Públic (1963): delictes polítics a la jurisdicció civil Llei de Premsa (1966): supressió censura prèvia Llei de llibertat religiosa (1967): igualtat de totes les religions i llibertat de pràctica Llei de representació familiar (1967): permet l’elecció dels procuradors del terç familiar Llei de convenis col·lectius (1958): permet negociar salaris i condicions laborals i estableix jurats d’empresa i enllaços sindicals Llei de la Seguretat Social (1967): amplia cobertura social Llei orgànica de l’Estat (1967): precisa funcions òrgans estatals destaca marcada per actuació important del PCE-PSUC a tots els sectors aparició de grups marxistes alternatius (després del Maig-68 francès) i renovació organitzativa del PSOE (1974: Suresnes) participació de grups catòlics (renovació del Concili Vaticà II) inici de l’actuació unitària de l’oposició a Catalunya (Assemblea de Catalunya, 1971)

5 14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)
14.6. La crisi de la dictadura Els últims anys de Franco ofereixen crisi política: l’assassinat de Carrero per un comando terrorista d’ETA (20-XII-1973) fractura entre immobilistes (continuïtat del règim i repressió: búnquer) i oberturistes (creació d’associacions polítiques dintre del Movimiento) I-1974: nomenament d’Arias Navarro com a cap de govern (amb un marcat perfil d’ordre públic) i promeses de canvis polítics (espíritu del 12 de febrero) que no s’arriben a concretar auge de l’antifranquisme: intensa conflictivitat social i política 1971: Ass. de Catalunya 1974: Junta Democrática de España (iniciativa PCE) 1975: Plataforma de Convergencia Democrática (PSOE i sectors demoratacristians i socialdemòcrates) 1976: unió d’ambdues: Coordinación Democrática intensificació de la violència política terrorista (ETA, FRAP, GRAPO) i execucions (1974: Puig Antich) mort del dictador: malaltia de Franco (1974 i 1975) conflicte del Sàhara: Marxa Verda (1975: invasió pacífica del territori per Marroc); 14-XI: Acord de Madrid: abandonament a Marroc i Mauritània mort de Franco: 20-XI-1975